Anàvem recollint imatges i dades de les esglésies, ermites, capelles i oratoris que el romànic va deixar en abundància per terres del Vallès; Sant Vicenç de Can Déu és romànic, en paraules d'Antoni Pladevall un edifici de bona època romànica , però la seva arribada a les terres planes del Vallès Occidental es remunta a l'any 1.974; fem amics lectors una mica d'història :
Fou aixecada en terres d'Osona, a l'actual terme de Santa Maria de Corcó sota l'advocació de Sant Vicenç de Sarriera, posteriorment coneguda també com Sant Vicenç de Verder o de Verders, i/o de Les Gorgues, i actualment en terres del Vallès Occidental, dins el terme de Sabadell com Sant Vicenç de Can Deu, en quina pineda sembla haver trobat l'aixopluc definitiu.
En relació al lloc trobem la següent informació : apèndix del municipi de Santa Maria de Corcó (Osona), situat com una llenca a l'esquerra del Ter, davant el monestir de Sant Pere de Casserres, on radicava l'antiga parròquia de Sant Vicenç Sarriera, coneguda des del 1100. Pertanyia a la jurisdicció del monestir de Casserres. Al s XIII arribà a tenir uns deu masos a banda i banda del Ter. Fou desmembrada vers el 1572 i l'església es convertí en masia. Una bona part del territori i l'església restaren inundats pel pantà de Sau posat en marxa l'any 1962, fou desmuntada l'església de Sant Vicenç, aprofitant una secada entre les darreries de 1.973 i els primers mesos de 1974, i sota la direcció de l'arquitecte de Conservació de Monuments de la Diputació Provincial , Camil Pallàs , va ser reconstruïda en terrenys del parc de Can Deu a Sabadell.
Les imatges de l'església en la primitiva ubicació, ens ensenyen que estava composta per una petita nau, amb volta de canò, d'uns nou metres de llargada, acabada amb un absis decorat per un ritme de dues arcuacions cegues entre lesenes; ens mostren alhora que estava adossada a una edificació.
És impossible fixar la data exacta en que va desaparèixer Sant Vicenç com a parròquia, abans de l'abandonament total possiblement si celebrava un culte esporàdic a cura d'algun dels sacerdots residents al Monestir de Sant Pere de Casserres
El Mas Verder que es va reconstruir a darreries del segle XVII, un cop abandonada i sense culte l'església de Sant Vicenç, la va aprofitar com una dependència més del Mas. Com Sant Pere de Marfà, potser també Sant Vicenç va exercir en algun moment com " galliner celestial".
L'Arxiu Gavín, ubicat actualment al Monestir de les Avellanes a la Comarca de la Noguera és, segons la UNESCO, el primer arxiu particular d’Europa; hi tenim d'antic una molt bona relació personal, que aprofitàvem en aquesta ocasió per a demanar imatges de Sant Vicenç de Sarriera en la seva ubicació original, i en els dies previs al seu trasllat , quan el creixement de les aigües del pantà de Sau complicava força la retirada de les darreres pedres. Com sempre la resposta ha estat ràpida i generosa. Deixem aquí testimoni de la nostra gratitud vers aquesta institució.
Tenia ocasió de parlar telefònicament amb Josep Maria Gavín, i em confirmava l’anècdota que va presenciar en la seva doble condició d’amic d’en Camil Pallàs, i de President de l’Associació d’Amics del Romànic de Catalunya; donada la crescuda de cabal del pantà, els treballs de transport dels carreus es feien en barca, i una de les barques, possiblement per excés de carrega es va enfonsar.
Gràcies al mecenatge de Caixa Sabadell, el Vallès ha guanyat un monument romànic, vinculat per sempre a un paisatge i una ubicació històrica molt precisa.
© Antonio Mora Vergés
Fou aixecada en terres d'Osona, a l'actual terme de Santa Maria de Corcó sota l'advocació de Sant Vicenç de Sarriera, posteriorment coneguda també com Sant Vicenç de Verder o de Verders, i/o de Les Gorgues, i actualment en terres del Vallès Occidental, dins el terme de Sabadell com Sant Vicenç de Can Deu, en quina pineda sembla haver trobat l'aixopluc definitiu.
En relació al lloc trobem la següent informació : apèndix del municipi de Santa Maria de Corcó (Osona), situat com una llenca a l'esquerra del Ter, davant el monestir de Sant Pere de Casserres, on radicava l'antiga parròquia de Sant Vicenç Sarriera, coneguda des del 1100. Pertanyia a la jurisdicció del monestir de Casserres. Al s XIII arribà a tenir uns deu masos a banda i banda del Ter. Fou desmembrada vers el 1572 i l'església es convertí en masia. Una bona part del territori i l'església restaren inundats pel pantà de Sau posat en marxa l'any 1962, fou desmuntada l'església de Sant Vicenç, aprofitant una secada entre les darreries de 1.973 i els primers mesos de 1974, i sota la direcció de l'arquitecte de Conservació de Monuments de la Diputació Provincial , Camil Pallàs , va ser reconstruïda en terrenys del parc de Can Deu a Sabadell.
Les imatges de l'església en la primitiva ubicació, ens ensenyen que estava composta per una petita nau, amb volta de canò, d'uns nou metres de llargada, acabada amb un absis decorat per un ritme de dues arcuacions cegues entre lesenes; ens mostren alhora que estava adossada a una edificació.
És impossible fixar la data exacta en que va desaparèixer Sant Vicenç com a parròquia, abans de l'abandonament total possiblement si celebrava un culte esporàdic a cura d'algun dels sacerdots residents al Monestir de Sant Pere de Casserres
El Mas Verder que es va reconstruir a darreries del segle XVII, un cop abandonada i sense culte l'església de Sant Vicenç, la va aprofitar com una dependència més del Mas. Com Sant Pere de Marfà, potser també Sant Vicenç va exercir en algun moment com " galliner celestial".
L'Arxiu Gavín, ubicat actualment al Monestir de les Avellanes a la Comarca de la Noguera és, segons la UNESCO, el primer arxiu particular d’Europa; hi tenim d'antic una molt bona relació personal, que aprofitàvem en aquesta ocasió per a demanar imatges de Sant Vicenç de Sarriera en la seva ubicació original, i en els dies previs al seu trasllat , quan el creixement de les aigües del pantà de Sau complicava força la retirada de les darreres pedres. Com sempre la resposta ha estat ràpida i generosa. Deixem aquí testimoni de la nostra gratitud vers aquesta institució.
Tenia ocasió de parlar telefònicament amb Josep Maria Gavín, i em confirmava l’anècdota que va presenciar en la seva doble condició d’amic d’en Camil Pallàs, i de President de l’Associació d’Amics del Romànic de Catalunya; donada la crescuda de cabal del pantà, els treballs de transport dels carreus es feien en barca, i una de les barques, possiblement per excés de carrega es va enfonsar.
Gràcies al mecenatge de Caixa Sabadell, el Vallès ha guanyat un monument romànic, vinculat per sempre a un paisatge i una ubicació històrica molt precisa.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada