dilluns, 2 de juliol del 2007

La roca encavalcada, la Porta del Cel

Un diumenge de novembre, ombrívol, fred, desavinent fins i tot en els punts alts on un vent gelat ens recordava mentre fruíem de l’esmorzar, les avantatges de situar-se darrera d’alguna protecció , que com en el nostre cas , van ser els arbustos i petits arbres que resistien heroicament les ventades persistents, en les alçades que donen damunt de les valls d‘Horta i de Mur, i que permeten albirar les restes dels antics castells i llocs de guaita; des d’aquelles alçades la línia del mar es ben visible, com ho és també, la constant i més que creixent ocupació del territori que fa l’espècie humana.

Haviem sortit a trenc d’alba, hauríem d’anar fins al Coll d’Estenalles amb el cotxe, per agafar la pista que mena al Coll d’Eres, baixar més enllà de la Cova Simanya , per trobar el camí que seguint sempre la dreta ens portaria a la contemplació de la roca encavalcada; la Neska, i el Jaume ens conduïen per aquells viaranys, i seva havia estat la decisió de fer aquest camí, enlloc d’accedir-hi des de la Vall d’Horta ; les intenses i recents pluges, havien esberlat no pocs passos i calia vetllar constantment per mantenir l’equilibri, i en alguns punts per no relliscar pel rocam i acabar caient singles avall.



La contemplació des de vaig de la roca ens va compensar amb escreix, dels esforços fets, i àdhuc fins i tot dels que ens caldria fer per tornar fins al cotxe.
Agafaríem desprès la canal dita dels avellaners, i en arribar novament a la part superior, trobaríem un corriol que ens permetria ara la contemplació de la roca a una distància inferior als 10 metres.


Tot fa pensar en la natura i no en la ma humana, com autora d’aquesta meravella, això però, com li explicava al Jaume, no li treu, ans al contrari, la concepció per als animistes, d’aquest espai com La porta del Cel.

Ens trobàvem dins de l’àrea que segles ha, transitaven de forma habitual els Càtals, potser aquella zona en concret tenia per a ells una especial consideració, ara en diríem de forma planera, que era un lloc ”sagrat” ; cal explicitar en tot cas, que pels animistes , tota la terra te aquesta concepció, el riu sagrat, la muntanya sagrada,..... avui, quan el racionalisme i el pensament científic sembla que s’han ensenyorit del nostre món, a mi no en sobta gaire, comprovar com la concepció animista , si més no en el terreny verbal, continua encara entre nosaltres, us sona això de la muntanya sagrada ?, i quantes coses més fora de l’àmbit estrictament religiós, es designen amb aquest adjectiu ?.

Concloíem la caminada travessant la riera de les Arenes que havien anat resseguint des del seu naixement, el comentari sobre les malvestats que va patir Terrassa l’any 1962 en ocasió de les riades, va donar peu, a la constatació – una vegada més - de la pèrdua evident, per part de la nostra espècie del respecte a la naturalesa, i de les conseqüències del tot previsibles, que aleshores en forma de riuada i avui en forma de tsunami, de tifó , o d’esllavissada, s’enduen de manera creixent, exponencial quasi en els temps actuals, vides i hisendes, val a dir però, que en la seva major part dels més pobres, entre els pobres de la terra.

En el espai breu en que vàrem tenir ocasió de contemplar la roca encavalcada, per a mi, també una Porta del Cel, els records dels molts que ens han precedit en aquest camí obligat, ens van colpir.

La sensació de pau, de serenor del lloc, ens va fer entendre que el comiat més lògic en aquesta ocasió, era a reveure !

Antonio Mora Vergés