dijous, 24 de setembre de 2009

Santa Margarida




En Tomàs Subirana havia quedat sord d’un refredat per això no s’assabentava del que li explicava l’Enric Vinyoles. De tant en tant assentia amb el cap i continuava amb la mirada fixa al Gra de Fajol i la resta de muntanyes de ponent. El dia s’acabava i el cel s’anava quedant cada vegada d’un blau més fosc, però l’Enric amb les dues mans sobre el mànec del bastó continuava:

-Abans les coses es feien d’una altra manera, la gent participava més. Ara, del cotxe a la feina i de la feina a casa. La gent es passeja poc. N’hi ha que quan surten corren per aprofitar el temps i fer salut. Com si parlar amb els coneguts no fos fer salut. Si passa alguna cosa, la gent passa de llarg i ja se n’assabenta per la televisió o la ràdio. Abans tothom anava a veure què passava com aquell dia. L’Enric va dirigir la mirada cap a la muntanya i va començar:

Tots els veïns de Lloc Alou, La Canya, Sant Joan les Fonts, Sant Pere Despuig, Capsec, Santa Margarida van pujar al cim de Sant Miquel del Mont. La corrua de gent espantava; semblava una marxa popular d’aquestes que fan ara perquè el personal s’animi a caminar. Te’n recordes Tomàs ?

En Tomàs va continuar indiferent, per això l’Enric va callar i va mirar cap al cim de Sant Miquel. Quan va girar el cap va veure que en Tomàs assentia.

-És clar que te’n recordes va ésser el dia que el bouer de la Fejola va trobar la imatge de Santa Margarida a la cova del costat de cal Xai. S’havia perdut per la guerra i mai més no se n’havia sabut res. Se sabia que dos homes d’Olot havien amagat la imatge i els objectes sagrats de plata i or, abans que els milicians saquegessin el temple. Els objectes sagrats els varen tornar després de la guerra, però Santa Margarida s’havia perdut.. Encara sembla que veig la nena de cal Tort, amb aquelles trenetes, lligades amb llaços vermells, baixar la muntanya. Cridava:

-Han trobat Santa Margarida ! Han trobat Santa Margarida ! Ha estat en Jeroni el bouer de la Fejola. La veu va córrer arreu. Al cap d’una estona vàrem sentir que trillaven les campanes de Sant Joan, de Sant Pere i em sembla que fins i tot les de Castellfollit i Olot. I mira que ho passàvem malament aquell temps, potser per això un dia que passava una cosa bona s’havia d’aprofitar. A cada poble, a cada veïnat algú va dir me’n vaig a veure-la i tothom el va seguir. És clar que alguns ho van fer per ganduleria i, fins i tot, algun per por. Ara la majoria hi vàrem anar perquè ho sentíem.

He, que sentíem més la fe abans, Tomàs ? Aquest cop ni se’l va mirar va donar per segur que assentia.

- Mira que ets poc xerraire Tomàs, no contestes mai.

-Quan la vaig veure allà en aquella mena d’altar que li havien fet sobre una pedra, voltada d’un arc de boix i rodejada de clavells, violes i margarides. Em va semblar que em deia ja sóc una altra vegada amb vosaltres, ja no haureu de patir més; ni por, ni fam, ni misèria. Em vaig agenollar i tota la gent ho va fer. Valga’m Déu quina fe. Sembla ara Tomàs.

-I va ésser veritat una vegada vàrem haver trobat la Mare de Déu les coses varen canviar. Es va acabar el racionament, va començar a córrer algun ciclomotor. Va acabar-se la gana que ja és molt.

En Tomàs continuava amb la mirada fixa a la muntanya de Sant Miquel que des d’aquell punt semblava feta amb molsa de pessebre.

-Un dia vaig baixar aquesta muntanya ben carregat. Si vols t’ho explico Enric. L’Enric estava convençut que en Tomàs continuaria amb el tema de la Mare de Déu, per això es va sorprendre quan va en Tomàs va explicar:

-A mi em va agafar la guerra amb disset anys. Llavors jo vivia amb el meus pares, però força malament perquè, més tard, vaig saber que el meu pare creia que jo era fill d’un altre home. Sí no facis aquesta cara que jo prou que patia perquè aquell home em menyspreava i m’encomanava les pitjors feines. El meu pare era un fresc que sempre que pujava a Olot anava amb dones de la vida i com que ell ho feia, creia que la mare a casa també feia el burro. Pel negoci era molt bo: sempre enganyava l’amo. Ell sabia la fusta que se’n podia treure d’un arbre, només de veure’l. Era un expert negociant amb animals. Coneixia bé quan cal sembrar i quan cal recollir. Ens haguéssim fet rics perquè l’amo era de bona pasta i no s’assabentava de res. Noi, però se li n’anava tot amb dones. A mi m’hagués agradat estudiar, però només em va deixar anar dos anys a escola. Després vaig voler aprendre de músic, però no em va deixar. Encara ara quan escolto una sardana m’emociono. Com que vaig veure que en aquella casa no tenia res a fer vaig decidir de marxar.

Un dia dinàvem i al meu pare se li va escapar un eructe. Llavors li vaig dir el que pensava d’ell en tots els sentits. Em va sortir de l’ànima.

-Bon profit pare, encara que sigueu un porc.

Es va aixecar de la taula i va agafar l’olla de la sopa per buidar-me-la pel cap. Jo em vaig aixecar i li vaig dir:

-Atureu-vos perquè ara podríeu prendre mal. –L’home va notar que anaven mal dades i es va asseure -Jo ara me’n vaig per no tornar. Aquí fins ara meu tallat les ales, però ja no ho fareu més. Quedeu-vos amb els altres germans que us són de més bon grat- . Vaig girar l’esquena i me’n vaig anar .

-Si passes aquesta porta no tornis. –Em va cridar.

M’era igual no volia tornar. Amb el farcell a l’esquena vaig fer camí per la carretera principal. En aquell temps passaven pocs cotxes. Vaig decidir anar a Olot. Jo ja vaig notar que hi havia menys trànsit que en un dia normal. En arribar a la Canya vaig trobar els carrers buits. L’edifici de la cooperativa estava tancat perquè era diumenge, però vaig sentir com funcionava un aparell de ràdio. Vaig mirar per la finestra i vaig veure un munt de gent reunits al voltant de l’aparell. Vaig anar fent el meu camí cap a Olot. Jo estava amoïnat perquè un no marxa cada dia de casa, però també alegre perquè em sentia lliure. Sobretot em preocupava pensar amb què em guanyaria la vida. Una figura estrafolària va sorgir de l’arbreda. Era en Xec Puces el pidolaire oficial de la comarca. Tenia el cap en forma d’ou i molt més gros del normal. Com que era baix i prim encara destacava més. Els seus cabells curts i punxeguts sorgien com llances del seu cap. Portava uns pantalons negres nous i una camisa de quadres. La roba estava força bé perquè li havien donat en una casa bona, però ell la portava mal posada.

-Fa molta calor no sé on viure –Em va dir amb veu rovellosa.

-Sí, que en fa, però és l’estiu.

-Tu rai, si que vius bé – Sabia que m’ho diria, perquè era la seva manera de començar una conversa, per això no li vaig voler replicar en el mateix sentit.

-Sembla que no corre gaire gent avui.

-És que els militars de l’Àfrica, ahir, es varen revoltar i avui es tem que ho facin els de Barcelona i els de tot arreu. Estrany que no t’hagis trobat amb un control de la FAI. Aturen a tothom i agafen els rics i els capellans –Va fer cara d’espantat- A mi encara ningú no m’ha dit res.

-No tinguis por a tu ningú et dirà res. Crec que la cosa no va per nosaltres –vaig mirar el cel que estava buit de núvols i vaig pensar quin dia per marxar de casa.

-Sembla que ja he reposat prou. Vens cap a Olot Xec. Em va mirar amb el seu rostre ingenu i va assentir amb el cap.

Al Carme hi havia un cotxe verd oliva aturat enmig del carrer. Estava voltat de milicians amb fusells i escopetes de caça. A algun d’ells el coneixia de vista i vaig pensar quina manera d’embolicar-se, no veieu que esteu fora de lloc. A nosaltres ens van mirar amb aire de condescendència. Qui hauria dit res a un pagès pobre i a un pidolaire. Atesa la calor que feia vaig decidir dormir al ras. De moment necessitava els diners per menjar. Vàrem travessar el carrer Major se sentia el soroll dels sabaters, dels fusters, dels manyans d’una manera diferent. Més nerviosa. Tots els vianants posaven cara de preocupació i caminaven nerviosos; de pressa. Vàrem travessar el firal i vàrem veure com hi havia dos cotxes, pintats amb les sigles CNT-FAI, davant del casino dels senyors. Vaig mirar a la vitrina, on hi ha les butaques des de les quals els amos miren la gent com passa. Hi vaig veure que hi havia milicians. Sens dubte les coses havien canviat. Però a mi tres xiulets i una flauta. Vàrem decidir pujar cap a la Plaça de Braus. Vaig mirar les feixes que hi ha a la muntanya de Sant Francesc i ja vaig saber on dormiríem. Aquella nit segur que ningú ens molestaria.

Quan em vaig haver despertat i rentat la cara amb l’aigua que tenia guardada dins un bidó l’hortalà que menava la feixa. Vaig beure els punts vermells de les maduixes sota les fulles. Ens vàrem asseure a terra de cara a la ciutat i tot dos vàrem començar el festí de maduixes. Després vàrem agafar tomàquets i vinga. Des d’allí es veien moviments de gent al firal. Vàrem sentir com si toquessin campanes.

-Anem a veure què passa, Xec –amb la companyia d’en Xec em sentia protegit. Vaig estar content de la meva humil camisa, els pantalons amb pedaços i les espardenyes beta. Segur que em prendrien per un pidolaire.

El temple de Sant Esteve estava rodejat de milicians que saltaven, cantaven i reien. Un grup es bevia el vi dels capellans, d’altres es menjaven les hòsties. Hi havia dos focs on cremaven objectes sagrats. Uns milicians estiraven amb cordes els sants de la façana, fins fer-los caure amb gran estrèpit. Cada cop que un queia, els altres ovacionaven. Esparracaven quadres amb imatges sagrades i penjaven els trossos de tela a la barana de l’escala. Un milicià ens va convidar a vi i al cap d’una estona, jo i en Xec saltàvem i ballàvem com posseïts al voltant de la foguera, on es socarrimaven creus, bancs, i confessionaris. Els milicians es reien de nosaltres. Al vespre el foc s’havia acabat. Només hi havia caliu. Els milicians no ens havien volgut amb ells per borratxos i pobres. Ells que volien matar els rics, ens despreciaven i només ens volien per riure. A nosaltres els més pobres dels pobres. Pitjor per ells. Vàrem entrar dins l’església perquè entre el vi i la xafogor teníem calor i ens vàrem ajeure en el terra. La borratxera et proporciona unes primeres hores de son i després bé el desfici i la cremor, per això vàrem quedar adormits.

Era negra nit quan unes passes em varen despertar. Eren dos homes. Em vaig amagar per escoltar-los.

-Quina barbaritat, el cor se m’encongeix. Em de tancar les portes i precintar-ho perquè no tornin a fer malbé el que queda –Deia el més alt.

-Aquí ja s’han donat per satisfets. No crec que tornin però si no actuem destruiran totes les peces d’art de la comarca. I mira que n’és rica. No podem consentir aquest desastre. Hem de fer alguna cosa.

Com que vaig veure que no eren perillosos vaig sortir de l’amagatall i m’hi vaig acostar.

-He tu ! em va cridar –el que era cara rodó i prim, un que va fer molt de temps de metge a Olot. També li agradava escriure.

-Què hi feu aquí ? –em va preguntar l’alt, que havia estat alcalde d’Olot.

-Res, dormíem –llavors va aparèixer en Xec i van adonar-se que érem dos desventurats.

-Ens heu d’ajudar. Us pagarem bé –Va dir el metge.

-Jo no vull treballar. Em canso –va contestar en Xec. Llavors, amb molta tendresa, el metge el va agafar per l’espatlla.

-Xec no em deixar que aquestes obres d’art que varen fer i pagar els nostres avantpassats siguin cremades i destruïdes. Quantes vegades no t’has encomanat a la Mare de Déu i t’ha respost. Tu vols que la cremin ? . En Xec ja era seu des del moment que el metge l’ havia envoltat amb els braços.

-Noooo ! –el seu crit va sorgir-li del ventre. Va ésser com quan es queixa un bou.

Encara era de nit quan vàrem sortir de la ciutat. El primer que vàrem fer va ésser pujar la muntanya de Sant Miquel i anar a la capella de Santa Margarida vàrem carregar-nos els objectes sagrats dins d’uns sacs. El metge i l’alcalde s’havien disfressat de pidolaires i també anaven carregats. En Xec s’havia emportat la imatge de la Santa. Ell en deia que era una Mare de Déu. Tanmateix havent passat cal Xai vaig veure que no la portava.

-De que n’has fet ?

-Pesava molt i l’he amagada.

No li vàrem poder fer dir, on l’havia amagada. I d’altre feina teníem perquè amb aquells dos homes vàrem passar-nos una bona temporada recollint peces de les capelles. En vàrem recollir moltes i no ens vàrem quedar mai cap. Aquells dos senyors ho varen tornar tot, només d’acabada la guerra. Pel treball el metge va haver de refugiar-se a França. Es veu que era catalanista. De l’altre no n’he sabut mai més res. A mi quan em va tocar en varen quintar i cap al front. Allà si que em vaig fer un bon tip de resar, per mi que Santa Margarida i la Mare de Déu em varen salvar.

-Tomàs ? –Va dir-li l’Enric.

En Tomàs no va respondre, però al cap d’uns segons va assentir.

-Ara ja sé perquè en Xec Puça pujava tant sovint la muntanya de Sant Miquel. El varen trobar mort amb un somriure, prop de cal Xai. Per mi que anava a resar, s’havia quedat la santa per ell.
En Tomàs va continuar amb la mirada fixa cap a Cal Xai. Llavors l’Enric el va tocar. Va observar que estava fred, que la mirada havia quedat buida, que tenia l’esquena recolzada a la paret. Va sospitar que en Tomàs s’havia mort. L’Enric va resar a Santa Margarida i a la Mare de Déu per l’ànima d’en Tomàs.

© Xavier Valeri

Cap comentari: