Sant Pere Sacama

Possiblement aquesta ermita sigui una de les mes vistes de Catalunya; insisteixo “vistes” i no visitades, ja que està ubicada a 42º 34,118'N ; 1º 54,798'E en una alçada que la fa visible per als que transiten per l’autopista Terrassa-Manresa, l’autopista més cara del món, just en el moment en que supera el terme de Viladecavalls hom la pot contemplar retallada contra el cel blau.

Feia molt temps que tenia ganes d’arribar-me fins aquesta ermita, i sempre fins avui sorgia algun projecte i/o inconvenient que en feia posposar el projecte; s’acostuma a dir que tot arriba i efectivament deu ser així; finalment aprofitàvem el diumenge 30 de març per a fer-ho el Tomás Irigaray i jo.

D’aquesta ermita i de les restes del Castell hi ha força informació :

Documentat des de segle X., l’edifici que podem contemplar en l'actualitat és el resultat de diverses modificacions. Durant els segles XI i XII es van afegir algunes elements, que li van configurar la imatge que podem contemplar avui en dia. En el segle XVIII es van produir noves reformes, que van afectar a la volta de la nau i a la portalada.
El temple està format per una única nau de petites dimensions i acabada en un absis semicircular. L'absis es va decorar externament amb arcs cecs d'estil llombard i dues lessenes, de les quals només se n'ha conservat una. Interiorment té dues fornícules que no arriben al nivell del terra. La coberta de la nau va ser refeta en el segle XVIII, seguint els cànons barrocs
Durant aquesta reforma també es va substituir l'antiga portalada del segle XII, per l'actual. Està situada en el mur oest i està formada per un senzill arc de mig punt adovellat. La portalada del segle XII també era de factura molt senzilla, però com a mínim tenia dos columnes amb capitells esculpits, que actualment decoren una casa particular.
Al davant del temple encara podem contemplar les restes del castell de Sacama. Es va edificar en el segle X aprofitant dues parets de roca que forma la pròpia muntanya. Encara es poden veure – sobre tot a la façana de Montserrat - alguns petits fragments dels seus murs, es manté quasi en la seva totalitat un pany de paret aixecat amb la tècnica de l’opus spicatum. En el segle XII s'hi van fer algunes reformes, però que no van modificar gaire la seva estructura.

Trobàvem en el costerut camí d’accés,[dos quilometres des del trencall de la carretera d’Olesa], les restes magnifiques d’un forn d’obra, que ens permeten suposar alhora que l’existència de més edificis en algun moment del passat, la disponibilitat d’aigua que l’estructura d’un modern pou prop de l’ermita vindria a confirmar.

La orientació d’aquest edifici religiós ens permet suposar-li un primer us per part dels seus possibles constructors, els àrabs, que aixecarien també el castell i els edificis quines ruïnes trobem encara en la base de l’ermita.

L’arbre sec de Sant Pere, situat davant al rocam del Castell de Sacama, dona – si cap – un addicional atractiu estètic a l’indret, des d’on podem alhora , contemplar la plana del Baix Llobregat i les pinedes ubèrrimes del Vallès Occidental.

Retratem el paratge mentre gaudim de l’eclosió floral de les farigoles que perfumem l’aire.

© Antonio Mora Vergés

P/D

Nota del nostre bon amic Joan Escoda i Prats.

Amic Antoni si pretens amb aquestes coordenades que la gent hi arrivi van llestos.Les correctes són:N 41º 34.015E 01º 54.722

L'ermita del torrent de Sant Jaume.

Ens havien parlat d’una ermita en estat ruïnós, en els límits del Vallés occidental i el Baix Llobregat, prop d’una urbanització anomenada Ribes Blaves. Amb aquesta minsa informació, el Tomás Irigaray i Lopez, va localitzar un plànol en el que prop del Mas de Sant Jaume, en el terme municipal d’Olesa, a la dreta del torrent d’aquest nom que neix al cingle del Moliner, prop de Vacarisses, apareix el símbol que correspon a una església, ermita i/o capella.

Ribes Blaves ocupa un espai immens, és un dels tants projectes d’urbanització, que s’han quedat a mig fer, i constitueixen avui una rèmora quasi insuperable per a les economies dels municipis que van aprovar els projectes de planejament urbanitistic. Vàrem tenir ocasió de comprovar-ho mentre cercaven inútilment l’accés al Mas de Sant Jaume.

Refeia de nou el trajecte fins superar la cruïlla de les carreteres d’Olesa a Vacarisses i Viladecavalls, i passat el torrent de Sant Jaume, ens aturàvem en un camí sense cap indicació, barrat per una cadena; amb els binocles podia observar un edifici de grans proporcions, pintat completament de blanc, on no era perceptible cap senyal d’ermita i/o capella. Em deixava portar per la meva intuïció i tornava novament cap a Ribes Blaves.

Deixàvem el carrer d’accés a la urbanització abans d’arribar a les primeres cases, per agafar una pista forestal que sense cap indicació trobàvem a l’esquerra; el camí en suau descens discorre en no més d’un parells de quilometres, entre boscos de pins fins quasi al llit de la riera. Ens trobàvem desprès del darrer revolt davant la casa pintada de blanc ; la pregunta obligada a la primera persona que veiem era : Hi ha alguna ermita i/o capella a la finca ?. Ens responia afirmativament i ens indicava un corriol que a l’esquerra de la casa, des de la porta principal condueix fins a la part posterior, on entre pins, en un estat d’absoluta ruïna, veiem la fàbrica encara avui impressionat de Sant Jaume.

L’ermita sense sostre, conservant únicament les restes d’una arcada, amb un esvoranc terrible a la façana que ens fa pensar en un esllavissament de terres; o potser en un terratrèmol ?. Atenia possiblement fins a la seva destrucció, les necessitats espirituals de les masies que conreaven la terra fèrtil que regaven les aigües de la riera de Sant Jaume, avui eixuta.

Tenim ocasió d’accedir a la finca on observem que la restauració sobretot de les cobertes, n’ha permès la conservació, l’gnòmon damunt d’un pany de paret cobert amb una ma de ciment, ens explica que la casa tenia un rellotge de sol, que sembla va reeixir fins fa no més d’uns quinze anys, en que un paleta, diria jo per aquesta acció “ un mal paleta “ el va tapar. Les pollegueres darrera la porta principal i les obertures de les espitlleres ens informem que la casa en alguna ocasió en el passat va haver de defensar-se d’alguna agressió.

Ens explica el masover que contra les actuals agressions; bàsicament motos i quads conduïdes per persones incíviques, no tenen cap element de defensa eficaç. Potser alguna de les moltes Autoritats que ”patim” en tenir coneixement d’aquests fets hi posarà remei.

Amb aquesta esperança ens acomiadem de l’amable masover.

© Antonio Mora Vergés

Les Tines del Torrent del Flaquer

Teníem el compromís d’ensenyar aquest excepcional conjunt de tines, fins a 23 :

Tines del Torrent del Flaquer

De la Bleda --------------4
De l'Escudelleta ---------11
Del Ricard--------------- 6
Del Moliner-------------- 2

Alhora, els nostres habituals companys, que les coneixen ja, farien un recorregut des de Rocafort, fins al punt quilomètric número 4 de la carretera que des del Pont de Vilomara permet accedir a l’esmentada població i fins a Mura.

En la nostra sortida d’aquest dissabte 29 de març ens trobaríem un nombrós grup, fins a 12 persones, que vindria des de diferents llocs :


Jose Manuel Muñoz--------------- Barcelona
Antonio Mora ---------------------Castellar del Vallès
Antoni Uriz -----------------------Cerdanyola
laura Marquez --------------------Cerdanyola
Vanessa Franco -------------------Granollers
J.Antonio Llamas------------------ Mollet
Raquel Toro----------------------- Mollet
Joan Moliner ----------------------Sabadell
Antoni Ibáñez ---------------------Sabadell
Feliu Añaños ----------------------Sabadell
Albert Salas -----------------------Terrassa
Josep Mª Salas-------------------- Terrassa

El grup que faria Rocafort – Oristrell, sortia de Sabadell a les 8,00 des del lloc habitual; Plaça Granados cantonada Farmàcia; portava el vehicle l’Antoni Ibáñez i anaven amb ell, el Feliu Añaños, i el Joan Moliner que els faria de sherpa. Començaven a fer via a les 9,00 des de Rocafort fins a Cassassaies on esmorzarien; continuarien fins a la casa del Flaquer, les Tines del Ricard, de l’Escudelleta, de la Bleda i el conjunt que batejàvem avui com del Moliner en honor del nostre barrufet rondinaire. En aquest punt coincidirien ambdós grups.

Els que farien únicament les Tines del Torrent del Flaquer, ens trobàvem a les 9,00 al Pont de Vilomara, i desprès d’esmorzar iniciàvem el recorregut des de l’accés a Oristrell; ens trobaríem al llarg del mati, amb un inusual mostra de vida animal , que per a qui ho dubta, constitueix una prova definitiva del canvi climàtic : quasi a l’inici del camí una colobra [ possiblement de l’espècie anomenada de caputxó ] que deixàvem creuar tranquil·lament; veuríem moltes sargantanes tant a les tines del Ricard, com a l’Escudelleta, la Bleda i les del Moliner, on trobaríem unes restes que varen pertànyer possiblement a un molí d’oli.

Ens acomiadàvem els uns dels altres, i amb el vehicle de l’Antonio Mora, anaven fins a Rocafort, a recollir el cotxe de l’Antoni Ibáñez.

El Feliu Añaños, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora, s’arribarien encara fins a l’ermità romànica de Santa Magdalena del Pla, que convertida avui en la capella del cementiri del Pont de Vilomara, continua tenint una particular cura, com ho fa des del segle IX , d’aquest indret del Bages.

L’Antoni Uriz, continuava fins a Sant Benet del Bages, i li recomanàvem anar des d’aquell punt per la vora del riu fins al paratge anomenat els Ulls del Llobregat, en quina proximitat s’aixequen les tines de Talamanca, magnífiques estructures que mereixen sobradament el qualificatiu de Catedrals de la pedra seca.

El Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora, de nou agafaríem – no hi cap alternativa real - l’autopista més cara del món, per tal d’arribar novament al Vallès, dins de l’horari previst.

Esperem que la llavor d’aquesta afecció nostra, s’espargeixi si més no, per les poblacions d’on venien avui els nostres companys de sortida.

© Antonio Mora Vergés

SANTA MARIA DEL PUIG DE LA CREU.

El cim de la muntanya del Puig de la Creu, de 667 metres d'alçada, fa de divisori entre Sentmenat i Castellar del Vallès. Ofereix una perspectiva completa de la comarca, amb vistes del massís de Sant Llorenç i també de Montserrat, i allà s'hi troba un conjunt d'edificis, i entre ells l'ermita de Santa Maria del Puig de la Creu. El conjunt, de forma irregular semblant a un pentàgon, es desenvolupa entorn d'un pati central.



La capella romànica del segle XII és l'edificació més antiga de tot el conjunt. Es tracta d'una capella rural sense ornamentació, d’una sola nau amb dos absis laterals semicirculars, formant un trèvol amb el central. Està dedicada a Santa Maria (de la Creu), la Mare de Déu dels Dolors. És de propietat particular.



La primera menció que trobem de l'església és en una donació de Guillem de Montcada i la seva dona Guillermina al monestir de Sant Cugat, al 1192. Des del 1337 fins al segle XVIII Sant Cugat va ser qui es va encarregar de mantenir l'edifici.

Es tracta d'un edifici d'una sola nau amb dos absis laterals semicirculars, formant un trèvol amb el central. La nau és rectangular amb volta de canó. Per les seves característiques s'inscriu en el grup de les moltes capelles rurals construïdes al segle XII sense ornamentació.

Al segle XV tenia dos altars dedicats a Sant Mateu i Santa Margarida. En aquesta església s'hi celebrava un aplec fins a les darreries del segle XVIII. A partir d'aquestes dates, Santa Maria del Puig de la Creu entra en un procés d'abandó. El 1822 s'intentà fer-hi algunes reformes, però no fou fins el 1925 quan aquestes començaren, amb un edifici pràcticament en ruïnes. Es reconstruïren les dependències adossades, i la teulada. I més recentment, es reconstruí de nou i s'aixecà la torre i el campanar d'estil llombard.

El seu aspecte actual però sembla que té poc a veure amb el que tenia en els seus orígens. Una de les tradicions lligades a Santa Maria del Puig de la Creu és que els Divendres Sants al matí molt castellarencs, pujaven i encara pugen al Puig de la Creu, on pel camí és tradicional de collir farigola.

L'accés al Puig de la Creu des de Sentmenat és a peu, amb vàries opcions, de les quals la més comuna és la que surt de Can Vinyals, passa per Can Padró i la Font del Gurri (cap a 4 km). Per a anar-hi en cotxe, cal passar per Castellar del Vallès, on hi ha dues pistes que hi porten: el camí de Canyelles a Catafau, fins a l’alzina balladora, i d’allí seguir el camí que porta fins al Puig (6 km); i el camí del sud, que surt de l’era d’en Petasques (3,5 km).

Recollim del llibre «Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider»;



Y fènt la última volada caigué en lo sot de Goleras ó sia en la falda de la montanya nomenada lo Puig de la Creu, y ab petitas empentas ó voladas arribá al cim de esta montanya, que está sobre lo antiguissim poble de las Fabregas, després Tolosa (y ara Castellar), ahont los cavallers lo vejeren cáurer y ohian los horrorosos crits y xiulets ó brams que feya á pesar de trobarse situats á la falda de la montanya de Sant LLorens del Munt.

arribaren allí los maná aquest que llevassen la pell al cadáver monstruós pera conservarla. Ho êxecutaren luego, pero antes la mediren sobre lo cadáver, y trobaren ser lo cap de sis palms y mitg de diámetro, la garganta de poch mes de quatre palms; y desde la punta del cap fins á las espatllas tenia cinch palms de llarch, las mans tenian nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro. Desde las espatllas fins al últim de la espinada habia deu palms de llarch y quinse de diámetro. La cua tenia set palms de llarch y quatre de circunferencia; las camas tenian tambè nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro; y las unglas de peus y mans tenian cada una un ters de llarch y mitj palm de diámetro, mòlt cortants y afinadas. Lo bech tenia tres palms de llarch y sas dos puntas eran lo mateix que dos tallants ganivets. Las alas tenian cada una de llarch onse palms y de ample sis y mitj; y no tenian plomas sino una pell semblanta a las alas de las ratas pinyadas, pero de mitj palm de gruix.

L’esforç d’arribar-vos fins al Puig de la Creu, és veurà compensat per les magnifiques vistes sobres el Vallès, i àdhuc fins al mar.

© Antonio Mora Vergés

L'església romànica de Sant Salvador de Polinyà

Polinyà és un Municipi del Vallès Occidental, estès a la dreta de la riera de Caldes, entre Palau-solità i Plegamans i Santa Perpètua de Mogoda.

El lloc, esmentat ja el s XI, fou de la jurisdicció dels marquesos de Sentmenat i del prior de Santa Anna de Barcelona.

El primer nucli vilatà es formà a l'entorn de l'antiga Església parroquial de Sant Salvador, consagrada l'any 1.122, tot i que ja es troba documentada des de mitjans del segle XI.

Situada al nord de l’actual població en la cresta d'una petita carena que separa les rieres de Can Rovira i de Can Serra, presidint tot el poble, és un dels valors històrics més importants de Polinyà, per la seva antiguitat i pel seu valor arquitectònic.

L'Església actual, molt transformada per successives reformes, conserva encara part de la primitiva estructura romànica d'una sola nau amb volta de canó, un absis semicircular ornat amb arcuacions llombardes i un campanar de base quadrada. L'única porta original que resta és la que dóna accés al campanar, des de la nau pel mur nord. És de petites dimensions i té arc de mig punt fet amb dovelles de pedra tosca. L'actual porta d'accés, situada al mur de migdia, malgrat continuar en el lloc original, ha estat totalment transformada.

Amb motiu d'unes obres que es realitzaren a la segona dècada del segle XX, es varen descobrir, sota l'embrancament, unes interessants pintures murals. Cap el 1930, el col•leccionista barceloní Joan Prats i Tomàs finançà, a benefici del Museu Diocesà de Barcelona, l'extracció i condicionament d'aquestes pintures a canvi d'un fragment per a la seva col•lecció privada. A la seva mort aquest fragment també es posà a disposició del Museu Diocesà, on ara es poden veure junt amb la resta, després d'estar durant uns anys al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Avui dia, encara es poden distingir restes d'aquestes pintures "in situ", especialment a l'intradós de l'arc.

Les pintures romàniques de Polinyà, d'una gran expressivitat en les seves formes, són de la primera meitat del segle XII. Estan elaborades en un estil autòcton, similar a les de Santa Maria de Barberà, amb influències franceses, lluny de l'estil italianitzant representat per Taüll o Pedret. Les relacions amb les pintures romàniques de Santa Maria de Barberà són evidents tant pel que fa al cànon allargat de les figures com per les formes i colors dels personatges i elements representats. La proximitat de les dates de consagració d'ambdues esglésies (Barberà, entre 1116 i 1137, i Polinyà, al 1.122), el fet que entre els propietaris de Polinyà que feren importants deixes testamentàries a l'església de Sant Salvador destaquin els Bonfill de Santa Coloma, què si bé tenien la seva residència habitual a Barberà foren senyors de Polinyà per via matrimonial, fan pensar que el mateix mestre va pintar a Barberà i a Polinyà. També s'atribueixen al mateix autor les de Cardona i les d'Osormort.

L’any 1.792 , Sant Salvador, coneguda també com Sant Marti,passa a dependre de l'església de nova construcció, que assumirà la categoria de parròquia.

Un consell, informeu-vos de l’horari de les celebracions litúrgiques, i visiteu tant aviat com us sigui possible, L'església romànica de Sant Salvador de Polinyà.

© Antonio Mora Vergés

Angel Toldrà Viazo; l'adelantat.

Em permeto la llicència de fer servir un adjectiu inexistent, però que d’una forma gràfica anuncia al lector, que la persona de qui parlarem, fou sens dubte molt per endavant en relació als seus coetanis.

Va néixer a Barcelona el 17 de maig de 1.867, i després de desenvolupar una intensa activitat econòmica, amb incidència més que notable pel que fa al coneixement de Catalunya, en el període previ a la Guerra Civil, va lliurar l’ànima al Senyor l’1 d’octubre de 1.956, a l’edat de 89 anys.

Potser com ningú més, va capir la importància que tindria la imatge, i des de 1905 va iniciar una intensa activitat d’edició de postals fotogràfiques, que sota les sigles A.T.V , acabarien deixant-nos el record de la major part de pobles, i mots elements ornamentals i paisatgístics, no tant sols de Catalunya, sinó també de Mallorca.

Fou l’Àngel Toldrà qui amb un contracte de tres anys, portaria al nostre país al Luciano Roisin, que treballaria per ell durant aquest període. El francès desenvoluparia posteriorment una activitat frenètica que el portaria a recollir imatges per arreu d’Espanya.

Des de la seva seu del carrer Canuda 41-43 de Barcelona, l’Àngel Toldrà, que venia del món de les calcomanies, els cromos i les estampes, esdevindria el motor d’una activitat quin resultat ens permet avui, recordar com era aquella Catalunya, que l’incivisme d’uns i altres , acabaria convertint, en runes, desolació i misèria.

Les imatges editades per A.T.V i per molts dels seus col•laboradors son hores d’ara l’únic testimoni que ens resta del passat.

Amb tota la informació prèvia, vaig pensar que seria senzill, fins redundant potser, intentar fer una síntesi biogràfica d’aquest català universal, per qui senten devoció en cercles cartòfils d’arreu del món, i de qui hores d’ara, no trobareu una línia tant sols, en totes les pàgines de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Tinc l’esperança que el Cercle Cartòfil de Catalunya, s’animi a publicar les biografies de A.T.V, i dels catalans que a Barcelona, i en altres poblacions, van fer l’aportació del seu enginy en l’activitat fotogràfica a l’edició de postals.

Sóc plenament conscient que aquest article, únicament posa la primera pedra, d’una gegantina muntanya de dades, que ens cal recuperar de la vida i història de l’Àngel Toldrà Viazo, i en aquest sentit, agrairé a tothom que pugui afegir-ne alguna, que s’adreci a amora@moianes.net

Voldria deixar també un suggeriment; ara que es dediquen dies, setmanes, mesos i anys, a elements, activitats i persones, que no sempre tenen rellevància social; no fora el moment per plantejar-nos un homenatge a l’Àngel Toldrà Viazo, i als seus companys [1] en aquesta aventura meravellosa de deixar-nos imatges del passat ?.

Els escriptors i poetes, tenim l’encàrrec de guardar-vos els mots, de recordar-vos el nom de cada cosa, però l’A.T.V., i els fotògrafs d’aquell període, ens han guardat també les imatges que ens permeten saber de manera fefaent com era el món dels nostres pares , avis i besavis.

[1]

Josep Gallés i Malats. Autor de la fotografia del Castell de la Popa o de Castellcir.

Josep Obradors. Autor de la fotografia de l'estació de tren de Sabadell

P.D Agraïm la informació rebuda quan a l'autor de la imatge del Castell de la Popa

© Antonio Mora Vergés

En la mort d'un lector.

Ens havíem assabentat de la mort del senyor Vicenç de manera casual; la major part dels nostres veïns gaudien dels seus dies de lleure fora de Castellar del Vallès; el nostre comunicant ens deia que s’havia mort mentre estava xerrant amb altres persones.

Anàvem, els sogres, la meva esposa i jo fins al tanatori Municipal , on donava el meu condol al fill del meu lector, qui ens confirmava la mort “amable” del seu pare que havia fet ja el 93 anys.

La meva relació amb el senyor Vicenç es remuntava a l’any 1.972 , quan ens instal·làvem a la casa del Carrer Aneto 18; havíem estat sempre uns bons veïns, ell amb nosaltres, i nosaltres amb ell; en el nostre cas començàvem un projecte de vida; vindrien les filles : la Montserrat, la Núria, els gran moments de felicitat en la vida de qualsevol persona; també viuríem en aquesta casa, moments durs; malalties greus, accidents, intervencions quirúrgiques, i la mort del meu pare. En el seu cas, i fins a la malaltia de la seva esposa, van poder viure uns anys plens de felicitat; desprès vindria la llarga malaltia de la seva esposa, la seva pèrdua, i el deteriorament inexorable dels anys, que sempre amb el cap clar, intentaria no traslladar al seu fill.

Era un lector empedreït de La Forja, i sempre que trobava alguna de les meves històries, tenia el detall – que li vaig agrair sempre – de fer-me’n el seu comentari, quasi sempre en termes elogiosos, i amb paraules que m’esperonaven a continuar amb aquesta dèria meva.

En la meva concepció del món, quan se’ns tanquen aquests ulls humans, lluny d’una foscor infinita, accedim a una llum inesgotable.

Tinc per cert que el senyor Vicenç llegirà aquesta crònica, i ho farà en companyia del meu pare, i de tots aquells que ens han estimat, i que estan ja gaudint de la gloria celestial.

No perdré pas els seus comentaris, que això si, m’arribaran ara d’una forma diferent. Que son sinó les reflexions que fem sobre qualsevol tema ?

Recordo com tothom diu als pares d’una i altra part en els casaments; no perdreu un fill/filla, guanyeu un fill/filla ! . Doncs això mateix succeeix en el traspàs d’un lector conegut; d’ara en endavant a més dels lectors que anem guanyant a la terra, tenim la possibilitat de guanyar-nos també tots els del Cel !

Caldrà – si cap encara – ser més acurats en allò que escrivim, i sobretot fer-ho amb alçada de mires; des d’ara ens cal pensar no únicament en els lectors propers físicament, sinó també i de manera molt especial, en els que ens llegiran des de “dalt”.

© Antonio Mora Vergés

Quid pro quo

quid pro quo ? . És la primera pregunta a fer-se quan hom intenta trobar l’explicació d’un fet d’origen humà.

En el cobrament de primes [ Que denunciava el Col·legi de Gestors de Catalunya a les pàgines del Periòdic, aviat farà un any, i del que res més s’ha sabut malgrat tenir-ne coneixement; el Fiscal, el Parlament de Catalunya, el Síndic de Greuges, el Defensor del Pueblo, els Diputats i Diputades de las Cortes Generales, el Ministre d’Hisenda del Govern del Regne d’Espanya,... ] per part dels funcionaris de l’Agencia Tributaria si obren actes d’inspecció contra els contribuents, està clar quin és el benefici : el cobrament de primes; com està encara més clar qui o quins son els perjudicats: els contribuents en general.

Em comentava un amable lector que justament aquesta és la feina que han de fer – al seu entendre – els funcionaris d’hisenda; encara que matisava únicament quan aprecien frau en les declaracions dels contribuents; jo no ho hagués dit de forma més senzilla i clara, el cobrament de primes pot provocar l’aixecament d’actes d’inspecció de forma injustificada, arbitraria i/o il·legal.

Tenim vigent – tot i que s’aplica de forma molt escadussera – una Constitució, la de 1.978, que en el seu article 103, diu clarament que l’Administració actuarà de forma neutral; es a dir que no tindrà en compte alhora de prendre decisions que som : catalans, calbs, rossos, alts, prims, simpàtics, educats, senzills, oberts, espontanis, romàntics,.... Recordeu el funcionari de l’Aeroport de Barcelona, i la seva relació amb el Diputat Nacionalista ? ; doncs justament el funcionari espanyol va, de forma conscient, voluntària i fins es diria que esperonat per la pròpia Administració, passar-se pel folro dels pantalons l’article 103, i tot allò de la presumpció d’innocència, de la igualtat davant la llei,... algú diu haver-lo sentit cridar enfollit, Espanya, Espanya !!!

M’he adreçat al President Zapatero, per sol·licitar-li que faci públic – en un mitjà escrit d’àmbit nacional - el text on es recullen els incentius que originaven la sospita i la subsegüent queixa del Col·legi de Gestors de Catalunya; no he tingut encara resposta a la meva petició. Sobta força; els diners que remena el govern son públics, i cal quan a la seva despesa – per disposició de la llei – recordeu allò del Estado de Derecho ? - fer-ho amb la màxima transparència, de forma escrupulosa, i seguint els clàssics, semblant honrats a demés de ser-ho. Que ens volen amagar alguna cosa ?

Tinc un deute amb el funcionari d’hisenda – presumptament corrupte - , que m’ha donat ocasió d’escriure sobre aquesta qüestió, de ben segur que no n’hauria parlat de no trobar-me jo mateix entre les víctimes. He pogut veure com jubilats, pensionistes, persones amb disminució psíquica i/o física, treballadors i classes passives, perdien hores i hores per justificar diferencies insignificants, mentre Hisenda admetia públicament que dos de cada tres obligats a pagar per l’Impost sobre el Patrimoni, no ho feien de forma sistemàtica . Per quina raó no se’ls persegueix?

Tinc noticia que des del Sindicat de Funcionaris anomenat manos limpias, s’ha obert una investigació en relació al tema del cobrament de primes ; està clar que dins del col·lectiu de persones que treballen a l’Administració pública, el nombre de corruptes és ínfim; com està encara més clar, que malgrat ser una minoria, malmeten el bon nom i la integritat de tot el col·lectiu.

Ja tenim noms i cognoms, però curosos de la llei, els respectarem – a ells si – la presumpció d’innocència , a l’espera d’una resolució definitiva i irrevocable.

© Antonio Mora Vergés

El mal xinès.

La Xina assassina !! . L’afirmació és del tot certa, tant almenys, com la corrupció pública a Espanya, però ni en un lloc, ni en l’altre cal esperar canvis.

Hi ha un fort paral•lelisme entre Catalunya i el Tibet , en qüestions com la llibertat nacional, la cultura, la llengua ,.... allà la immigració Han i l’ús exclusiu del mandarí en l’educació superior asseguren que només els xinesos o els tibetans assimilats a la mare pàtria gaudiran dels avantatges del creixement econòmic. . Una llei de març de 2002 va establir la igualtat del tibetà i el xinès com a llengües oficials, la segona però és dominant en el Govern, el comerç i el món acadèmic, fet que reforça encara més la marginació social dels tibetans. Us sona ?

L’argument esgrimit per la Xina Comunista per justificar-ne l’ocupació és la pertinença del Tibet a l’imperi xinès durant la dinastia Qing (1644-1911). En el nostre cas una derrota militar fa que des de l’any 1.714, anem alternant períodes de hablar en cristiano, que solen ser llargs i durs de superar, i miratges breus de renaixença i llibertat, en que de nou el bon Déu parla en la llengua catalana, i no únicament en la intimitat.

Tots els senyals indiquen que som al final d’un dels miratges, i just al inici d’una involució que malgrat la nostra pertinença a Europa cal témer que serà violenta.Uns i altres, com moderns aqueus, servim – a contracor - com esclaus als nostres “germans dominadors “, que son com dues gotes d’aigua quan als seus fets, tot i les evidents diferencies quan a les paraules; els xinesos menteixen sense alterar-se el més mínim, amb la veu pausada i la cara hermètica, mentre que els espanyols ho fan cridant, donant cops als mobles, i fins llançant-se els uns contra els altres, al mateix Deu Nostre Senyor !.

Però què és això del mal xinès ?. Doncs una revenja de la natura senzillament !. Els Han nascuts a les terres baixes, conformem la major part d’aquesta ingent immigració massiva xinesa [incentivada econòmicament des del Govern ] que porta milers de militars i civils (quadres polítics del Partit Comunista xinès de diferent rang) a traslladar–se amb les seves famílies i a fixar la seva residencia en les diferents regions del Tibet. Als Han però , no els prova viure en llocs tant alts, i això fa que pateixin problemes greus de salut, i que – pobrissons - tinguin una menor esperança de vida que els tibetans de naixement.

Tenim encara més coses en comú; malgrat tot avui son encara sis milions de tibetans, - allà no son considerats tibetans, tots els qui viuen i treballen al Tibet - i malgrat trobar-se en el ranking dels pobles més pobres i reprimits del món, son per a tothom, víctimes i botxins , un exemple, un mirall on contemplar la cara més lletja de la nostra espècie.

Que el bon Déu, escolti – també – la pregaria dels tibetans i els alliberi d’aquesta Xina que els assassina !

Amén.

© Antonio Mora Vergés

Guimerà en obres.

El títol ens descriu perfectament el que pot passar, i possiblement passa en qualsevol Vila, està clar que en un espai urbà que conserva amb força fidelitat l’aparença medieval, si cap, encara és més encertat.

S’estan fent dins del recinte històric, i volem pensar que d’acord amb les especificacions urbanístiques que volen preservar l’aspecte medieval; se’n estan fent –finalment – a Vallsanta, on sembla que ben aviat hi haurà un accés per vehicles.

Se’n han fet altrament moltes; la recuperació de l’edifici de la Plaça Major, anomenat ara La Cort del Batlle, que acollirà com únic centre especialitzat exposicions de materials relacionats amb el Cister, la seva història en aquest país nostre, i els molts testimonis d’aquesta presència lluminosa al llarg dels segles; s’ha retornat a Guimerà el seu famós Retaule i amb ell la consideració de Centre d’Interès Artístic Internacional, això s’ha traduït en un major nombre de visites, tant a la Vila de Guimerà, com a la pàgina web guimera.info ; justament de la ma d’aquesta dinàmica entitat cívica, podem gaudir avui d’un gran nombre de mitjans àudiovisuals , i fins d’un magnific llibre, Guimerà i el Mercat Medieval, que pel que sabem està en procés de revisió abans de fer-ne la segona edició.

Guimerà, mentre sigui un lloc viu, estarà permanentment en obres, avui aquesta dèria de refer, recuperar i donar a conèixer, la fa en bona mesura l’associació guimera.info , i ho continuarà fent, mentre trobi col·laboradors per continuar en aquesta tasca.

En la meva condició d’obrer no especialitzat, alhora que llenço una crida per sumar més i més braços en aquesta tasca ingent de portar Guimerà al present, tot i mantenint-ne les essències medievals, vull retre un homenatge als qui donaren el primer impuls a l’Associació guimera.info

Sense citar expressament a ningú, gràcies en nom de Catalunya a tots i cadascun.

© Antonio Mora Vergés

Santa Cecília de Talamanca. Monestir ?

El Joan Antoni Blaze Archs, l’amic historiador que m’havia donat llum tantes i tantes vegades, admetia no tenir cap dada sobre Santa Cecília de Talamanca; fins a l’extrem que es desconeixia l’advocació d’aquesta Santa a la que presumiblement s’havia donat culte, en els terrenys plans, que damunt mateix dels edificis de l’anomenat Mas del Molí Menut, constitueixen encara avui un privilegiat mirador de Talamanca, sobretot en les primeres hores del mati, quan en els dies assolellats la Vila llueix esplendorosa en la seva façana medieval.

Havíem donat inici públic a les nostres recerques, amb Sant Pere de Vilanova, quines runes – els basaments de la primitiva església fins a una alçaria de quasi mig metre - gràcies als amics del Romànic del Bages, i del Castell d’Oló, havien pogut trepitjat. Sant Martí de Puig-Ermengol , el lloc exacte de la seva ubicació, ho teníem pendent amb ells encara.

El Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng de Mura, ens portava fins a l’emplaçament de Sant Aon, on no trobàvem però, cap resta d’edificació que pogués confirmar-nos en la certesa de la troballa, de la que deixàvem altrament constància escrita.

De Santa Cecília de Talamanca, desprès de la resposta del Joan Antoni Blaze Archs, ens calia, si més no – com en el cas de Sant Aon – localitzar-ne l’emplaçament.

Lluïa el sol aquell el mati del Divendres Sant de l’any 2.008, quan el Joan Escoda i Prats, el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, localitzàvem l’indret exacte on la tradició situava el lloc de culte; les amples parets de pedra, fetes en algun punt amb la tècnica de l’opus spicatum, em feien pensar més que en un simples marges o murs de contenció, en els basaments d’un recinte que superava en molt la mida d’una Capella; l’advocació de Santa Cecília, i la proximitat del Monestir de Sant Benet del Bages, donaven ales a la meva imaginació ; perquè no podien ser això les restes d’un Monestir Femení de la Regla de Sant Benet ?.

Confrontàvem les imatges en blanc i negre, amb allò que podíem observar, i tot ens confirmava que estàvem efectivament en la zona on es situava històricament Santa Cecília; fotografiàvem els amplis murs; la barraca de pedra seca on destacaven unes grans pedres en el seu frontal, i contemplaven la silueta inconfusible de la Talamanca medieval, que deuria mirar també aquest indret en senyal de súplica, pregaria i/o agraïment, fins que possiblement els terratrèmols del segle XV, completant l’acció nefasta per a Catalunya de la Gran Pesta, convertirien aquest indret en la ruïna que avui contemplem.

Amic lector, et deixem aquesta hipòtesi, i demanem – una vegada més – la col·laboració de tots, per tal de conèixer fins on sigui possible, les dades històriques que ens permetin saber més coses en relació a Santa Cecília de Talamanca.

Des d’ara gràcies a tots.

© Antonio Mora Vergés

La Joia de Talamanca.

Rebia un e.mail amb aquest enigmàtic títol, me l’adreçaven en la meva condició de sherpa de l’Alt Vallès ; en realitat Gran sherpa , segons el text, i juntament amb tants afalacs venien unes dades de G.P.S amb les que trobaríem [ en plural ] la que podria denominar-se Sagrada Família o Capella Sixtina de les barraques de vinya [ malgrat ser un a edificació molt nombrosa arreu de Catalunya, no en trobareu cap referència a la Gran Enciclopèdia de Barcelona; si lògicament de les barraques valencianes, com és del tot lògic en un obra que més enllà del nom, explica molt poca cosa de Catalunya, tot i reivindicar la metròpolis barcelonina, com melic del món ]. No se’m escapava el fet obvi d’haver estat seleccionat també o principalment per la meva qualitat d’editor de http://coneixercatalunya.blogspot.com/ ; una pagina web molt visitada en la que amb l’ajut de moltes persones, intentem fer realitat el títol; donar pautes per conèixer Catalunya.

El Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng de Mura, i un valuós suport tècnic en qüestions de G.P.S., disseny de rutes i localització d’indrets; em confirmava que també ell, havia rebut un e.mail, en el que en la seva condició de Gran Sherpa de les Valls del Montcau, li donaven la mateixa informació. El Joan Escoda i Prats, a banda del que fins aquí s’ha explicat, és també l’autor i mantenidor de la pàgina http://percaminsdelbages.blogspot.com/

El Feliu Añaños i Masllovet, el mític Caçador d’imatges, és també alhora el Director de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, on podreu gaudir del major nombre d’imatges d’un indret concret, de forma sistemàtica i gratuïta. La Galeria en aquests moments està reconeguda com el primer arxiu de lliure accés de caràcter privat dels Països catalans, i tenim coneixement que s’està treballant en aquest reconeixement a nivell mundial. Em confirmava també que li havien adreçat un e.mail.

