dijous, 24 de setembre de 2009

Vallfogona de Ripollès. L’escala oblidada.


Passava per davant la porta de Can Xila, i entrava al petit carreró sense sortida que hi ha darrera del Santuari de la mare de Déu de la Salut, - avui església parroquial de Vallfogona de Ripollès -, volia comprovar si el temple tenia absis. En el meu camí trobava un estri que identifico – potser erròniament – com una escala de salvament dels bombers, muntada en una plataforma sobre dues rodes. Que hi fa en aquell racó aquest estri històric ?




En venia al cap la llarga relació entre el foc i els homes , benèfica quan ens dona escalfor i llum, i malèfica quan per atzar – un llamp – o més correntment per la nostra estultícia, desfà en un tres i no res, el patrimoni aconseguit en ocasions desprès d’una llarga existència de treballs i penúries. Tothom corria per aturar el foc fins a dates recents, en que sortosament es generen recursos per sostenir parcs de bombers professionals, si més no en les poblacions importants i/o en les capitals de comarca.


Al llarg dels segles en la lluita contra el foc, totes les persones capaces exercien de bombers, els avisos venien sempre des del campanar de l’església, i en aquesta tasca – avui perduda – de campaner/a, he tingut ocasió de recollir testimonis notables:


Quan tocava a morts fins al que no hagués sentit mai campanes se li hauria encongit el cor; quan tocava a foc o a sometent, els nervis se us posaven de punta, les cames es disposaven a córrer i els ulls cercaven on calia portar auxili; quan es congriava una nuvolada de tempesta damunt de les collites madures amenaçant d’emportar-se les suors i les esperances dels pagesos, del poble sencer, les campanes aixecaven un clam de protesta i bramaven i lluitaven contra els trons, els llamps i la pedregada seca.


Tocava la campana per espai d’uns cinc minuts, i per a saber on era el foc, anaves a l’església a preguntar-ho al sacrista.

Es el toc més tremolós de tots, si no en les campanes, si en el cós.


Recolliré una imatge d’aquest enginy , destinat - si algú no hi posa remei - a rovellar-se . Completaré amic lector aquesta crònica, amb una fotografia antiga dels bombers del Parc de Puigcerdà, disposats davant d’una escala mòbil.





© Antonio Mora Vergés