El Joan Antoni Blaze Archs, l’amic historiador que m’havia donat llum tantes i tantes vegades, admetia no tenir cap dada sobre Santa Cecília de Talamanca; fins a l’extrem que es desconeixia l’advocació d’aquesta Santa a la que presumiblement s’havia donat culte, en els terrenys plans, que damunt mateix dels edificis de l’anomenat Mas del Molí Menut, constitueixen encara avui un privilegiat mirador de Talamanca, sobretot en les primeres hores del mati, quan en els dies assolellats la Vila llueix esplendorosa en la seva façana medieval.
Havíem donat inici públic a les nostres recerques, amb Sant Pere de Vilanova, quines runes – els basaments de la primitiva església fins a una alçaria de quasi mig metre - gràcies als amics del Romànic del Bages, i del Castell d’Oló, havien pogut trepitjat. Sant Martí de Puig-Ermengol , el lloc exacte de la seva ubicació, ho teníem pendent amb ells encara.
El Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng de Mura, ens portava fins a l’emplaçament de Sant Aon, on no trobàvem però, cap resta d’edificació que pogués confirmar-nos en la certesa de la troballa, de la que deixàvem altrament constància escrita.
De Santa Cecília de Talamanca, desprès de la resposta del Joan Antoni Blaze Archs, ens calia, si més no – com en el cas de Sant Aon – localitzar-ne l’emplaçament.
Lluïa el sol aquell el mati del Divendres Sant de l’any 2.008, quan el Joan Escoda i Prats, el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, localitzàvem l’indret exacte on la tradició situava el lloc de culte; les amples parets de pedra, fetes en algun punt amb la tècnica de l’opus spicatum, em feien pensar més que en un simples marges o murs de contenció, en els basaments d’un recinte que superava en molt la mida d’una Capella; l’advocació de Santa Cecília, i la proximitat del Monestir de Sant Benet del Bages, donaven ales a la meva imaginació ; perquè no podien ser això les restes d’un Monestir Femení de la Regla de Sant Benet ?.
Confrontàvem les imatges en blanc i negre, amb allò que podíem observar, i tot ens confirmava que estàvem efectivament en la zona on es situava històricament Santa Cecília; fotografiàvem els amplis murs; la barraca de pedra seca on destacaven unes grans pedres en el seu frontal, i contemplaven la silueta inconfusible de la Talamanca medieval, que deuria mirar també aquest indret en senyal de súplica, pregaria i/o agraïment, fins que possiblement els terratrèmols del segle XV, completant l’acció nefasta per a Catalunya de la Gran Pesta, convertirien aquest indret en la ruïna que avui contemplem.
Amic lector, et deixem aquesta hipòtesi, i demanem – una vegada més – la col·laboració de tots, per tal de conèixer fins on sigui possible, les dades històriques que ens permetin saber més coses en relació a Santa Cecília de Talamanca.
Des d’ara gràcies a tots.
© Antonio Mora Vergés
Havíem donat inici públic a les nostres recerques, amb Sant Pere de Vilanova, quines runes – els basaments de la primitiva església fins a una alçaria de quasi mig metre - gràcies als amics del Romànic del Bages, i del Castell d’Oló, havien pogut trepitjat. Sant Martí de Puig-Ermengol , el lloc exacte de la seva ubicació, ho teníem pendent amb ells encara.
El Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng de Mura, ens portava fins a l’emplaçament de Sant Aon, on no trobàvem però, cap resta d’edificació que pogués confirmar-nos en la certesa de la troballa, de la que deixàvem altrament constància escrita.
De Santa Cecília de Talamanca, desprès de la resposta del Joan Antoni Blaze Archs, ens calia, si més no – com en el cas de Sant Aon – localitzar-ne l’emplaçament.
Lluïa el sol aquell el mati del Divendres Sant de l’any 2.008, quan el Joan Escoda i Prats, el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, localitzàvem l’indret exacte on la tradició situava el lloc de culte; les amples parets de pedra, fetes en algun punt amb la tècnica de l’opus spicatum, em feien pensar més que en un simples marges o murs de contenció, en els basaments d’un recinte que superava en molt la mida d’una Capella; l’advocació de Santa Cecília, i la proximitat del Monestir de Sant Benet del Bages, donaven ales a la meva imaginació ; perquè no podien ser això les restes d’un Monestir Femení de la Regla de Sant Benet ?.
Confrontàvem les imatges en blanc i negre, amb allò que podíem observar, i tot ens confirmava que estàvem efectivament en la zona on es situava històricament Santa Cecília; fotografiàvem els amplis murs; la barraca de pedra seca on destacaven unes grans pedres en el seu frontal, i contemplaven la silueta inconfusible de la Talamanca medieval, que deuria mirar també aquest indret en senyal de súplica, pregaria i/o agraïment, fins que possiblement els terratrèmols del segle XV, completant l’acció nefasta per a Catalunya de la Gran Pesta, convertirien aquest indret en la ruïna que avui contemplem.
Amic lector, et deixem aquesta hipòtesi, i demanem – una vegada més – la col·laboració de tots, per tal de conèixer fins on sigui possible, les dades històriques que ens permetin saber més coses en relació a Santa Cecília de Talamanca.
Des d’ara gràcies a tots.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada