dissabte, 25 d’abril del 2020

NECESSITEM DADES I IMATGES ANTIGUES DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SALLENT, ADVOCADA A SANTA MARIA.EL BAGES.

Trobàvem oberta l’església de Santa Maria en la nostra visita a Sallent, això ens permetia al Pere Albert Carreño i a l’Antonio Mora Vergés, recollir-ne imatges del interior.








Patrimoni Gencat la descriu com ; església d'una sola nau amb volta apuntada amb llunetes, reforçada amb arcs torals apuntats, i absis poligonal a ponent. A més de la sagristia, a banda i banda de l'absis, hi ha una capella fonda al costat de migdia, construïda més tard, però ja prevista en els plànols originals. Els arcs torals corresponen a l'exterior a uns contraforts que serveixen per obrir capelles entremig. Un d'aquest espais més profund, serveix de baptisteri.

El material exterior és de pedra tallada en els angles, contraforts i la base i la resta de carreus són encoixinats sense polir. La decoració no s'ha acabat, nomes s'han posat vitralls de colors en la meitat de l'edifici en la part de l'absis, la resta conserva els vidres transparents provisionals. La part de l'absis, la resta conserva els vidres transparents provisionals. La decoració escultòrica de la façana i de la porta lateral tampoc s'ha portat a terme. El campanar pertany a anterior església neogòtica.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=16924

El 1884 s'inicià en el mateix emplaçament la construcció d'un nou temple d'estil neogòtic, obra de l'arquitecte Josep Torres i Argullol (Sallent de Llobregat, Bages, 1850? — Montevideo, 1909), que es va inaugurar el 26 de maig de 1901)

L'església neogòtica fou enderrocada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, , restant dempeus nomes el campanar.

Imatge cedida pel Valentí Pons Toujouse

El 25 de febrer del 1940 Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Osona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) com a arquitecte diocesà presenta un projecte d'una nova església. Però el 15 de maig del 1941 se'n presenta un altre signat per Francisco Reguera. No trobava cap dada d’aquest arquitecte, i llegia a la Wikipedia que l’autor fou Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) i que l’església es va es va inaugurar el 17 d'agost de 1946.

No trobava cap dada dels autors de les escultures de la capella del Santíssim, del templet de l’altar Major, o dels vitralls,... val a dir que els sallentins en aquesta matèria no es moquen amb mitja màniga; com exemple proper a la Plaça de Sant Antoni Maria Claret, (Sallent, 1807-Fonfreda, 1870) s’aixeca un monument de pedra de no gaire qualitat, amb idees i aires modernistes tan tipic de Sallent i dedicat al seu il·lustre fill , Antoni Maria Claret i Clarà, costejat mitjançat subscripció popular (10.881 pessetes.) l'any 1906 per l'arquitecte Alexandre Manuel Tomàs Soler i March (Barcelona, 24 d'abril de 1873[1] - ibídem, 28 de març de 1949) i l'escultor Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933), el monument destruït el 1936, va ser refet en 1951 per Joaquim Renart, Florenci Daura i Albert Comas, amb motiu de la canonització del Pare Claret. El 1994 va ser restaurat per Lluís Rubio i Cano.

Tant de l’església, com del monument anterior a la revolta feixista en deuen haver imatges, oi?. Sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email castellardiari@gmail.com

https://serhistorico.net/2019/09/06/los-anos-30-en-sallent-miguel-g-gomez

1 comentari:

enric sànchez-cid ha dit...

De Sallent de Llobregat tinc la fitxa referent a la Calella de planta rodona de Sant Sebastià. Hi ha referències que a l’any 1023 el castell pertanyia a la vídua del compte Borrell II de Barcelona i passà a la família Gurb-Queralt i, novament, passà a la casa comtal per arribar a Jaume I, que el cedeix al bisbat de Vic que va tenir la senyoria temporal del castell i de la vila de Sallent fins l’extinció d’aquelles senyories en el 1812. Des de 1537 es cita com església de Sant Sebastià .

L’església de Sant Esteve o de Sant Sebastià del Castell de Sallent de Llobregat és romànica, de planta circular i amb tres absis radials. Queda dins del recinte del castell. Era l’església parroquial del terme abans de ser capella castellera. En el segle XIX se li van fer modificacions estructurals, com la d’eliminar els absis menors i aixecar un hexàgon central que servia de coberta (única referència és una fotografia del 1929). Per l’esquema A es posa en evidència la gran modificació que s’hi va fer. Al 1936 el temple fou cremat i abandonat, així com també fou cremada la imatge de la Mare de Déu.

Darrerament s’ha recuperat el que sembla tenia que ser l’estructura original. Segueix sense coberta, però presenta les dues absidioles laterals i la nau es circular d’uns 9 m. de diàmetre. Les absidioles són cobertes amb voltes de quart d’esfera. En el mur de tramuntana hi ha una fornícula semicircular oberta en el gruix del mur. El mur de migjorn és recta i en ell s’obre una altra fornícula, rectangular, que l’han transformat (febrer del 2000) en porta. A ponent, on s’obre la porta molt restaurada, també la corba s’aplana lleugerament. S’hi obren tres finestres de doble esqueixada: una en cada centre dels tres absis.

A l’exterior de l’absidiola de migjorn s’hi observa sota el ràfec de la coberta, unes arcuacions cegues. Els carreus són ben escairats, en filades uniformes i amb juntes ben aparents.

És possible que la coberta, que deuria ser una cúpula semiesfèrica, s’enfonsés degut a que el diàmetre de 9 m. amb uns murs de tant sols metre i mig d’ample no poguessin mantenir tant de pes. També cap la possibilitat, atenent a les reformes que s’hi van fer en el 1812, que mitjançà unes columnes a l’interior de la rotonda s’aixequés una llanterna i es cobrís la resta amb un embigat (veure esquema C).

En aquesta capella també es posa de manifest, molt clarament, la tesis de l’origen militar de les capelles rodones que més tard es renovaren, afegint-hi els àbsides i altres construccions, segons les necessitats del culte. La ubicació de la capella és extremadament estratègica. És petita, suficient per encabir-hi el personal de guaita i no ser vista pels estranys. Més tard, és quan deuria bastir-se el castell amb tots els elements de defensa de l’època i l’edifici inicial passà a ser la capella castellera.