A LES LLOSSES HI HA MIL COSES. Sant Esteve de Vallespirans

Hi ha feina llarga, el municipi de les Llosses és el més extens de la comarca del Ripollès, la seva demarcació la trobem : entre el Ter, límit oriental, el Berguedà, límit occidental, i Osona, límit meridional.
El terme està dividit entre :

El sector de les Llosses

El sector de Viladonja

El sector de Palmerola

Nosaltres, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, començàvem el dimecres 5 d’agost de 2.009 per l’anomena’t sector de les Llosses.

Les parròquies i entitats esmentades al sector de les Llosses, com també el mateix poble de les Llosses, tenen en comú el fet d'haver pertangut a l'antic castell de la Guàrdia de Ripoll, centre històric del terme, les restes del qual es troben al mas el Castell, en un petit puig de la serra de Santa Margarida, al S de la vall, sota el santuari de Santa Margarida de Vinyoles.


Les primeres notícies del castell són del 1017, quan era sota el domini del comte de Besalú Bernat I Tallaferro. Des del 1061 en foren senyors els Guàrdiao Saguàrdia,família dins la qual es destacà el cavaller i trobador Ponç de la Guàrdia (vers 1140- 1190), que residí a la cort d'Alfons I i deixà nou composicions poètiques de caràcter amorós, d'una gran riquesa mètrica (té un especial interès un comiat a Catalunya fet segurament amb motiu de la seva participació en l'expedició reial a Conca).


Un altre membre destacat fou Berenguer de Saguàrdia, canonge d'Elna i Barcelona i bisbe de Vic (1306-28), parent pròxim de la reina Elisenda de Montcada.


El 1270 Ponç de Saguàrdia i de Saportella es casà amb Timbor de Canet, senyora de Canet, i el 1321 llur fill Guillem rebé del rei Sanç I de Mallorca el títol de vescomte de Canet.

Al mateix segle XIII el castell de la Guàrdia passà als Pinós, els quals el 1363 el vengueren a l'abat de Ripoll Ramon de Savarrés.


A partir d'aquest moment formà el centre de la baronia ripollesa de la Guàrdia, que comprenia les parròquies d'Alpens i de Sant Pere de Serrallonga, Santa Maria de les Llosses, Santa Maria de Matamala, Sant Martí de Vinyoles de Portavella, Sant Vicenç de Maçanós, Sant Sadurní de Sovelles i Sant Esteve de Vallespirans , o sigui vuit de les quinze parròquies de la baronia de Ripoll (des del segle X el monestir ja tenia nombrosos béns alodials al terme).

Depenia del castell de la Guàrdia la fortalesa dita la Roca de Baborers, que assegurava la defensa de la vall de les Llosses, situada a la penya del Roquer, singular penyal en forma de ventall que s'alça entre els masos del Roquer i de Baborers, a frec de la riera de les Llosses; en resten només les pedres de la base d'una torre i dels murs i, en el collet per on s'accedeix, hi ha les restes de la capella de Sant Salvador de Baborers.

Pujàvem fins la parròquia de Sant Esteve de Vallespirans, està mig emboscada dalt d'una petita serra, a 886 m d'altitud, al sector muntanyós del NE del terme, a la partió d'aigües entre la riera de les Llosses i la riera de Vilardell o de Carnalets.

L'església, inicialment romànica, fou molt modificada al segle XVIII; l'absis es reemplaçà per un presbiteri rectangular, i es féu una nova porta (que duu la data del 1759) i un campanar de torre baix i massís; el mur de ponent, reforçat amb contraforts, deixa veure l'obra romànica del segle XII.

És una petita parròquia rural que arribà a tenir un màxim de 19 famílies a mitjan segle XIX i que en té 3 a l'actualitat. Entre els seus masos es destaquen els de Vallespirans, Maidéu i Sabaters, prop del qual brolla una deu d'aigua sulfurosa. La masia de Vilardell, ja als vessants de la serra del Catllar, en una petita vall drenada per la riera de Vilardell o de Carnalets (afluent per l'esquerra de la riera de les Llosses), formà una quadra civil, fusionada el 1840 amb el terme de les Llosses.

El dia de la Santa Creu els antics feligresos de Vallespirans pujaven als Munts d'Arquers, on hi havia un antic pedró, i des d'allí es beneïa el terme i es donava als assistents un pa de lliura de caritat.

Ens calia entrar dins el petit cementiri annex, per recollir imatges d’aquesta església.

© Antonio Mora Vergés