dimarts, 3 de juliol de 2007

l'alzina de la Coma d'en Vila. Retall d'història.

El Joan Antoni Blaze Archs, era un d’aquells amics, als que un veu de vegades molt sovint, i en d’altres està llargs períodes sense saber-ne gaire res. Veníem d’un llarg període sense comunicació, quan me’l trobo passejant per la Rambla de Terrassa; a tu et volia veure, em va dir tot content, tinc una història que t’agradarà, com ho tens per anar a caminar el dissabte 5 de novembre ?. Penso que no hi haurà cap inconvenient, però deixar-m’ho comentar amb la meva esposa, li vaig respondre, i quedaven per trobar-nos al Coll d’Estenalles el dissabte a les 9,00 hores.

La caminada va començar en direcció a la casa de la Mata, per continuar fins a la Coma d’en Vila, on es troba la famosa alzina que necessita avui per a mantenir-se dreta l’ajut de varies falques al final de les brancades més pesades.



Jo coneixia ja el lloc per anteriors sortides, i no pensava pas que aquell indret fos el lloc de la història que m’havia d’explicar.

L’amic Blaze Archs, venia de fer una llarga estada a Salamanca, on havia estat treballant en la seva condició d’historiador en la selecció dels documents de l’arxiu anomenat de la Guerra Civil, que tenien relació amb Catalunya.

L’arxiu un cop retornats els documents a Catalunya passarà a denominar-se de la Memòria Històrica, i segons el Joan Antoni, tornarà la documentació original a totes les Comunitats, Ajuntaments i Particulars, que en foren espoliats en el període 1936-1978 .

De tota la documentació que havia passat per les seves mans, una li havia semblat particularment interessant i tenia – segons sembla – relació amb l’indret en que estàvem esmorzant tot i prenent el sol de primeries de novembre.

La història que havia trobat feia referència a una acció bèl•lica, que per conveniències d’ambdós bàndols s’havia silenciat en el seu moment; va succeir a l’estiu de 1938, el 18 de juliol , en plena batalla de l’Ebre, i tenia com mòbil trencar la resistència dels darrers defensors de la República.
En una de les freqüents razzies aèries sobre Barcelona, venien juntament amb els avions bombarders no menys d’un centenar d’avions de transport que a l’empara de les darreres llums del dia, van deixar caure la seva carrega d’homes i material entre la casa de la Mata i la Coma d’en Vila, desprès es va saber que havien llençat una Brigada de la Guardia Mora, i un grup d’oficials d’enginyers de l’exercit alemany, juntament amb el material per a muntar cinc peces d’artilleria de les anomenades supercalibre tipus Gran Bertha, de les que únicament se’n podrien acabar muntant tres de forma totalment operativa.

La Brigada de la Guardia Mora, va passar per les armes totes les persones que és trobaven per aquelles contrades, a continuació és va fer forta a les alçaries de la serralada, convertint en una posició quasi blindada la Coma d’en Vila ;on els alemanys a les ordres del Coronel Erik Von Balthasar, van tenir muntades i operatives les peces d’artilleria abans del dia 25 de juliol, les ordres però, eren les d’esperar i resistir fins al 15 d’agost.

Es tractava de fer volar el Monestir de Montserrat i els pics més significatius de la muntanya, justament en el dia de les Mares de Déu Trobades, que en paraules del Coronel Von Balthasar, passaria a dir-se, de les Mares de Déu Volades !

La Generalitat no tenia disponibles ni homes ni armes, i la tasca d’evitar aquesta acció criminal i blasfema, és va encomanar als sometents de les poblacions més properes, totes elles, dins ja, de la zona, que és coneixeria més endavant com “el Forat Negre “ Rellinars, El Pont de Vilomara, Rocafort, Mura, Talamanca, Monistrol de Calders, Castellterçol, Castellcir [ amb el seu agregat de Marfà ], Granera i Sant Llorenç de Savall; amb molta feina és van poder trobar 115 homes, la major part més joves de 17 anys, i alguns majors de 50 anys, que en intentar arribar fins a la Coma d’en Vila, van ser eliminats de forma ferotge per les tropes de la Guardia Mora.

L’oficial que comandava la Brigada, amb tractament de General, malgrat ser únicament Comandant dins de l’escalafó de l’exercit franquista, ben aviat es va fer tristament famós per aquestes contrades, Hibraïm el Boig, així el van anomenar els escassos cinc supervivents de l’acció militar per la part catalana.

Els dies avançaven ràpidament i no és veia aturador possible a l’acció de fer volar el Monestir de Montserrat; les tropes de la República seguien encallades a l’Ebre resistint l’embat furiós de més homes, més mitjans i més recursos.

Aquella guerra com totes es guanyaria per tres raons clares, diners, diners i diners, que abundaven a la zona franquista i mancaven clarament al bàndol republicà.

Novament és va formar un grup – petit – del sometent, hi havien 15 joves, quasi un o dos per poble, afegits als 4 de Marfà, que malgrat està integrats dins de Castellcir, van demanar que se’ls anomenes com si d’un poble es tractes.

