L'església parroquial de Sant Pau d'Ordal, refeta desprès del genocidi 1936-1939 , existia ja el 1059 i depenia dels senyors del castell de Subirats, que el 1095 la cediren al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. Des d'aquest moment formà una quadra que fou de domini de Sant Sebastià dels Gorgs, i més tard, de Montserrat, fins que al principi del segle actual es fusionà amb el terme de Subirats, del qual ja depenia originàriament.
De la primitiva obra romànica només queda el sector de la portada, la base del campanar i – segons ens expliquen , l’església està tancada amb pany i forrellat - una pica baptismal d'immersió adossada al mur meridional de l'església. El clos del que fou cementiri presenta un lamentable estat d’abandó i incúria.
Davant les proporcions d’aquesta església, sobta constatar que la informació disponible és tant i tant minsa.
El topònim Ordal apareix vinculat a la parròquia de Sant Pau, l’hagiotopònim de la qual és esmentat força abans i tot sol; això permet formular a Llorac la hipòtesis que el topònim d’Ordal es forma en aquest lloc. Considerant que el nucli antic de Sant Pau es situa en una fondalada humida, regat antigament per aigua que provenia de la riera i de les fonts dels voltants, sembla plausible aquesta hipòtesi.
El nom d’Ordal derivaria del mot “hortal”, això és, lloc on es planten hortalisses. No és fins a mitjans del segle XIV que el topònim d’Ordal passa de la parròquia al poble actual.
Fonèticament, la variació de la consonant t-d que va del mot “hortal” al mot “Ordal” és normal en el llenguatge verbal d’època medieval.
“Hortu” és la paraula llatina de la qual deriva “hortal”. Si bé no trobem cognoms amb la forma “Ordal”, sí que n’hi ha que deriven de la forma genuïna Hortal, com, Horts, Hortalà, etc.
La tendència centralitzadora , sota el pretext d’un estalvi públic, propiciarà la reducció de més i més Ajuntaments; en aquest cas concret podria donar-se la paradoxa, que això permetés reconstruir el terme medieval, amb capital ara a Sant Sadurní d’Anoia.
Aquí com a la resta de Catalunya – i àdhuc d’Espanya – ens toca practicar aquella antiga tècnica policial, ‘esperar i ver’.
A http://www.ajsubirats.org/memoria_historica.asp curiosament podem trobar testimonis, que no sabem del cert si mes que del passat, son premonicions del proper futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada