dijous, 5 de juliol del 2007

El roure del Giol.


Havien de passar segles i segles perquè aquest fos el nom amb que avui és coneix aquest magnífic arbre que forma part del catàleg – curt , escadusser i força centralista, des del meu punt de vista – d’arbres i arbredes d’interès nacional, que des de la Generalitat de Barcelona, publiquen i mantenen.

Actualment l’arbre està encerclat per una paret de pedra – a manera de protecció - , i el podreu veure si agafeu una pista forestal que de Castellcir, us portarà fins a Santa Coloma Sasserra; la pista fins al trencall de la urbanització La Penyora està força bé, i des d’aquell punt i fins l’esplanada de l’església, és del tot recomanable anar amb la primera velocitat; no es pensable en un termini curt , que es faci l’arranjament d’aquest accés, tota vegada que ens trobem dins del Forat Negre, i altrament avui a Barcelona, bufen aires clarament anti-catalans; entenguis l’expressió de forma correcta, “aires” fa referència a la música, perquè pel que fa a la lletra, dona tota la impressió que ben al contrari, ara si que recuperarem Catalunya, oi ?

Els roures, des de la més remota antigor, tenen associades qualitats espirituals, alguns en poden dir màgiques; qui no recorda als druides cèltics que recollien vesc dels roures ?, qui no ha llegit i/o sentit històries de trobades al redós d’un d’aquest amables gegants ?.

Del roure del Giol se’n expliquen històries meravelloses, i ha en concret un relat de l’Antoni Ibáñez Olivares, Sabadell 1955, notable escriptor i recollidor d’antigues narracions i llegendes, en el que situa a la seva ombra al mateix Sant Antoni de Padua, en ocasió del viatge que des d’Itàlia el porta fins a Portugal, per acreditar davant la justícia, la innocència del seu pare, incriminat en un delicte d’assassinat. [ podeu trobar el relat a l’Arxiu de la Tribuna de Guimerà, a la pagina web de www.guimera.info ]

Castellcir reuneix hores d’ara un gran nombre d’atractius per a les persones que estimem la natura; davant mateix del roure hi ha una taula en la que de forma gràfica s’indiquen els llocs d’interès i la seva ubicació en el espai, des del Castell de Castellcir, anomenat també el Castell de la Popa, i en algun text l’Arca de Noe, [ també accessible a l’Arxiu de la Tribuna de Guimerà, a la pagina web de www.guimera.info ] seguint per la Sauva Negra, una fageda extraordinària en la que només trobes a faltar, les indicacions mínimes per passejar amb tranquil•litat, el mateix paratge del Giol , un pla meravellós limitat per la riera, el camí de Collsuspina, i la fàbrica encara avui impressionat de l’església de Santa Coloma Sasserra i la masia en plena activitat del Giol ; Fontscalents , una bauma a la riera del mateix nom, on la pietat ha situat una imatge de la Mare de Déu; Esplugues, una casa avui deshabitada , feta també a l’empara d’una bauma, i coneguda com masia trogloditica , que durant segles i segles, havia estat referència per a tots els qui passaven per aquestes terres; aquí i allà hi trobareu encara nombrosos pous o poues de glaç que palesament parlen de la cruesa de la vida fins a dates molts recents en aquesta comarca natural del Moianes , més enllà , Marfà ..... no cal insistir gaire en que Castellcir és mereix més d’una visita, oi ?

En la visita que vàrem conèixer – descobrir és un mot presumptuós , oi ? - aquest paratge, les qualitats espirituals que estan associades als roures, i més en concret a aquest roure del Giol, se’ns van fer paleses, ens trobàvem al límit de les nostres forces físiques i àdhuc psíquiques, veníem d’una llarga caminada, que ens havia portat fins a Sant Cugat de Gavadons , anomenat antigament com Sant Cugat de Coll-sa-sima i pertanyent avui al municipi de Collsuspina, afegiu a això un sol de justícia, com ens ha fet alguns dies d’estiu aquest any 2.005, la sequera angoixant que fins i tot ha portat restriccions en alguns moments als pobles del Moianes, per acabar-ho d’adobar remeneu tot, amb un to psíquic particularment baix derivat de problemes de salut, de feina, o del que més us agradi; només la certesa de trobar el roure i la seva ombra, ens feia caminar encara, quan passada la masia de l’Espina, teníem per endavant no menys de cinc quilometres que esdevindrien quasi insuportables !; havíem esgotat les reserves d’aigua ,la sensació no era ja de cansament , era clarament de decandiment, més que caminar arrossegava els peus !, fins la Bruna, la gosseta forx-terrier companya de tantes i tantes sortides, estava al límit de les seves forces, i es situava clarament dins l’ombra que projectava l’Antoni Ibáñez Olivares, que en aquell moment, en termes ciclistes, val a dir que tirava literalment de nosaltres !.

Finalment com un anticip del Paradís, vàrem veure la Creu de terme que està al vell mig del pla de Santa Coloma Sasserra, i la presència del roure del Giol que semblava cridar-nos, ens van apropar a l’arbre, i de primer ens van abraçar a ell, per acabar asseguts a les seves arrels una bona estona.

En aixecar-nos la sensació de cansament havia desaparegut !, i també per alegria nostra, semblava que ens havíem rentat els vidres de les ulleres de l’ànima, perquè el sol lluïa de forma diferent, l’aire tenia un flaire desconegut, però fresc i agradable i tot plegat ,de les hores ença, sembla que ha trobat el lloc i el moment que li pertoca; per descomptat, sempre hi haurà algú que no ho voldrà creure, però tinc per cert que els arbres son uns dels millors amics que tenim !

En tot cas, Castellcir està ben aprop , comprovar la certesa del tot el que aquí us explico, no us costarà gaire, oi ?

© Antonio Mora Vergés