dimecres, 11 de juliol del 2007

Refer camins.


Dissabte 11, tenia obligacions aquell mati, que feien necessària la meva presència a Tàrrega, la Capital de l’Urgell.

El setmanari Nova Tàrrega, feia un dinar de col·laboradors, i jo estava entre els convidats, aquesta circumstància coneguda per la resta dels habituals caminadors, [m’agrada pensar que som un “dream team “ !.] Ens va portar a conciliar fins on fos possible, la devoció amb l’obligació, i ens plantejàvem uns horaris i una ruta que ens permetés gaudir del dia i els companys.

Eren les 8,15 quan començàvem a caminar des de l’aparcament de l’Ermita de la Mare de Déu de les Arenes, seguint el llit de la Riera Seca, dins ja del GR 173.1, que deixaríem puntualment per retre homenatge al Pi de les Quatre Besses [ El Vell Guerrer ] , i més endavant el camí del Davi, que deixaríem per seguir la riera del mateix nom, on ens endinsaríem fins sortir-ne al sender que per damunt de la Vall del Dalmau, ens portaria fins a la Cadireta, per des d’allí , iniciar el retorn, tot i saludant també la Pinassa del Dalmau, i aturant-nos breument [ per donar bon compte d’unes peces de fruita ] al banc d’obra que hi ha en el camí ample, que neix just sota la casa del Dalmau.

Els gossos vindrien – com és la seva obligació – a comprovar la nostra bonhomia, i passaríem per davant de la casa, on el dia gris, no deixava treballar l’antic rellotge de sol; desprès de l’era, remuntarien per l’esquerra , seguint el horts, fins a l’ermita de Sant Pere de Mur, i des d’allí, davant només d’un mar de boira, descendiríem al camí del Dalmau, per retornar fins a l’aparcament de la Mare de Déu de les Arenes, desfent un a un, els passos que havíem fet.

Eren tot just les 11,00 quan tornàvem a posar els peus a l’aparcament, i poc menys de les 11,20 quan emdeixàvem els companys a la porta de casa ; dutxar-se, vestir-se i marxar cap a Tàrrega, quan ja passava algun minut de les 12,00, per contastar que desprès de la serralada litoral, arreu per les zones obagues, la neu resisteix encara amb forca. El dia lluïa assolellat a la Catalunya interior, per contrast amb la grisor freda que circumstancialment patien aquell dissabte les comarques litorals.

Un vehicle creuat a la N.2 abans de Tàrrega, va provocar una petita retenció, que no és va convertir en retard, perquè previsorament havia comptat un temps de quasi 2 hores per fer el camí des de Castellar del Vallès, fins a Tàrrega.

A l’entrada del restaurant “El Gat del Rosal “ , a l’Avinguda 11 de Setembre [ que aprofito per recomanar a tothom ] saludava cordialment a l’Albert Pont i Patau, Director de la Nova Tàrrega, i un cop dins ho anava fent amb la resta de comensals, als que no citaré, sobretot per evitar l’oblit del nom d’algú.

A la sobretaula, l’alcalde de Tàrrega ens acompanyaria a prendre el cafè, i ens explicaria alhora, els molts plans de futur que te oberts la Capital de l’Urgell; la Presó que sembla s’anomenarà dels Plans [ perquè en la zona on està projectada les finques reben aquest nom ]; el tema de les carreteres que es creuen avui dins la Ciutat, que sembla sortiran definitivament de forma breu; el projecte de televisió pública, en el que juntament amb Tàrrega hi estan una bona part de les ciutats importants d’aquesta zona, Mollerussa, Cervera, Bellpuig ,.......; només un petit núvol, l’extraordinari fervor a l’advocació laica de Nostra Senyora de l’Especulació, que a l’Urgell com quasi arreu ha arrelat amb gran força.

El totxo en aquestes contrades sembla que encara te recorregut, però aquí també , sembla que els preus s’han disparat més enllà d’on arriben la major part dels ciutadans.

A la sortida del dinar, anava a veure les noves instal·lacions de la Nova Tàrrega, i comprovava que alhora que espaioses, estaven dotades dels darrers avenços en matèria de comunicacions.

Recollia algun exemplar de la revista, i en concret l’extra de Nadal, en el que entre d’altres es publicava un article de l’Antoni Ibáñez Olivares, l’escriptor de Sabadell, amic com jo mateix, d’aquestes terres de la Catalunya interior, del “ forat negre “.

Queia el dia, quan refeia el camí vers el Vallès Occidental, la temperatura a la Panadella, on em vaig aturar a posar benzina, era només de 4 graus, i la boira que pujava, al temps que la blancor de la neu que persistia a les obagues de la Segarra, desprès de Cervera, quan aquí i allà, les llums semblaven anar descobrint petits pessebres, em va portar a pensar, quan m’agrada fer i refer camins, i com n’és de bonic aquest país nostre !

Imagino amic lector, que una vegada més estarem d’acord, oi ?

© Antonio Mora Vergés.