No tenia cap dubte en que justament pesava més en la tria el fet que tinguéssim una presència important a la xarxa, que el fet – també cert, per altra banda - de ser uns bons coneixedors dels indrets esmentats.

Ens trobàvem doncs a Talamanca : El Joan Escoda i Prats, el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés; travessàvem la població fins la port posterior de Castell, on iniciàvem el descens fins a la llit de la Riera de Talamanca, superàvem la Sínia coneguda per uns com del Molí Menut, i per altres del Camí Ral ; creuàvem el llit eixut de la riera per enfilar-nos fins La zona, que en el mapa del Centre Excursionista de Terrassa, anomenen com Soleis del Molí Menut , a mesura que anem ascendint constatem com a conseqüència dels incendis de l’any 2.003, que el paisatge que veiem a la nostra esquerra és d’una extrema desolació; arribem al punt indicat i al costat dret del camí trobem un pla boscós, extremadament brut i descuidat, com únicament és possible trobar-los a Catalunya, i ens hi endinsem a la recerca de la Joia de Talamanca.

No triguem gaire a trobar el nostre objectiu; una cabana de pedra seca, de forma rectangular, i d’unes mides més que generoses; ens crida l’atenció que disposa, d’unes petites obertures a la manera de finestres, d’un banc interior, d’un espai que podria haver fet funcions d’armari, i molt particularment que en l’ampit de la porta , gravat a la pedra hi diu : 6 juny , i a sota 1789; les pedres de la façana principal, ens parlen per les seves magnifiques proporcions d’un possible ús en el període pre-romànic.

No podem descartar tampoc, que en aquella zona, face to face , de l’actual Talamanca, en algun moment del passat, hi hagués un nucli habitat.

Tornem amb la certesa amics lector d’haver localitzat la Joia de Talamanca; i ens oferim per a portar-vos-hi si no us en sortiu en la vostra recerca.

“una bona anomenada és millor que un bon perfum “ Coh 7,1, aquest pensament el trobeu recollit en multitud de texts ,i està també en l’essència dels qui anomeno sherpas en els meus relats; no pertanyen certament al poble del Nepal que habita a les zones altes de l’Himàlaia, mundialment coneguts per llur participació en expedicions i estudis, i que son de fet els autèntics guardians del cim del món. El que els fa mereixedors d’aquesta qualificació és la suma dels seus coneixements del nostre país, i l’amor manifest que senten vers la nostra terra. De guies se’n troben per tot arreu, trobar un sherpa és una empresa quasi impossible. Entenc i valoro molt positivament, que sigui aquesta la accepció amb que el nostre desconegut ens designa en el seu e.mail.

Altrament confirmar-li que de la Joia de Talamanca, ben aviat en podreu trobar imatges a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, també a http://percaminsdelbages.blogspot.com/ ; http://coneixercatalunya.blogspot.com/ esperem que se’n facin ressò la resta de pàgines “amigues” i fins en algun mitjà de la premsa escrita.

I per descomptat felicitar-lo pel seu enginy que ens ha donat la ocasió i la possibilitat de tornar a Talamanca per a visitar aquesta esplèndida i singular barraca de pedra seca, que mereix amb escreix el títol de Joia de Talamanca.


© Antonio Mora Vergés

ELS NOUS SENYORS FEUDALS DE MOGODA I CAN TAIÓ

El dia de Sant Josep, és festa local a Castellar del Vallès, aprofitava les primeres hores del mati per arribar-me fins a Santa Perpetua, a recollir imatges dels castells de Mogoda i Can Taió.

A la pàgina web de l’Ajuntament hi ha alguna informació d’aquests indrets del terme :

El barri de Mogoda té el seu origen en la creació, l’any 1343 de la Baronia de Mogoda. Està format per un conjunt de cases arrenglerades seguint la muralla exterior del castell o masia fortificada. El castell és una fortificació de dues plantes que compta amb un gran pati central en el qual se situa un estany i una capella edificada a la meitat del S. XIV.

Des de l’any 1434 fins al 1879 les més de 300 ha. que formaven part de la propietat estigueren en mans de la Cartoixa de Montalegre; arran de la desamortització tota la propietat passà a mans de Don Antonio López i López, marquès de Comilles i una de les primeres fortunes de l’estat espanyol. Actualment el castell és propietat de l’Incasol que utilitza l’espai com arxiu i permet també que des de l’ajuntament s’hi desenvolupin diferents activitats culturals i de promoció del municipi.

Mogoda és un dels exemples més clars del que foren les colònies agrícoles creades a mitjans del S.XIX, algunes de les quals es reconvertiren en les famoses colònies industrials.

Una veu femenina m’informa que per accedir a l’interior del recinte, -ni que sigui únicament al pati- per recollir imatges, em cal una autorització del Incasol.

La masia de Can Taió forma part d’una immensa propietat plena de zones boscoses adquirida a mitjans del S.XIX per un “indiano” de Manlleu anomenat Joan Guell. Durant l’època de la Renaixença, els seus hereus decidiren edificar un castell copiant fragments de diferents edificis, d’aquí que avui la imatge de la fortificació és d’un total eclecticisme d’estils. L’edifici compta amb una capella i, en el seu moment, tot el barri que avui s’anomena Terrablanca formava part de les terres de conreu.

En definitiva, Can Taió era també una altra colònia agrícola del poble.

Actualment el castell és propietat de la Generalitat de Catalunya i els boscos que l’envolten formen part de la Ruta Verda del Vallès.

Aquí un cartell indica clarament que no està permès l’accés a les persones alienes. La meva condició de català em fa clarament aliè en aquesta terra, on costa de trobar-se persones que enraonin encara la nostra llengua.

La Granja Soldevila és en aquest cas l’excepció que confirma la regla, està en un dels espais més emblemàtics de Santa Perpètua, una extensa propietat que avui és el centre del gruix dels espais culturals del poble. En aquest sentit, el museu municipal, l’Escola de música, la Biblioteca, l’Espai de les arts, l’Escola de dansa i el futur equipament del Teatre formen part d’allò que anomenem “La Granja Espai Cultural”

La història moderna d’aquest edifici comença el 1874, quan un empresari tèxtil de Barcelona, anomenat Pere Soldevila va comprar el Mas Granollacs, propietat que incloïa a més de l’edifici de La Granja, 40 ha de terreny i que ja en aquell moment era una de les explotacions ramaderes i agrícoles més importants de Santa Perpètua. A començaments del s. XX i amb la idea de tancar el procés industrial de producció, venda i consum de llet, els propietaris de Can Soldevila, fundaren a Barcelona, les granges “La Catalana” que encara avui en dia es troben en servei .
Després de les vicissituds de la guerra civil i la postguerra, que afectaren profundament la Granja Soldevila, a començaments dels anys 70 i com a conseqüència del Pla de Gallecs, la finca passà a mans estatals i posteriorment a la Generalitat de Catalunya, la qual, l’any 1985, la cedí a l’Ajuntament de Santa Perpètua.

S’associen poques vegades els edificis i llocs d’interès cultural, amb les poblacions dels dos Vallès, que han patit al llarg del segle XX un creixement demogràfic desaforat. Com diuen a Galícia “haver-los hailos “, calen només dues coses :

1. Fer-los accessibles al públic, si més no, en hores i dies concrets.
2. Donar a conèixer el patrimoni històric i monumental, que sortosament conservem encara.

A qui correspongui.

© Antonio Mora Vergés

SANTA PERPETUA, MOGODA I SANTA MARIA DE L’ANTIGA

Avui existeix únicament Santa perpetua de Mogoda, això però d’ençà de l’ any 1847, fruit de la reordenació administrativa impulsada per l’administració central de l’Estat que va agregar alguns pobles de poca població als seus veïns més grans. Fins aquell moment els dos nuclis, Santa Perpetua de Mogoda i Santa Maria de l’Antiga, havien tingut una evolució diferenciada i una personalitat pròpia.

Jaume Vilaginés i Segura, ens explica abastament en el seu llibre CAVALLERS, PAGESOS I TEMPLERS, els trets bàsics que configuren l’actual Santa Perpetua.

Com passa a la majoria de poblacions del Vallès, la historia de Santa Perpetua es remunta a molt temps enrere. L'espai de temps entre els segles X i XIII és un deis períodes clau en el procés que va configurar la societat ¡ el paisatge tradicionals de la localitat, que han existit fins a les transformacions més recents. Aleshores va quallar una societat, en la qual destaquen algunes famílies senyorials. Els senyors locals es definien com a milites, és a dir cavallers. Tenien equips militars la seva superioritat econòmica ¡ social la intentaven potenciar amb l'aliança vassallàtica que els oferien els potentats de la zona. Una família de cavallers locals, els Rovira, va donar dos personatges cabdals en la difusió i consolidació de l'orde del Temple a Catalunya, Aragó i el sud de França. Un d'ells, Pere de Rovira, va arribar a ser mestre dels templers en aquests territoris i una figura molt important per entendre el poder del Temple a la Corona d' Aragó. Els masos i la parròquia van esdevenir els marcs en que la pagesia local sustentava l'organització social, pagant les rendes que exigien els senyors laics les institucions religioses. La societat es va fer més opressiva per als pagesos de Santa Perpètua, preó això no va impedir que sorgissin famílies de pagesos benestants i es desenvolupessin els primers embrions d'una comunitat vilatana organitzada.

Anava – una vegada més – a comprovar gràcies al Josep Salvany i Blanch, que havia retratat el temple parroquial l’any 1.911, com en massa ocasions amb el pretext de restaurar i/o conservar el patrimoni, es duen a la pràctica transformacions poc o gens respectuoses amb el caràcter i fins la historia d’alguns edificis de cabdal importància.

M’explicava una veïna de la Plaça com recordava encara el rellotge de l’església, el sostre força més elevat, i l’edifici annex de la Casa de la Vila; actualment damunt el sostre podem veure uns merlets, que més enllà de la seva estètica curiosa, suposen una distorsió històrica que qualifiquem sens dubte d’important.

¿ Senyor, realment és tant difícil mantenir adequadament el nostre patrimoni històric i cultural ?

(c) Antonio Mora Vergés

La Mata Xica o la Mateta.

Parlem , qui ho diria de Matadepera, la Vila més rica de Catalunya.

Sembla que tot va començar força lluny del nucli actual, just a l’altre costat de la riera de les Arenes. Quan fem camí cap al Coll d’Estenalles, trobem a l’esquerra de la carretera, prop de la masia del Can Roure, l’església coneguda justament com La Mata Xica o la Mateta, que sota l’advocació de Sant Joan, s’alça encara avui al costat d’un cementiri bucòlic.

Poca gent relacionaria l’actual Matadepera, amb allò que fins la meitat del segle XIX es coneixia com un disseminat agrícola, en el que hom podia trobar en el millors dels casos, un edifici destinat a servir d’Ajuntament, l’església i el cementiri. Justament amic lector en la contemplació meravellada d’aquell recinte de veritable pau, en sorgia una reflexió que tot seguit t’exposo:

Quants llocs amb aquestes mateixes característiques hem vist desaparèixer per absorció ?, Marfà , Uixols, Rodors, .......Matadepera podia haver desaparegut engolida per la propera Terrassa; això no ha succeït, i s’ha passat quasi sense temps per adonar-nos-en d’un disseminat agrícola; natura modificada amb l’esforç del treball d’homes i dones, a un disseminat urbà; natura eliminada amb benefici d’un mínim nombre de vilatans, i en perjudici de tota la comunitat. La història no te res d’especial, arreu d’aquest Vallès, i fins les sorres de la mediterrània el fenomen s’ha anat repetint de forma regular i metòdica.

Recordo com en sonava d’estrany quan l’OttoOtto Mayer, professor i expert en Antropologia Biològica, disciplina que imparteix a la Universitat de Berlín, m’explicava l’anomenat Cas Marbella, com la conseqüència lògica i normal d’un fet biològic, l’absència del cromosoma H en un gran nombre de persones que habiten a la Pell de Brau. Segons les tesis de l’Otto, aquest cromosoma conforma els hàbits d’honradesa, i l’actuació honesta de les persones.

Jo malgrat tot, sóc escèptic i necessito proves indubitades, és cert que costa trobar algú que no tingui coneixement, de l’actuació deshonesta d’algun conegut, familiar i/o amic, pel que fa al cobrament d’ajuts públics, pensions i/o prestacions econòmiques o facilitats d’algun tipus. Tant cert, com que aquestes conductes, no tenen cap reprovació social; ben al contrari, ja que les persones que no hi volen participar [ que alguna en deu haver ] sóc considerades, anormals i sovint excloses del tracte social. És cert que s’ha creat al llarg dels anys, una cultura de la subvenció, del dret il·limitat als recursos que s’aporten a l’erari públic. És encara més cert, que tothom fa molts i molts anys, sabia que a Marbella – i més amunt i més avall – s’estaven duent a terme conductes corruptes, que han permès l’enriquiment exponencial de tot un reguitzell de malfactors, que alhora han podrit, la política, la judicatura, la policia i àdhuc, els nivells de govern públic ha que han tingut accés. La sospita que l’any 2.007 denunciava el Col·legi de Gestors de Catalunya a les pàgines del Periodico de Catalunya , en relació al cobrament de primes per part dels funcionaris d’Hisenda, per aixecar actes de defraudació contra els contribuents, de ser certa podria conculcar l’esperit i la lletra de l’article 103 de la Constitució, que diu clarament que la Administració ha de ser neutral; estem tots a l’espera que el Parlament de Catalunya obri una investigació per esbrinar-ho; altrament si això únicament s’aplica a Catalunya, constituiria una prova fefaent quan a la mala fe del govern d’Espanya. Sou pregats d’enviar e.mails al Molt Honorable President del Parlament de Catalunya. També al Defensor del Poble Espanyol, A la Presidència de la Mesa dels Congres de Diputats, i per descomptat si ja existeix, al Col·lectiu de Ciutadans Perjudicats per l’ Agencia Tributaria; altrament de no existir cal que comencem a posar-nos a la feina, oi ?.

Rebia noticies que des de Manos Limpias, s’havia endegat una investigació.

Una darrera mirada sota l’ombra allargada de la Mata Xica, sota meu en successives terrasses el cementiri que acull les restes dels qui forjaren, per bé o per mal, aquest present, al davant el ciment comença a pujar per la muntanya, amb ànims evidents d’engolir-la fins la darrera pedra; serà premonitori el nom que li donaren a la Vila ?.

Esperem en aquesta ocasió – també - el triomf de la pedra !

© Antonio Mora Vergés

El ROMÀNIC INDUSTRIAL .SANT QUINTI.

El fons fotogràfic Salvany que gestiona la Biblioteca de Catalunya, ens permet sovint, comprovar els canvis – no sempre per a millorar – que han patit al llarg dels anys, els llocs i edificis emblemàtics del nostre país.

Quan a l’autor Josep Salvany i Blanch, algunes dades bàsiques :

Neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891.

Gran afeccionat a l’excursionisme científic i a la fotografia, l’any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col·laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col·lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent del diferents països.

Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l’època.

Josep Salvany i Blanch va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929.

L’ermita romànica de Sant Quinti de Can Pedrerol de Baix, és del segle XII, d’una nau, amb planta rectangular i volta amb absis i absidiola , amb campanar de cadireta per a dues campanes; diu la fama que mai ha esta restaurada,

El Josep Salvany i Blanch, localitza l’indret l’any 1.913 al terme del Papiol, en aquella data podem imaginar-nos un entorn rural, quasi bucòlic, prop del Llobregat.

Avui la trobem dins d’un polígon industrial del terme de Castellbisbal, situada sota els ponts on conflueixen les autopistes de Barcelona i Girona, damunt del llit del riu Llobregat, pateix totes les hores del dia, i tots els dies de l’any, el soroll infernal d’aquesta artèria de comunicació – de peatge – en aquest país de peatge que des de fa mil anys s’anomena Catalunya.

Ens va costar força al Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés, localitzar el dissabte 23 d’agost de 2.008 Can Pedrerol de Baix dins quina propietat es troba l’ermita de Sant Quinti. A l’entrada l’inevitable rètol : Propietat privada, prohibit el pas.

Més enllà dels canvis en l’entorn – brutals si en permeteu aquesta expressió – l’edifici religiós, el trobem en unes condicions semblants a les que va retratar magistralment el Josep Salvany i Blanch; nosaltres també en recollirem imatges. Ambdues les del fons Salvany i les nostres les podreu veure i comparar a http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , i/o a http://www.elsblogs.info/coneixercatalunya

Sobreviuen més exemples de romànic industrial al llarg dels dos Vallès, en algun cas en un estat deplorable, Sancto Joahnne Bene Vivere , en terme també de Castellbisbal fora potser el cas més extrem.

Sant Quinti de Can Pedrerol de Baix , com tantes i tantes altres mostres de l’alta capacitat artística del nostre país, ens obligava a fer – per nosaltres mateixos, i per a qui correspongui -, la següent pregunta :

¿ Senyor, realment és tant difícil mantenir adequadament el nostre patrimoni històric i cultural ?

© Antonio Mora Vergés

La dolça obligació del Diumenge de Rams

Quan van saber que Jesús arribava a Jerusalem, van agafar palmes i sortiren a rebre’l cridant :

Hosanna ! Beneit el qui ve en nom del Senyor ! Jn 12,13

Un any més, aquest en companyia de la nostra neta Júlia, esperàvem la sortida del Temple Parroquial del nostre prevere Ramon , que procediria a la benedicció dels rams.

A la natura, l’hivern deixa pas a la primavera, aquesta a l’estiu , i passades les xardors de la canícula, s’inicia de nou el festival nudista de la vegetació, que esdevindrà aparença de mort en un nou hivern.

En la nostra religió – com en la resta de les conegudes – any rera any, es repeteixen també de forma cronològica, els fets que en el cas dels cristians, ens porten del naixement fins a la mort en creu de Jesús.

Un any més, ens empolainem, comprem palmes i palmons pels més menuts, i la resta ens proveïm de rams de llorer, o d’olivera, adornats en algun cas amb plantes arbustives silvestres com el romaní, que sumen el seu aroma intens, al de l’encens eclesiàstic i les essències de perfums i colònies, que tradicionalment s’associen a la sensació d’estar nets. Tots sabem que aquesta cerimònia – com en la vida mateixa – ens recorda l’extrema fragilitat de l’èxit ; a l’entrada triomfal del diumenge, i segueix la mort en Creu el dijous. Només però en el cas del bon Déu, el següent diumenge ens portarà la resurrecció i la vida eterna !

La metàfora del Diumenge de Rams, ens cal aplicar-la a la nostra vida quotidiana, i com Jesús, assumir quan ens exalcen, que aquesta situació fugissera no és sinó el preludi d’una terrible caiguda que únicament els esperits forts poden superar. I fins que en el cas dels humans, la intel·ligència s’acredita més evitant aquesta mena de situacions que provocant-les.

Agraïa amb el meu ram alçat, els molts bens rebuts de la gràcia celestial: la salut , la família, la feina, els amics, i entre moltes altres coses , la possibilitat de fer en el meu temps de lleure allò que m’agrada amb les persones amb que en trobo bé, i pregava al bon Déu que com jo, tothom pogués gaudir d’aquests dons meravellosos.

Un sentiment d’emoció dolça, ha sigut aquest any també, la resposta perceptible a nivell psicosomàtic.

© Antonio Mora Vergés

Sancto Joahnne Bene Vivere. Castellbisbal. El Vallès Occidental.

L’arxiu Gavin, situat avui al Monestir de les Avellanes a la comarca de la Noguera, ens permet mostrar-vos una imatge del seus fons fotogràfic, que acredita l’estat en que es trobava aquesta ermita el 22-0l-l.961

L’actual Castellbisbal és un dels pobles de Catalunya on els seus veïns gaudeixen d’una pressió fiscal “suau” , l’explicació en aquest cas està en la quasi total ocupació del terme per polígons industrials, els magatzems i les fabriques – que no voten i no tenen per tant representació democràtica - suporten la major part dels costos dels serveis municipals. Així ens ho expliquen i així ho reproduïm.

La dada més antiga d'assentament humà al terme, va ser localitzada l’any 1953, a conseqüència d’un esllavissament de terres, prop del Raval, van quedar al descobert, sota una petita bauma, un parell d'esquelets molt deteriorats, amb restes de ceràmica local cuita a la foguera. Examinats els fragments, van resultar ser de dos mil anys abans de Crist.

A l'època romana n'hi va haver dos; un a la Riera de Salzes, que incineraven els cadàvers, i del qual resten els columnars; el segon al pla de confluència de la Riera de Rubí amb el Llobregat, que enterraven els morts sota tègules de terra cuita. N'hi havia a ca n'Estaper vora l'ermita de Sant Joan de Ben Viure.

Ben Viure era el nom del poble fins a la meitat del segle XII; llavors van començar a anomenar-lo Castell del Bisbe per ser feudatari de la seu barcelonina, d'on va derivar fins l'època actual el nom de Castellbisbal, excepte durant set mesos de la Guerra Civil, que li van dir Fruiters.

Anava amb l’Antoni Ibáñez Olivares, l’Antoni Uriz i el Santiago Moya, els volia mostrar les restes esfereïdores – pel que fa al seu estat d’abandó - de Sant Joan de Can Estaper, documentada ja l’any 1.040, com Sancto Joahnne Bene Vivere.

Costa d’entendre com es compatibilitzen alhora, la màxima atenció i cura – del tot lloable – als veïns de la població, i l’absoluta desídia quan a la conservació i l’eventual restauració de Sancto Joahnne Bene Vivere.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/1833/rec/188

L’Antonio Gallardo i Garriga (Barcelona, 18/04/1889 – 16/06/1942) l’havia retratat per al Fons Estudi de la Masia Catalana.      Vista general de Can Estapè i ermita de Sant Joan a la dreta

Estava encara en estat de  xoc, per les terribles noticies del genocidi ( planificat ) a l’Orienta mitjà.

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/

 Que Sant Joan   i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.