El cap del grup era un jove mecànic de només 16 anys, de nom Albert i veí de Terrassa; seva va ser la idea d’arribar a la Coma d’en Vila, ascendint la muntanya durant la nit, el grup, armat amb ganivets únicament, és va trobar al Turó del Mal Pas, i des d’allí, quan ja queia la nit van començar a fer camí.

Amb les primeres llums de l’alba del dia 3 d’agost estaven ja sota l’Alzina coneguda com d’en Vila, i ben amagats per la vegetació van esperar fins a la nit, tot i observant l’ anar i venir dels alemanys des de la casa de la Coma, al rocam en que justament sota l’Alzina, és trobaven les peces d’artilleria, apuntant a la muntanya de Montserrat.

Devien ser les 11 de la nit, quan els soldats alemanys, de guàrdia a les peces, és van veure sorpresos per aquell grup de jovenalla, que amb molta sang freda, va degollar-los a tots, sense donar-los temps a cridar; encara no eren les 11,10 quan entraven a la casa de la Coma, i feien hostatge al Coronel Von Balthasar.
L’Oficial els va dir, que els moros no s’aturarien pel fet que el tinguessin a ell d’hostatge, i l’Albert li va dir que tant bon punt sortís el sol, els canons que apuntaven ja a les alçaries de la serralada, començarien a vomitar foc, i que tant aviat com sentissin les canonades, les forces de terra és llençarien a l’atac des de la casa de la Mata.

En això, malgrat que ho va dir com un farol, no anava errat l’Albert, ja que els pares, germans, fins i tot avis dels morts en el primer atac del sometent, és trobaven certament a l’aguait, pregant perquè l’acció de l’Albert i els joves, tingues èxit.

El sol va començar a despuntar al voltant de les 6,00, i justament en aquell moment de forma simultània, el tres canons van llençar la primera carrega de foc, contra el turons propers; aquí i allà és veien volar trossos del cos dels soldats de la Brigada de la Guardia Mora, alguns no havien arribat ni a despertar-se, altres començaven tot just a preparar-se per pregar de cara a la Meca, i la major part feien cua per rebre el primer ranxo del dia.

A les 6,03, és va repetir el llançament, i a les 6,06, 6,09 i 6,l2; a les 6,15 es van sentir el primers trets de fusells i escopetes de cacera, eren els sometents del “Forat Negre “!, el bo i millor de Catalunya en aquell moment tant i tant crucial per a la nostra història !

A les 9,00 del mati, arribaven a la Coma els primers membres del sometent, l’Albert va dir que calia transportar el Coronel Von Blathasar ràpidament a Barcelona, perquè potser des de la Generalitat en traurien algun profit o avantatge de la seva detenció; dissortadament no és podria fer el lliurament, perquè en el camí cap al Coll d’Estenalles, l’Oficial va demanar que li permetessin orinar, i quan els homes es van retirar una mica, va començar a córrer cap a l’abisme, i es va llençar en direcció a Mura.

El Coronel havia nascut a Dresden, Ciutat d’Alemanya que seria destruïda en més del 60% pels aliats; l’execució d’operacions contra interessos no militars esdevindria tràgic costum, que arribaria al cim , amb l’assassinat encara impune de les poblacions japoneses d’Hiroshima i Nagasaki ; Erik Von Balthasar no havia estat certament el primer en fer-ho o en intentar-ho, però almenys va tenir la gallardia d’aplicar-se el mateix la sanció.

Del fet, dèiem, no se’n va parlar ni al bàndol feixista – havia estat un fracàs -, ni al bàndol republicà, aquí hi havien altres urgències, aleshores ja és preparava la sortida de bens i persones d’especial interès, i sobretot a les altes esferes, és tenia coll avall, que la guerra estava perduda.

El silenci d’uns i altres, va ser providencial per als qui havien participar en l’acció militar, que malgrat haver de complir – com la resta d’homes – un llarguissim període d’instrucció militar, van poder salvar la vida.

Segons el Joan Antoni Blaze Archs, les dades personals dels que havien pres part en l’acció, els hi va donar el mateix Albert a darreries de 1998 a la Ciutat de Terrassa.

Ja dic en algun moment anterior ,que ja havia vist l’alzina de la Coma d’en Vila en d’altres ocasions, però hi vaig voler tornar en acabar d’explicar-me el Joan Antoni aquesta història, els braços majestuosos de l’alzina, em van semblar aleshores extraordinaris, i com davant d’altres Gegants del Bosc, en vaig treure el barret de forma respectuosa;



la muntanya de Montserrat s’aixecava d’entre la boira, vaig pensar que sortosament el país dona de forma abundosa, herois, que avui de forma silenciosa continuen desfent els perills exteriors – que com sempre – amenacen la nostra existència com a Nació.

Antonio Mora Vergés

Amic lector ;

Si t’agrada aquest relat, aprofita per arribar-te fins l’Alzina de la Coma d’en Vila; aquesta ‘història’ és de principi a final una ficció novel·lada.

Cap comentari: