dijous, 12 de juliol del 2007

l'arbre caigut.




La frase més que coneguda per tothom diu "de l’arbre caigut, tothom en fa llenya". S’acostuma a citar – erròniament – en ocasió d’algun canvi de tipus polític, laboral, o fins personal – quan la malaltia i/o la desgracia colpeja a alguna persona socialment rellevant -.


Està clar que quan cau un arbre al bosc això no suposa res d’excepcional, forma part de la “vida habitual “ del bosc; uns arbres cauen, altres broten, la vida en una més de les seves manifestacions.


El símil portat al terreny dels éssers humans, és encara – si cap – més imprecís, més injust; quan patim un canvi – en qualsevol sentit – a més o a menys; de vegades interpretem de forma equivocada que anem a més; la realitat – ben aviat, per cert – ens assabenta del nostre error.


El cert però, és que un canvi al llarg de la nostra existència, en el millor dels casos el podem assimilar a fer-nos una fotografia – retrata l’instant -.


Els canvis –de qualsevol classe – son una eina de millora, de creixement; la vida és dinàmica, implica moviment, canvis, daltabaixos, èxits, alegries, plors, amors, desenganys... Qui no ha estat en alguna ocasió un arbre caigut ?


Que hi ha de més trist, de menys motivador, que la perspectiva d’un llarg període d’immobilitat?


Algú recorda amb alegria els períodes d’internament hospitalari? o encara pitjor, de reclusió en un centre d’internament? Parlaríem aquí d’arbres caiguts? o millor d’arbres perduts?


Ens cal reivindicar el vell mètode científic, assaig/error; l’error, com sinònim de la caiguda, com acció indispensable per poder millorar.


Recordo que m’explicaven els vells carreters, els que havien fet del transport amb carros i cavalleries el seu mitjà de vida, que quan anaven a contractar-se, a les preguntes sobre la seva vida personal i familiar, s’afegia sempre, sempre, una interrogació especifica sobre una qüestió concreta i puntual:


Quantes vegades a tombat el carro?


Quina penses amic lector que és la resposta correcta?


Llogaries com a carreter una persona que no ha tombat mai un carro?


Pensa que acostumàvem a viatjar sols i per llocs poc freqüentats, que el telèfon mòbil encara estava per inventar, i el fix tot i estar inventat, per instal·lar en la major part del país.


Doncs està clar! els qui havíem tingut més accidents en la seva feina – i se’n havien sortit – eren els primers en ser llogats, i rebien un millor salari.


Fins fa quatre dies, qui no havia caigut mai ho tenia difícil.


Avui, ben contràriament es prima la inexperiència, l’estultícia, la insensatesa, i està clar, amb aquest material, l’única cosa que tenim garantida són desastres: ecològics, econòmics, socials...


Quina enyorança dels arbres caiguts!


(©) Antonio Mora Vergés