L’actual Castellbisbal és un dels pobles de Catalunya on els seus veïns gaudeixen d’una pressió fiscal “suau” , l’explicació en aquest cas està en la quasi total ocupació del terme per polígons industrials, els magatzems i les fabriques – que no voten i no tenen per tant representació democràtica - suporten la major part dels costos dels serveis municipals. Així ens ho expliquen i així ho reproduïm.
La dada més antiga d'assentament humà al terme, va ser localitzada l’any 1953, a conseqüència d’un esllavissament de terres, prop del Raval, van quedar al descobert, sota una petita bauma, un parell d'esquelets molt deteriorats, amb restes de ceràmica local cuita a la foguera. Examinats els fragments, van resultar ser de dos mil anys abans de Crist.
A l'època romana n'hi va haver dos; un a la Riera de Salzes, que incineraven els cadàvers, i del qual resten els columnars; el segon al pla de confluència de la Riera de Rubí amb el Llobregat, que enterraven els morts sota tègules de terra cuita. N'hi havia a ca n'Estaper vora l'ermita de Sant Joan de Ben Viure.
Ben Viure era el nom del poble fins a la meitat del segle XII; llavors van començar a anomenar-lo Castell del Bisbe per ser feudatari de la seu barcelonina, d'on va derivar fins l'època actual el nom de Castellbisbal, excepte durant set mesos de la Guerra Civil, que li van dir Fruiters.
Anava amb l’Antoni Ibáñez Olivares, l’Antoni Uriz i el Santiago Moya, els volia mostrar les restes esfereïdores – pel que fa al seu estat d’abandó - de Sant Joan de Can Estaper, documentada ja l’any 1.040, com Sancto Joahnne Bene Vivere.
Costa d’entendre com es compatibilitzen alhora, la màxima atenció i cura – del tot lloable – als veïns de la població, i l’absoluta desídia quan a la conservació i l’eventual restauració de Sancto Joahnne Bene Vivere.
© Antonio Mora Vergés
La dada més antiga d'assentament humà al terme, va ser localitzada l’any 1953, a conseqüència d’un esllavissament de terres, prop del Raval, van quedar al descobert, sota una petita bauma, un parell d'esquelets molt deteriorats, amb restes de ceràmica local cuita a la foguera. Examinats els fragments, van resultar ser de dos mil anys abans de Crist.
A l'època romana n'hi va haver dos; un a la Riera de Salzes, que incineraven els cadàvers, i del qual resten els columnars; el segon al pla de confluència de la Riera de Rubí amb el Llobregat, que enterraven els morts sota tègules de terra cuita. N'hi havia a ca n'Estaper vora l'ermita de Sant Joan de Ben Viure.
Ben Viure era el nom del poble fins a la meitat del segle XII; llavors van començar a anomenar-lo Castell del Bisbe per ser feudatari de la seu barcelonina, d'on va derivar fins l'època actual el nom de Castellbisbal, excepte durant set mesos de la Guerra Civil, que li van dir Fruiters.
Anava amb l’Antoni Ibáñez Olivares, l’Antoni Uriz i el Santiago Moya, els volia mostrar les restes esfereïdores – pel que fa al seu estat d’abandó - de Sant Joan de Can Estaper, documentada ja l’any 1.040, com Sancto Joahnne Bene Vivere.
Costa d’entendre com es compatibilitzen alhora, la màxima atenció i cura – del tot lloable – als veïns de la població, i l’absoluta desídia quan a la conservació i l’eventual restauració de Sancto Joahnne Bene Vivere.
© Antonio Mora Vergés
P.D
L’arxiu Gavin, situat avui al Monestir de les Avellanes a la comarca de la Noguera, ens permet mostrar-vos una imatge del seus fons fotogràfic, que acredita l’estat en que es trobava aquesta ermita el 22-0l-l.961
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada