dissabte, 26 de desembre de 2020

SANT ESTEVE DEL PONT. LA SEU D’URGELL. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

El Jordi Vila Juncá desenvolupa de forma voluntària la tasca de “notari gràfic” del patrimoni històric que el temps i la incúria , va fent desaparèixer a les terres de l’Urgell sobirà i comarques confrontades, en aquesta ocasió publicava fotografies de Sant Esteve del Pont, al terme de la Seu, a la comarca de l’Urgell sobirà.










Les fotografies de Patrimoni Gencat , les feia  A.Moras, l’any 1988;  no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15781

Les restes d'aquesta església són en un pla a la vora de ponent de la Valira, entremig de conreus, a uns 55 metres  de la casa de Sant Esteve i a uns 300 del riu, i a 1,2 Km de la carretera de Seu a Lleida.

 Es tracta d'una església de planta rectangular, bastant allargada, capçada per un absis semicircular obert per un simple plec.

Només es mantenen drets els murs de la façana de migjorn i l'absis i una part del de tramuntana.

El gruix dels murs varia a les diferents parts de l'edifici.

La coberta de volta de canó està esfondrada.

 Es manté la volta de quart d'esfera de l'absis i només resten les finestres de doble esqueixada com a únics elements arquitectònics. Els paraments interiors estan parcialment arrebossats.

L'aparell, força irregular, és de petits carreus de pedra tosca en l'arcada de l'absis i la finestra.

Els carreus són barrejats amb palets de riu poc travats amb morter de calç.

No hi queden restes del material de cobertura

Em recordava el runam de Santa Maria Savall, al terme de Balenyà, a lacomarca d’Osona, prop de Sauva Negra.

Manuel Anglada i Bayés(1925 +1999) explica de Sant Esteve del Pont que per a arribar-hi cal agafar el primer trencall a tramuntana (punt quilomètric 134), de la carretera de la Seu a Lleida, tot just quan aquesta passa pel pont sobre la Valira. El camí planer segueix el curs del riu després de passar l’escorxador. Aquest camí carreter acaba a la casa de Sant Esteve, des d’on es continua a peu per un corriol en sentit cap a migjorn, un trajecte d’aproximadament 5 minuts.

Les restes d’aquesta església són en un pla a la vorera de ponent de la Valira, entremig de pomerars i conreus, a uns 55 m de la casa de Sant Esteve i a uns 300 del riu, i a 1,2 km de la carretera de la Seu a Lleida

El lloc de Sant Esteve és citat l’any 961 en la venda d’una terra situada al terme de Sant Esteve, en el lloc de Puig-rodó. Els esments al lloc o vila de Sant Esteve es retroben en diversos documents dels segles XI i XII; en ells, a l’igual que en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, el lloc apareix citat com a Sant Esteve; tan sols en alguna ocasió s’especifica que és a prop de la Valira. En aquest sentit cal destacar una donació datada l’any 1064, en què s’indica que la vilulle de Sant Esteve, és “prope pontem Valire”, pont que posteriorment donaria lloc al topònim de Sant Esteve del Pont, denominació que no apareix almenys fins a l’inici del segle XIV; aquesta afirmació té una excepció que és la còpia conservada de l’acta de consagració de Sant Serni de Tavèrnoles, realitzada, però, pels volts del segle XV. Aquest monestir, d’altra banda, tenia nombroses pertinences a la parròquia de Sant Esteve, almenys a partir del segle XII.

 D’aquesta documentació es desprèn també com la canònica de Santa Maria de la Seu tenia importants possessions en aquest terme.

 L’any 988 el comte Borrell i la seva muller Eimeruda permutaven a favor del bisbe Sal·la i els canonges de Santa Maria l’alou que tenien a la vila de Sant Esteve; alou que deu correspondre amb el feu i alou comtal de la vila de Sant Esteve confirmat pel papa Silvestre II, l’any 1001, com a possessió de Santa Maria.

 Segons dos documents datats respectivament els anys 988 i 1114, el terme de la vila de Sant Esteve era comprès entre la serra de Cogoll, al nord; el terme de Castellciutat, al migdia; la vila de Calbinyà i el lloc de Puig-rodó, a llevant; i la serra de Benavarri —o Montferrer, en el document de 1114—, a ponent.

 L’església de Sant Esteve, citada en una permuta del 1016, apareix esmentada entre les possessions cedides al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles l’any 1040, amb motiu de la consagració de l’església del cenobi. L’any 1088 hi ha documentada la venda d’una terra situada a la capçalera de l’església de Sant Esteve, del terme de Sant Esteve.

 L’any 1314, en la visita realitzada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona a les esglésies de la diòcesi d’Urgell, a la parròquia de Sant Esteve del Pont, feren constar que no hi vivia cap parroquià. L’any 1391 el stator de Sant Esteve del Pont pagava, de dècima, la quantitat d’una lliura i cinc sous, i el capellà, una lliura i tretze sous, en dues meitats. L’any 1575 el visitador del bisbat no pogué entrar a l’església perquè era tancada. En la visita del 1758, Sant Esteve figura annexa a la comunitat de la Seu, amb l’obligació de subministrar els sagraments a les dues cases que en depenien, i celebrar missa el dia de Sant Esteve, de la Santa Creu de maig, de Sant Esteve d’agost i de Tots Sants. S’apunta també la necessitat de fer algunes reparacions a l’edifici. A la renovació parroquial del 1904, Sant Esteve del Pont fou suprimida com a parròquia i fou integrada a la parròquia de Castellciutat.

En demanarem més dades al Josep Sansalvador Castellet, coautor juntament amb  l’Eliseu Peidró Rami del  llibre  “El romànic poc conegut de l'Alt Urgell”.

Cap comentari: