dijous, 12 de juliol del 2007

L'ecologista.


En Baldiri era un bon xicot, de fet ja era un home, tenia 30 anys i malgrat els consells d'uns i d'altres continuava solter i sense compromís.

Sempre s'havia definit com una persona progressista- sovint però com ja sabem, no solem ser massa bons jutges respecte de nosaltres mateixos, o de les nostres activitats -, es considerava també un ecologista convençut, i amb aquest bagatge anava content i alegre per la vida.

En Baldiri no havia acabat els estudis superiors, "tot plegat eren una llauna, i no servien per res", aquesta era la seva explicació quan sortia el tema. Això no era cap obstacle perquè tingués formada una opinió sobre totes les coses, sovint divergent de la majoria de la gent.

A en Baldiri tampoc li agradava gaire llegir; llibres, revistes i diaris eren excepcionalment el seu motiu d’interès. Els seus coneixements els havia adquirit per la via de l'experiència, almenys aquesta era l'explicació que donava, quan algú li comentava la procedència d'algunes de les seves peculiars idees.

Respecte a l'experiència d'en Baldiri, no hi ha massa cosa a dir, havia començat a treballar en una fàbrica d'acabats tèxtils als catorze anys, i llevat el període del servei militar, que li va fer conèixer Sant Climent de Sescebes, i el barri de Sant Andreu de Barcelona, on estava la caserna del Regimiento Mixto d´Artilleria número set, els seus coneixements del món eren ben escassos.

En acabar el servei militar, va tornar a la fàbrica d'acabats on havia entrat feia uns anys com a mosso de magatzem, i allí romania encara fent idèntica feina.

Les seves idees progressistes consistien en una disbauxa ideològica, en la que juntament amb nocions de nacionalisme tradicional- llengua, cultura, folklore- s’hi barrejaven conceptes clarament impregnats de totalitarisme; millors condicions naturals dels nascuts a Catalunya- sense cap dubte., però alhora sense cap prova- raça superior, dret històric a veure complertes determinades reivindicacions, etc.

La febre ecologista el va atrapar deseguida, aquest era el camí correcte!, el fet de que ell mateix malbaratés inútilment- i tortament- una ingent quantitat de recursos, no s'havia de considerar rellevant, enfront de la seva fe de convers, en la nova religió de l'Ecologia.

En Baldiri vivia encara a casa dels pares, i gastava íntegrament els seus minsos ingressos, en activitats com voltar en moto pel Parc Natural, participar en Rallis i tota mena d'activitats vinculades amb el motor, i embrutar a tort i a dret tots i cadascun dels racons per on passava.

El problema per al Baldiri i per a molta altra gent, només era que no hi venia al darrera la mare recollint la brutícia, com sempre feia a casa; calia doncs que aquesta tasca l'assumís l'Ajuntament, per alguna cosa ell pagava els impostos – aquí hem de dir que la seva aportació al padró municipal, i que a més li pagaven els pares, era pel padró de vehicles, set mil pessetes per la moto, i quinze mil pel tot terreny.

En Baldiri es va entusiasmar amb la recollida selectiva i la defensava en tot lloc i moment, ell però, tenia la costum- la bona costum- de llençar a terra i al mig del carrer, tot allò que no li feia servei, des del paquet de tabac, fins a les deixalles del cendrer del cotxe.

La recollida selectiva l'havien de fer els serveis municipals!

L'anomenada guerra del PVC va tenir en Baldiri un veritable apòstol, s'ha de dir que no entenia ni un borrall, de les presumptes problemes que segons deien, comportava tenir i fer servir aquest tipus d'envasos.

A ell, per altra banda, aquest tema l'afectava personalment ben poc ja que les litrones eren encara de vidre només.

El perill de que les balenes acabessin desapareixent, va ser també una causa que va fer que en Baldiri esmercés temps i energies, no entenia la seva utilitat, i ni de lluny la complexitat que representa voler mantenir alhora un esglaó d'un sistema complex en vida i sobreexplotar les espècies que li serveixen d'aliment , però clarament era una qüestió progressista i ni cal dir-ho ecològica.

El va fer sentir particularment emprenyat el tema de la plataforma petrolífera del Mar del Nord, on la Shell s'obstinava en enfonsar-la en una fossa marina, després d'acabar la seva vida útil, i en aquell cas GREENPEACE que s'obstinava encara més en insistir en que aquella decisió era un crim contra la natura, i contra la vida en el mar.

Com que no llegia els diaris, mai va arribar a saber que GREENPEACE havia acabat assumint que certament el transport i el desmuntatge a terra- decisió que finalment va prendre la Shell- havia estat molt més contaminants que l´enfondrament en la fossa Atlàntica.

Tampoc lògicament es preocupava per saber què es feia amb les plataformes del Mediterrani, o les del Pacífic, o les del Mar de la Xina; com dèiem al principi, a en Baldiri la lectura li semblava una pèrdua de temps.

El tema de la contaminació de la fàbrica d'acabats on treballava, feta per els representats d un grup polític verd del municipi, el van soliviantar, allò era una immensa mentida!, la fàbrica "la seva fàbrica" no contaminava el riu, ni malmetia els cabdals subterranis, ni cap de les falacies que deien aquell grup que es titllava a si mateix de progressista ecològic.

Era altrament indignant que amb qüestions tant greus, com la protecció de les balenes, es dediquessin a tocar allò que no sona, amb la història de que la fàbrica d'acabats contaminava!

El tema de la fàbrica va portar cua, no tant sols hi havia contaminació superficial, sinó que els anàlisis indicaven molts quilòmetres, riu avall, que encara hi havia la presència de contaminants molt perillosos, i que hi havia a més d'una probable contaminació d'aigües subterrànies una clarissima contaminació ambiental en forma de pluja àcida.

Allò passava de taca d'oli! En Baldiri es va significar davant tota la vila per defensar la "seva fàbrica".No se’n va adonar foll d'ira com estava, de que la major part dels treballadors, admetien amb la boca petita que era més que segur tot allò que es deia i fins i tot potser era encara pitjor; tampoc no va entendre les apresurades gestions de la direcció per pactar un període d'adaptació a la normativa actual, la sol·licitud d'una moratòria la va entendre com la conseqüència d'una pressió política injusta, i no se n'estava de dir-ho a tothom que el volia sentir.

En Baldiri en la seva irreflexió va dir que l'aigua que sortia de la fàbrica era tant natural i pura que es podia veure i es va comprometre a fer-ho des d'aquell moment en endavant.

El director de la fàbrica va cridar a en Baldiri, i aquest va intuir que des de l'empresa se li volia reconèixer la seva tasca de defensa i compromís- de fet i com havia dit, ell cada dia bevia aigua en presència d'un treballador.

El director semblava estar molt preocupat- no era per menys, va pensar en Baldiri amb la de mentides que haurà hagut d'escoltar- li va costar de trobar les paraules adequades perquè tot i no tenir-hi gaire tracte, coneixia prou el caràcter primari i visceral d'en Baldiri.

Hem pensat que tindria que deixar de parlar d'aquest tema ja que d'aquestes coses quan menys se’n parli millor. En Baldiri va pensar què n'és d’eixerit aquest director !, també hem pensat que això de veure aigua, com vostè fa cada dia, no és massa recomanable, si alguna cosa li succeís les conseqüències per la fàbrica serien desastroses, en Baldiri estava astorat, quina fura d'home, pensava en tot! Va donar una resposta afirmativa al director i ja es disposava a marxar quan aquell va dir-li "espero que sabrà entendre les nostres raons, i no ens faci prendre decisions lamentables."

En Baldiri va sortir molt confós del despatx del director, què li havia volgut dir?, perquè havia sonat tant malament allò de no ens faci prendre decisions lamentables?

Com no podia deixar de fer, va comentar aquella conversa amb els seus amic i aquest ben aviat van escampar-ho per tota la vila, la fàbrica havia admès implícitament l'existència de contaminació, segons en Baldirir havia comentat.

No va caldre que en Baldiri negués en presència del director, la versió distorsionada que aquest havia acabat per sentir " com ja li vaig dir ens sap molt de greu a tots però haurem de prescindir dels seus serveis, ha d'entendre que la seva conducta imprudent ha comportat un greu perjudici a la fàbrica".

En Baldiri estava bloquejat no sabia què dir. El feien fora! A ell, que havia defensat la fàbrica, a ell que era la peça fonamental pel procés de producció. Es va posar plorar.

El director li va dir que li donarien una indemnització, una bona indemnització.

Que li tramitarien l'atur, i que ell personalment aniria a trobar-li un bon lloc de treball en una altra fàbrica, coneixia a molta gent, li devien favors, que estigués tranquil, que es serenes.

En Baldiri d'esma va sortir del despatx del director i va anar fins al magatzem per recollir les seves coses.

La fàbrica li va donar cinc milions de pessetes, i dos anys de carnet d'atur, no va voler veure cap advocat per intentar alguna sortida alternativa, estava ensorrat i tenia un gran decandiment físic que atribuïa a l'acomiadament injustificat i injustificable.

Passats sis mesos, en Baldiri havia perdut vint-i-cinc quilos i abans en pesava vuitanta , amb la seva alçada semblava una canya al vent, en expressió d'algun dels seus amics.

Quan feia nou mesos de l'acomiadament el decandiment va començar a ser visible, havia arribat a pesar cinquanta quilos, feia temps que no agafava la moto i gairebé tampoc el cotxe, amb penes i treballs s'alçava del llit per anar fins al menjador, per seure durant tot el dia, per tornar al llit.

Tossut com una mula es negava a veure al metge, però finalment el metge el va anar a veure a ell, a requeriment de la seva mare.

El metge va fer-li uns anàlisis però sense saber-ne els resultats ell ja sabia que estava molt malament i que recomanava un ingrés immediat a l'hospital comarcal.

Deu mesos després en Baldiri ingressava amb quaranta-cinc quilos a l'hospital comarcal, allà les analítiques van confirmar la tesi del metge; tenia molt malament el fetge, els ronyons i l'aparell digestiu , els metges van suggerir la necessitat de fer-li una biòpsia de fetge, tot i el seu estat extrem la mare ho va consentir.

La biòpsia va confirmar la presència de metalls pesats en quantitats inimaginables, el comentari del metge el va esfereir, era com si hagués begut les escorrialles d'un procés brut de producció, semblava impossible! En Baldiri havia begut allò que el metge deia, i ho havia fet sense necessitat.

Un any després, dia per dia, de sortir de la fàbrica, el cos d'en Baldiri- el que quedava aleshores, uns 30 quilos d'ossos i pell- rebia el darrer comiat dels seus amics, no hi va faltar la corona de flors enviada des de la fàbrica, amb la llegenda ; la direcció i els teus companys no t'oblidaran mai!

(c) Antonio Mora Vergés