dimecres, 7 de gener de 2009

ARGELAGUER MEDIEVAL


En el context del desenvolupament del comtat de Besalú és quan apareixen les primeres referències escrites d'Argelaguer. L’any 940 en un document que esmenta el castell d'Argelaguer amb el nom de Palau d’Amunt. El 982 es documenta el poble amb el nom d'Argelagario.

Quan els comtes creaven un monestir, amb la finalitat de colonitzar territoris despoblats o per redimir els seus pecats, el dotaven de mitjans de subsistència en forma de propietats.

El document és un precepte del rei Lotari a favor del monestir de Santa Maria de Ripoll, pel qual són confirmades les possessions d’aquest cenobi.

El 1004 consta en un document del bisbe Ot de Girona l’església parroquial. d'Argelaguer. L'any 1011, el papa Sergi IV tornava a confirmar al monestir de Ripoll l'alou d'Argilagarios, entre d’altres possessions incloses dins el comtat de Besalú.

El monestir de Banyoles, l'any 1017 també té documentades posessions a Argelaguer.
Els comtes necessitaven recursos per mantenir l'estructura militar, econòmica i administrativa dels territoris que dominaven. A més, sovint havien de deixar el comtat per efectuar campanyes militars. D'aquesta manera van crear el càrrec de vescompte, el qual, quan els comtes eren absents, tenia la finalitat de fer les seves funcions, en diferents districtes. Poc a poc els vescomtes van assolir primer que el seu càrrec fos permanent i sobretot que a partir del segle XI fos hereditari i convertir-se en nobles feudataris dels comtes. Als vescomtes seguien en jerarquia els comdors que eren coadjuvants directes del comte en el govern i administració del comtat. A continuació venien els vasvassors, que sense ésser vescomtes, eren considerats com a vassalls respecte als comtes i com a senyors respecte als vassalls. Vescomtes, comdors i varvassors formaven les tres categories de l'alta noblesa.

La baixa noblesa era constituïda pels militars que servien amb armes i cavalls, a les ordres dels senyors de l'alta noblesa. Els militars es dividien en cavallers, donzells i generosos. Els cavallers eren els que, a més d'armes i cavall, disposaven d'un feu de més de vuitanta quarteres de renda i disfrutaven de la condició de nobles. Els fills dels cavallers, anomenats donzells, disposaven de les mateixes consideracions que els seus pares, però si a l'edat de trenta anys no eren anomenats cavallers deixaven de tenir-la. Tenien el grau de generosos els caps de cases pairals, descendents dels primers pagesos, que havien contribuït amb les armes i diners a defensar la terra.

Els comtes de Besalú tenien el dret de concedir autorització per l'edificació de fortaleses, que van dividir en castells i en cases de cavallers. Els castells disposaven de termenal propi , essent una autèntica jurisdicció militar i administrativa. Els habitants del terme estaven obligats a vetllar per la conservació de la fortalesa i de prestar els serveis d'avisar mitjançan un corn l' avistament de forces enemigues, la de construir tal.laies per la vigilància del territori, i la d'explorar . Per contribuir a les despeses dels castellans i cavallers, encarregats de la direcció i defensa dels castells els varen atorgar drets sobre els forns, molins, fargues, sobre la venda del vi i també cobraven arbitri pel pas de ramats per les seves jurisdiccions.

A partir del segle XI, el poder dels comtes va sofrir una important transformació ja que els senyors dels castells van consolidar el seu poder sobre els habitants del terme castral. A Argelaguer, com en la major part de llocs, van obtenir-ne la plena jurisdicció civil i criminal. La submissió als comtes va passar a convertir-se en un pacte personal (convinença) que variava segons el cas.

D'aquesta manera es va consolidar el feudalisme que conssitia en un govern piramidal: al vèrtex hi havia els comtes que tenien com a vassalls als vescomtes i aquests els barons, auxiliats pels cavallers. i a la base hi havia el pagès.

