diumenge, 20 de setembre de 2009

EL COMUNIDOR DE VALLFOGONA DE RIPOLLES

Sortíem de Sabadell, al Vallès Occidental a les 7:05, el pas vacil•lant d’un parell de joves beguts i/o drogats, era la causa d’aquest retard. Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Josep Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés, la nostra destinació d’aquest mati del dissabte 19 de setembre de 2.009, era Vallfogona, al Baix Ripollès.

La determinació de recórrer els 108,5 quilometres que separen ambdues poblacions, tenia molt a veure amb l’arranjament del comunidor de l’església de Sant Julià. Imatge del Fons Salvany de 1.916



Possiblement algun dels lectors es preguntarà que és un comunidor ? :





Una petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien[[s. XIV; del cat. ant. concrear, concriar, provinents del. ll. concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats que les dispersin i les allunyin.





S’ha permès la construcció d’un vial que deixa el comunidor quasi sense visibilitat.


En la tasca de recollida d’imatges trobem la inesperada col•laboració d’uns conillets, que em fa evocar un episodi de la vida de Sant Antoni de Padua ; s’explica que l’any 1223 es trobava a Rimini, a la riba de la Mar Adriàtica. La ciutat era plena càtars, que no deixaven el poble escoltar els sermons del Sant. D’altra banda, els heresiarques colpien amb cada vegada més d’èxit les ments de les turbes, de tal manera que Antoni va decidir fer valer tot el seu poder miraculós per captivar-ne l’audiència. Es va dirigir a la vora de la mar i va començar a predicar als peixos, als quals deia amb paraules vigoroses: “Escolteu la paraula de Déu, vosaltres peixos de la mar i del riu, ja que els heretges infidels no la volen escoltar”. Davant la sorpresa de tothom, hi va acudir una enormitat de peixos, els quals treien llurs caps fora de l’aigua amb actitud obedient i plena de mansuetud. També aquí – almenys quan al comunidor – semblen tenir una major sensibilitat les besties que els homes.



Quan al topònim Vallfogona, defensem la tesi d’un origen àrab, com la seva homònima de la Vall del Corb de que la trobem :


Vallfogona s’anomenava Vallis Alfedi o vall d’Alfeu, nom que també surt en els primers documents com Alfez o Alfoz i que sembla correspondre a un antropònim d’un moro o cristià anomenat Alfeu.


Dissortadament famosa per trobar-se inclosa dins d’una de les Zones d'Especial Protecció per als Ocells (ZEPA), la població d’Alfés al Segrià, ens explica que en el seu cas ell topònim ve de l'àrab: “al-fahs” = “el camp de conreus”.


Al Vallès Oriental, en terres que havien estat agrícoles fins èpoques recents trobem : Sant Julià d'Alfou, terme de Sant Antoni de Vilamajor.


Trobem en terres de Lleida dos poblacions amb aquest mateix nom : Vallfogona de Riucorb , i Vallgofona de Balaguer.


Hi ha qui defensa la procedència del llatí, Valle fecunda, vall fèrtil .


També algú sosté que deriva de l’anomena’t efecte Fogony o també Vent de Port, que es dona quan un vent rescalfat i sec davalla pel costat de sotavent de una cadena muntanyosa.


L’eslògan, “amb tota llibertat” , és una amable realitat en aquestes terres ubèrrimes del Baix Ripollès.


© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: