dimecres, 4 de juliol del 2007

L'indiano.


A Catalunya el fenomen dels indianos ( aquelles persones que van marxar a Amèrica, i van tornar amb una fortuna )es força conegut, i en alguns llocs, en concret a moltes Viles marineres, hi ha avui encara una mostra evident de la importància que els diners dels indianos, va tenir en el seu desenvolupament; com exemple només, Sitges que avui és una esplèndida Ciutat, coneguda arreu com la Blanca Subur, tenia un nom més exòtic en els anys precedents a la gran desfeta bèlica en els territoris d’Espanya a les Ameriques. Li deien “La petita Havana “.

Aquesta història però, no vol parlar-vos dels indianos del costat del mar, sinó en concret d’un Indiano de terra endins; del Josep de Castellar del Plà. El Josep va néixer a Castellar del Plà l’any 1878, en aquella època el poble tenia menys de 2000 habitants, i es dedicava bàsicament a l’agricultura, més endavant quan el Josep ja era un xicotàs; el desenvolupament d’una incipient activitat tèxtil va donar inici a una nissaga que arribaria a tenir una importància cabdal, no tant sols a Catalunya, sinó clarament a la resta d´Espanya i del Món, la família Tolra, però aquesta amic lector es una altra història.

El Josep era ambiciós i va adornar-se que amb la seva formació, i amb la manca de capital ,- el seu pare, i el mateix treballaven la terra d’ altres per poder malviure -, no arribaria massa lluny. Va provar en el seu moment, de treballar al sector tèxtil, però va veure també que tampoc aquí arribaria a tenir res més que un discret passar.Tenia una núvia molt bonica , la Joana, de família de treballadors del camp com el mateix, i li parlava contínuament de la possibilitat de fers diners a les Ameriques, i de tornar ric al poble.

La Joana s’estimava al Josep, i no necessitava cap de les coses que els diners poden comprar, però el Josep estava embogit amb l’ idea d’ anar a fer les Ameriques,i com no es pot lluitar contra un somni, finalment la Joana va acabar acceptant la marxa del Josep.

Mesos abans d’entrar en quintes el Josep s’acomiadava tendrament de la Joana, amb la promesa de tornar ric i casar-se, ambdós es van prometre amor etern. El comiat una tarda primaveral pels voltants de la Font del Cosidor, va portar-los més enllà del que acostumaven en aquella època; ambdós es van fondre en mútua entrega, i al capvespre la Joana i els pares del Josep, el varen despedir quan marxava amb carro cap a Sabadell. El vaixell sortia a migdia, i allí estava ell amb una bossa amb un parell de mudes, i el pit ple d’il·lusions. Els dies següents van posar a prova l’esperit del Josep, forts vents, mar grossa i poc menjar, el van deixar en la pell i l’os. De fet era només una sombra d’home el que va baixar al port de Buenos Aires.

El Josep va començar a treballar en una HACIENDA, per continuar desprès d’encarregat - de capatàs en deien - en una de més gran, i amb els estalvis va anar comprant bestiar al seu propi patró, i amb el seu permís el feia pasturar en les mateixes terres; al cap de dos anys ja tenia la meitat del bestiar seu, i en dos anys més es va fer soci al 50% del seu patró; va comprar més terres, va ampliar el RANCHO, i a la volta de 6 anys, tenia ja una fortuna considerable.

La Joana havia entrat a treballar a la Tolra, i ben aviat se li va fer evident que estava embarassada del Josep; els pares de la Joana, no eren ni millors ni pitjors que la resta de pares de l’època, i la perspectiva de fer-los-ho saber no la deixava viure. Una de les seves amigues, la Consolació va acabar esbrinant el que li passava, i li va recomanar que es busques un bon home per casar-hi, la Joana però estimava al Josep !.La Joana tenia com encarregat del seu torn al Sr. Esteve, era aquest un homenet d’uns 50 anys, molt tímid, molt educat i pel que semblava molt intel·ligent i bona persona; l’ Esteve romania solter.La Consolació pel seu compte, però vetllant els interessos de la seva amiga, va fer saber la situació de la Joana al Sr. Esteve, i aquest va dir-li que estaria molt honrat de poder ajudar-la en aquell mal pas. De manera callada l’Esteve estimava, i molt a la Joana.

El matrimoni va tenir ressò a tot el poble, i els comentaris amic lector, t’els estalvio, tot i desitjant que la teva pròpia imaginació els adorni, sobretot si coneixes algun poble petit, o algun barri antic d’una gran ciutat.El temps però tot ho acaba esborrant, i la Joana, va donar a llum a una filla molt bonica, a la que van posar el seu mateix nom, JOANA.

Del Josep ningú en tenia noticia, i poc a poc, tothom va deixar de parlar d’ell. La marxa dels seus pares, que van trobar una feina de masovers a l’Argilaga ( Tarragona), mitjançant els bons oficis del mossèn, va fer que definitivament s’anés oblidant per tothom aquesta història.

La Joana va anar a acomiadar-se dels pares del Josep, malgrat el refredament de relacions que havia suposat el seu casament, i va constatar que tampoc ells sabien res del Josep; de fet la mare li va confessar que temien que s’hagués mort, i li va recomanar que cuides molt bé a la seva filla; també li va dir que entenia que en la seva situació, el casament amb l’Esteve havia estat el més encertat, la vella intuïa que la JOANA era neta seva !

Els anys van anar passant tant a Castellar del Plà, com a l’Argentina, on el Josep continuava acumulant riqueses. Quantes vegades pensava en la Joana !, com l’enyorava en els seus constants viatges per la pampa argentina, on s’havia fet una reputació de negociant honrat i treballador, malgrat la seva jovenessa; els 30 anys van suposar per ell, com un avis del cel, s’havia compromès amb la Joana !, ella el devia estar esperant !. La feina però va poder més que l’enyorança, i els anys van anar passant, 33, 35, 37, 40 !Amb el cabell quasi blanc, una fortuna difícil de quantificar al banc, i propietari quasi d’una extensió igual a Catalunya, el Josep va pensar que havia arribat l’hora de tornar a Castellar del Plà.

El viatge de tornada va ser molt diferent, a aquell que l’havia portat a l’Argentina, i la Barcelona de 1918, no tenia cap semblança amb la que ell recordava !El viatge fins a Castellar del Plà va ser molt senzill amb el seu Hispano Suïssa, i el poble tampoc tenia masses semblances amb aquella imatge que li tornaren els records, el Josep pensava ,la Joana si que estarà igual, ella no haurà canviat !

Casualment al enfilar el Passeig, va veure un grup de noies joves, i una d’elles li va cridar l’ atenció - era la JOANA- exactament igual que ell la recordava !. Totes les noies es van girar a mirar l’Hispano Suïssa, i el seu conductor.

El Josep no va trobar ningú de la seva família, i va saber a traves del Mossèn que el seu pare havia mort a l’Argilaga, i que la mare estava reclosa al Sanatori Mental del Reus. El Josep s’havia ocupat únicament de treballar i fer diners durant aquells anys, i s’havia despreocupat de tot, de la família, de la Joana. No valia de res però queixar-se, va pensar en anar a visitar la Joana ,començar a arreglar el papers del casament, i ocupar-se de la mare. El Mossèn li oferí una cambra a la Rectoria, amb l´esperança de poder-lo convèncer d´ajudar a l´ església local ; el Josep va acceptar, tot dient-li que només seria com a molt una setmana.

El poble estava desconegut !, el majestuós temple local costejat per la família Tolra, el mateix Palau Tolra, les Escoles Tolra, i una munió de plantes industrials, havien desfigurat completament la imatge de Castellar del Plà que l´havia acompanyat tots aquells anys.

No tothom havia hagut de marxar a les Ameriques per a fer fortuna, pensava mentre caminava decididament cap a casa de la Joana.A la casa on havien viscut els pares de la Joana, hi vivia una família diferent, que li va dir que no en sabien res dels antics llogaters, ells portaven en aquella casa cinc anys. El Josep va pensar que aniria a l´Ajuntament a preguntar per la Joana i els seus parents, estava cert que vivien encara a Castellar del Plà, tota vegada que l´havia vist al arribar al poble.

A la nit mentre sopava amb el Mossèn, el Josep s´en va adonar de que al món, no només a Castellar del Plà, hi havia hagut grans canvis ; el Mossèn li va comentar que els alemanys estaven a punt d´ acceptar la rendició incondicional, i com qui dona per suposat que l‘altre està també en el coneixement del tema, li va dir que això tindria repercussions negatives a Castellar del Plà, que havia estat subministrant material tèxtil a ambdós bàndols , el Josep va entendre de cop que les gran demandes de carn, que des d‘Europa li havien estat fent des de 1914, i que l´havien enriquit de forma definitiva, tenien doncs que veure amb la guerra de que li parlava el Mossèn ; així també potser a ell, la pau li representaria un perjudici econòmic.

El Mossèn li va dir que malgrat la quasi plena ocupació dels obrers a Castellar del Plà, hi havia un nucli de famílies que tenien problemes greus, i que l’ajuda de persones com ell, seria molt ben rebuda ; el Josep li va confirmar que s´ocuparia d´aquesta qüestió tant aviat com li fos possible i tots dos van anar a dormir.

Al mati desprès d´esmorzar va anar a l´Ajuntament ; i li van dir que no podien donar-li la informació que demanava, que el Padró d´habitants era confidencial, i tot un seguit d‘argumentacions tècniques que li van sonar familiars, eren les mateixes excuses de l´Administració de sempre !, aquí el canvis no hi havien arribat encara i potser, no hi arribarien mai !.Va anar a passejant fins al mercat al costat de la carretera que duia fins a Sentmenat, i tampoc no va trobar cap cara coneguda que li pogués donar informació ; la seva recerca però era comentada en veu baixa per tothom , qui es aquest home ?, que deu buscar a Castellar del Plà ?.

Ben aviat la Joana va tenir coneixement de que un home havia arribat a Castellar amb un Hispano Suïssa, que s‘ estava a la rectoria amb el Mossèn, i que semblava estar buscant a alguna persona ; el cor li va fer un salt !, devia ser el Josep !, la buscava a ella !.

L´Esteve - que encara vivia - tot i estar molt delicat, la Joana i la filla d‘ambdós - així estava acceptat al poble vivien prop de la cruïlla de les carreteres a Sant Llorenç de la Muntanya i a Matadepera.La Joana en acabat de dinar, li va dir a l´Esteve que li calia anar a dalt del poble ; els seus passos la van portar de dret cap a la Rectoria, i un cop allí va demanar a la majordoma si podia parlar amb el Mossèn ; la majordoma li va dir que el Mossèn i el foraster havien anat fins a Sant Feliu del Racó, i potser s´arribarien fins a l´ermita de la Mare de Déu de les Arenes, i que no comptava que tornessin fins a l´hora de sopar. La Joana li va pregar que li digues al Mossèn que li convenia molt de parlar amb ell, i amb una certa urgència.

A la nit quan van tornar de l´excurssió el Mossèn va rebre l´encarrec, “ ha vingut la dona de l´Esteve, i diu que te una certa urgència per parlar amb vostè “, el Mossèn va suposar que l´Esteve havia empitjorat, i abans de sopar va decidir d´anar-lo a veure ; el Josep es va oferir a acompanyar-lo amb el cotxe, i tots dos van marxar poble avall, amb l´Hispano Suïssa.

La sorpresa de la Joana va ser majúscula, al veure al Mossèn a casa seva, i sobretot al veure al davant de casa, l´Hispano Suïssa del que tothom parlava.

El Mossèn va parlar una estona amb l´Esteve i les Joanes, mare i filla, i va acomiadar-se ben aviat, la Joana el va acompanyar fins a la porta, i allí el Mossèn li va preguntar el perquè de la urgència si l‘Esteve es trobava força eixerit.No era el lloc, ni l´hora indicada, i la Joana li va dir que calia que parlessin tots dos ; van quedar doncs de trobar-se a la Rectoria al mati següent a les 10,00 hores.

El Josep durant el sopar va preguntar al Mossèn pel seu coneixement de la gent del poble, el Mossèn - que era encara molt jove - havia arribat a Castellar del Plà l´any 1911, i sabia ben poques coses de l‘època en que el Josep havia marxat cap a les Ameriques ; el Josep li va preguntar respecte d´una noia molt bonica que havia vist el dia de la seva arribada al poble i n´hi va fer una descripció, “ es diu Joana “, va acabar dient ;- al Mossèn li va semblar molt estrany el coneixement de la jove Joana que tenia el Josep, i el va relacionar deseguida amb l´interès de la Joana de l ´Esteve per parlar amb ell, però no li va dir res al Josep de tot això -; si es la filla d´un antic encarregat de la Tolra, un home anomenat Esteve, una molt bona persona, ja tindràs ocasió de conèixer-lo.

El Josep va intentar amagar la seva sorpresa, la filla d‘un encarregat de la Tolra !, però el Mossèn va advertir la torbació en el seu rostre. Cap dels dos van voler anar més enllà, i desprès de sopar, el Josep va dir que anava a fer un tomb pel poble.

Va anar de dret cap a l‘Ateneu, i va demanar un cafè, mentre l´ assaboria es va anar fitxant en els parroquians, tots amb la roba de treball del tèxtil, i tots amb la mateixa conversa, que si la fàbrica, que si el Sr. Tolra, que si les màquines d´acabats, que si els telers,... en un racó hi havia però un homenet d‘edat indefinible que bevia tot sol d‘una botella de vi quasi buida ; li va dir al cambrer que n´hi portes una de plena, i li fes saber que el convidava ell.

El vell Cristòfol va agrair-li des de la seva taula, però no va fer intenció d´anar cap a ell, el Josep al cap d´un estona va arribar-se fins a taula i li va demanar de seure amb ell ; tot seguit van començar les preguntes, sou de Castellar del Plà ? , us recordeu-ho dels anys 1875-1880 ?. El Cristòfol se’n recordava de tot i de tots, i ben aviat va endevinar qui era aquell home de l´Hispano Suïssa, i fins i tot que volia saber exactament, no era el Cristòfol un bocamoll malgrat la seva afecció a la beguda, i si el Josep hagués tingut bona memòria deseguida hauria identificat al lluitador sindical, que havia presentat la primera resistència als Tolra i Cia., de fet ho havia pagat molt car, sempre més havia hagut de desenvolupar feines feixugues i desagradables, perquè els “amos” es van conxorxar en la seva contra, i els treballadors com era previsible, no li van fer costat, per això bevia i vivia sol.

El Josep no en va treure l‘entrellat de les explicacions deliberadament sinuoses del Cristòfol, i al cap d´una estona va anar-se’n cap a la Rectoria.

Al mati el Mossèn li va dir que li caldria veure’l al voltant de les 11,00 hores si li era possible, i el Josep va marxar a fer un tomb. A les 10,00 hores en punt la Joana arribava a la Rectoria, i posava en antecedents al Mossèn de tota la història ; el Mossèn li va dir que s'esperes fins a les 11,00 hores, ; i finalment va posar l'un davant l'altre al Josep i la Joana, i els va dir “ si voleu en puc quedar amb vosaltres i tot el que us digueu-ho serà per a mi secret de confessió, i si us sembla millor m’esperaré a l‘entrada “.

Tots dos van trobar més adequat que s’esperes fora, i deseguida van començar els retrets, “no m’has esperat, se que estàs casada i tens una filla”, la Joana li va explicar que aquella era també la seva filla, i que l´Esteve havia acceptat fer-se‘n càrrec per estalviar-li la vergonya, que la seva mare - la del Josep -, n’estava al corrent, i que malgrat la distància i totes les seves explicacions, una carta hagués pogut posar en clar tota la situació, “ mai te pogut oblidar, i no he estat feliç, ni un sol dia de la meva vida “. La xerrada es va allargar fins quasi les 13,00 hores.

El Josep va decidir que aquell mateix dia marxaria cap a Reus a veure la mare, i que se’n tornaria cap a l‘Argentina, va deixar al Mossèn encarregat de vetllar per la Joana, i li va fer el lliurament de 100.000 pessetes a aquest fi, i per atencions als pobres del poble. Li va demanar que el tingues al corrent per escrit de tot.

El Josep va poder veure la seva mare, i adornar-se’n de que per a ella, era un perfecte desconegut, tot i així la vella li va preguntar si coneixia la seva neta Joana, “ es bonica con un sol, ha sortir al meu fill, sap “. Aquí també els diners van servir per millorar la situació de la mare, i també per tenir-ne noticies de forma regular.

El Josep va tornar a l´Argentina, i va continuar amb la seva activitat de ramader i negociant, els seus ulls no tenien però aquella llum de sempre ; la visita havia apagat per sempre més l´esperança d‘una vida feliç. No va tornar mai més a Catalunya , va saber de la mort de la mare, i la va fer enterrar juntament amb el pare a l´Argilaga en un Panteó molt car, en el que sempre, setmana rera setmana, s‘hi renovaven les flors fresques.

Va fer-se càrrec de les despeses del casament de la seva filla Joana, i del cost del viatge de noces ; també de les despeses del bateig del seu net Josep, al que va nomenar hereu universal de tots els seus bens.

A la mort de l´Esteve, va convidar a la Joana a anar a viure amb ell a l´Argentina, on podria viure com una reina.

La Joana li va contestar que de ben segur li faria millor servei al Josep menut que a ell, i li va agrair l´oferiment.

El Josep, DON JOSE , va morir solter a l´Argentina als seixanta anys d’edat, de fet no es un bon exemple d’Indiano, però d’històries com les del Josep n‘hi han tantes i més, que les dels Indianos famosos, dels que s‘ ha escrit molt i que fins i tot foren en molts casos, elevats a la noblesa.

Calia doncs recollir la història del Josep, o no t’ho sembla a tu amic lector ?

(C) ANTONIO MORA VERGES

1 comentari:

UB FOOD TRAILERS ha dit...

Preciosa, m'has emocionat, escrius i transmets prou bé.

Joan.-