En un principi Argelaguer pertanyia als Sales, membres d' un llinatge antic emparentat amb els comtes de Besalú. Val a dir que en un principi eren terratinents i després van esdevenir senyors. Els Sales van convertir un antic edifici visigòtic (fundus de Palau) en castell

El turó on va ésser bastit el castell és situat al costat i sobre el poble de Palau de Montagut (Sant Jaume de Llierca). Mentre Palau amb els seu molí vell (Molivedre), el seu bosc (Poliger) i la seva vil.la amb nom de l'època romana (Morrenyà) van dependre, fins fa poc, de la Parròquia de Montagut, el turó de Motpalau va dependre, sempre, de la parròquia d'Argelaguer. Dins de Palau (Sant Jaume) van existir molts drets dels monjos de Camprodon. Montpalau, en canvi, va estar sota la influència dels Sales.

Mentre Palau de Montagut ja surt esmentat en un document del segle X, de l'any 940, la muntanya de Montpalau no surt esmentada fins a l'any 1004. Aquest turó feia de d'afrontació occidental d'un alou o senyoria alodial cedit pel comte Bernat Tallaferro de Besalú al monestir de Sant Pere de Besalú. Aquest alou tenia com a centre l'illa d'Argelaguer. La seva afrontació meridonal era la serra del Guilar, Ablí i el torrent que aflueix a l'illa, a ponent afrontava amb Montpalau i amb el riu LLierca, a tramuntana amb les Corts i Tapioles i a orient amb la vila d'Argelaguer i un Torrent. Aquest alous senyorial, com d'altres podia ésser traslladat.

Pot ser que al cim de la muntanya al 1004, encara no hi estigués bastit com a fortalesa medieval el castell. Existeix la possibilitat que fos construït, durant la crisi de poder del segle XI, per defensar la riba dreta de la vall del Fluvià, que era el seu territori i, també per vigilar el riberal d'aquest riu de cara al possible accés d'un força hostil a Besalú.

En l'epoca en què van construir la fortalesa, els Sales havien assolit, plenament, el seu poder feudal, el qual consistia, a més de cobrar els drets sobre l’excedent de les collites, en exercir la jurisdicció civil i criminal en el territori.

Els Sales es dedicaven a l'ofici de la guerra, amb el qual tenien un bon prestigi a Catalunya. Per això es van establir en els seus dominis cavallers que van esdevenir propietaris de de masos i cases fortificades.

L'any 1216, en morir Arnau de Sales, la seva vídua Alamanda, va cedir la castlania en feu a Dulcia , filla de Bernat de Montpalau i dona de Pere d'Albs. Així el cognom Albs va cedir al de Montpalau, a causa del castell i les terres que administraven. Poc més tard, els senyors de Sales van fer construir la capella de Santa Magdalena al costat del castell, En aquella època els turcs havien tallat el camí de Jerusalem, que era usat pels pelegrins que visitaven el Sant Sepulcre. Aquest fet va possibilitar que el clergat oferis punts de peregrinació a llocs on es conserbaven reliquies de Jesucrist, dels apostols o de sants. Amb la intenció d'atraure pelegrins es va constituir el santuari del Sant Sepulcre de de Palera, a Beuda el 1085. Amb aquests santuari es van relacionar les confraries., que en un principi van agrupar voluntàriament fidels per a la caritat i el culte. Una confraria va ésser l'origen de la capella de Santa Magdalena, dotada per Arnau de Sales el 1221. Arnau va fer donació a aquest temple dels delmes de Sant Martí de Cabissó, Sant Miquel de Monteyà i Sant Andreu de Gitarriu .

Alamanda de Sales va obtindre la consagració el 1228,. En aquell acte va ésser enriquida amb dret a rebre delmes de Llanars, Monars, Talaixà, Pera, Bestracà, Les Estaules, Monteya, Entreperes, Gitarriu i Argelaguer.

En morir Alamanda de Sales el castell de Montpalau restà a mans de la seva filla Guillema, maridada amb Arnau de Sole; aquesta filla va rebre la part de la senyoria de Sales, situada a la zona d'Argelaguer i Sant Julià del Mont. El 1261 Guillema actuava com a senyora del castell de Montpalau.

El castell construït incialment com a defensa i refugi de la població de les falconades dels comtes veïns, quan els seus servidors van passar d'ésser servidors dels
comtes a senyors independents -detentant, dintre dels seus dominis, el poder jurisdiccional i militar- es va convertir en el centre des del qual Guillema de Sales exercia el seu poder i vigilava els seus dominis a través dels seus soldats.

Fonamentalment, el castell constava d'una torre mestra, una muralla que l'envoltava un pati, una cisterna , una residència per al senyor, una capella, un pont llevadís i uns magatzems, on s'acumulaven les parts de grans i alments lliurats pels pagesos.

El 1297 Bernat de Montpalau, fill i hereu de Pere de Llavinera va vendre a Pere d'Alter prior de Santa Maria de Besalú, els masos Anglada d'Amont, Anglada d'Avall. el Romeu i la borda de Font de la parròquia de Juïnyà, amb les corresponents, toltes, forces, cugucies, eixorquies, intesties, i altres per 3000 sous.

El 1344 , Pere Arnau de Montpalau, segurament el castlà del castell, va adquirir a Pere de Queixàs el delme de Palau de Montagut.

Al fogatjament dels anys 1365-70, aparteix esmentat Ademar de Montpalau, senyor d'aquest lloc, que pot ésser el mateix Ademar que surt surt en una disposició de les de les Corts de Girona, com a Ademarrius de Monte Palacio. Segons aquest document al terme del castell hi havia 32 focs, segons el fogatjament n'hi havia 52.

És en aquesta època quan apareixen els comuns i universitats, origen de les primeres célules municipals. En aquell segle XIII la propietat es polaritza en la senyorial al voltant dels grans senyors feudals i per una altre l'alodial al voltant de les parròquies ajuntades a les municipalitats. Aquesta darrera tenia poca importància i restava sota la influència indirecta dels senyors. En aquest segle els Montpalau havien redimit el feu que tenien amb el senyor de Sales i ja exercien plena jurisdicció civil perquè anomenaven notaris.

A Argelaguer existien emprius que eren propietats comunals que tenien el seu origen en les grans extensions de terres que sense propietari restaven en poder del comte de Barcelona. Aquestes terres un cop van haver nascut les municipalitats van ser aprofitades pels veïns . En altres ocasions eren els propis senyors feudals els que concedien l'ús de determinades terres a la comunitat a canvi del pagament d'un cens.

L'any 1362, segons "el llibre vert antic dels feus" de l'arxiu diocesà de Girona, existia el mas Orivós (Ornós) el delme del qual rebia integrament l'hereu de March de Batet, qui gaudia a més de la meitat dels delmes que hi havia la parròquia. Una quarta part corresponia a Guillerm de Torre en concepte d'hereu de Sagaró i Bernat de Montpalau rebia la quarta part.

El 1397, el rei Marti I va cedir a Hug III de Santa Pau, el -domini els censos i jurisdiccions del castell de Montpalau i de la Parroquia d'Argelaguer. Ug III de Santa Pau va haver de renunciar a aquests drets perquè ja pertanyien a senyor propi.

En el segle XIV l'església parroquial s'anomenava Sancta Maria d'Argelagaris, la qual rebia el delme dels beneficis dels molins.

En el segle XV els senyors de Montpalau van decidir abandonar el vell castell de la falda de la muntanya i bastir-ne un de nou més d'acord amb els corrents de les darreries de l'Edat Mitjana al pla. El varen aixecar a l'actual barri antic del poble. és un casal quadrat, la façana del qual és gòtica i mira al nord. Té dues plantes la baixa havia servit pels cavalls i l'altre d'habitage dels Montpalau. Havia tingut fossar i muralles, dels quals no en queda res. A la part superior hi ha un matacà o garita que servia per la defensa.

(C) Xavier Valeri

Cap comentari: