dimecres, 16 de juny de 2021

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DEL REMEI. SANTA MARIA DE PALAUTORDERA. EL VALLES ORIENTAL/ MONTSEY JUSSÀ.

 

Fèiem una “ sortideta”  el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero  i l’Antonio Mora Vergés, la primera parada era el Santuari de Nostra Senyora del Remei, que es troba a la divisió de termes entre Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera.

 

Patrimoni Gencat explica que el seu origen cal cercar-lo al principi del segle XVI, quan es construí una església dedicada a Sant Sebastià. Aquesta capella encara es conserva a l'altre cantó del carrer.


 Entre els anys 1792 i 1800 es va construir un nou santuari, l'actual, i  s'abandonà l’esglesiola  advocada originàriament a Sant Sebastià, en la qual s'havia establert la confraria de Nostra Senyora del Remei a finals del segle XVI.

 

Quan a la descripció ens diu ; edifici religiós d'una sola nau.


L'exterior es de paredat.


La portada és d'arc rebaixat, de carreu. Al damunt hi ha un ull de bou. La façana està arrebossada i emblanquinada.




Hi ha una imatge amb rajola de ceràmica de la Mare de Déu del Remei.


L'interior és de creu llatina, amb una cúpula al centre.






El presbiteri té un creuer i tres cossos.


En els costats del creuer hi ha dues vidrieres amb les imatges de Sant Sebastià (esquerra) i Sant Erasme (dreta).


S’esplaien un xic més a :

https://coneixerpalau.webnode.es/news/litigi-en-la-construccio-de-la-nova-ermita-del-remei/


La nova ermita del Remei es comença a construir el 1777-1778 i es va decidir edificar-la per un lloc de «domini directe i franc alou del Reial Monestir de Sant Cugat» al costat de l'antiga església.


La construcció va ser lenta fins el 1803 que s’inaugurà el nou edifici, com consta en la majòlica de la façana. La lentitud de la construcció s’explica al ensems,  pels problemes econòmics del moment, i pel litigi  fratricida entre les parròquies de Santa Maria i Sant Esteve.

 

Aquest litigi comença quan ja fa deu anys que s’està treballant en la nova ermita.


Es produeix un recurs al bisbat, promogut pel rector, pels obrers parroquials i per l’Ajuntament de Sant Esteve, que s’havia separat de Santa Maria el 16 de febrer de 1746. En ell es reclamen uns drets sobre l’ermita vella, advocada a Sant Sebastià i la Marededéu del Remei,  que es volen mantenir en la nova.

 

El 1705 però,  havien començat els conflictes entre el rector de Santa Maria i els domers de Sant Esteve.

 

   El 1788, ara si, es troba el recurs promulgat pel rector de Sant Esteve i es basa en els següents punts:

 

- La construcció de la Capella de sant Sebastià es va realitzar conjuntament i és part d’una “antiquíssima i immemorial possessió”, i cada un dels rectors, el de Santa Maria i el de Sant Esteve, tenien una clau per anar-hi a celebrar missa, i anar-hi en processó el dia de Sant Sebastià.

 

- La construcció de la nova capella es realitza sense haver-se consultat i es realitza amb la destrucció de l’anterior, i ho justifiquen dient que “ja s’ha arrencat la pedra picada de les cantonades per posar-la, a la nova”. I que un cop acabada “intentaran d’adornar-la amb les despulles de l’antiga, i portant-hi el retaule amb la imatge de la Verge, la campana, i altres coses”.

 

- I posen en dubte que tinguin els permisos legítims per enderrocar l’antiga capella i construir la nova. I si és així, segurament els deuen haver “aconseguit d’una manera subreptícia i sense manifestar els privilegis que hi tenen els de Sant Esteve”

 

El rector de Santa Maria, Jaume Mora, l’agost de 1788 contesta aquestes acusacions i al·lega:

 

- L’antiquíssima possessió va ser anul·lada el 1705 pel Visitador General i prohibia als domers de Sant Esteve anar a la capella sense informar al rector de Santa Maria.

 

- El poble de Sant Esteve només va en processó dos dies a l’any, i si algú del poble vol una missa ho demana al rector de Santa Maria.

 

- La llicència per a poder construir la nova ermita va se donada de forma verbal pel bisbe de Barcelona Gavino de Valladares i Mejia,  - nascut a  Aracena, Andalusia,  que havia estat  promogut com a bisbe ( 1775-1794), aplicant la lletra dels Decrets de Nova Planta -  , en la Visita pastoral que feu el 1776, i ho va ratificar el 4 de setembre de 1788, mitjança un decret, signat pel Vicari General,  Manuel Martínez de la Vega. 


- Un cop acabada la nova ermita s’hi entronitzarà la mateixa imatge de la Mare de Déu i s’hi portaran els objectes litúrgics que hi hagi. Llavors la capella quedarà sense culte, i caldrà que el bisbat decideixi allò que s’haurà de fer amb l’edifici.

 

Per resoldre el problema del permís de la construcció serà necessari que es promulgui un decret el 1788 per tal d’evitar més problemes. Tot i que el rector de Santa Maria afirma que el bisbe els hi va donar la llicència de forma verbal, quan el mateix bisbat li reclama que ho documenti, no pot aportar cap document, i afirma que no en té perquè no li van donar,  i no li van reclamar al bisbe dient “perquè hauria pogut molestar-se, com si no ens fiéssim de la seva paraula”.

 

El bisbe el 29 d’agost de 1788 va manifestar que no recordava gens que hagués donat de paraula el permís per fer l’ermita, així que el 4 de setembre de 1788 el Vicari General,  Manuel Martínez de la Vega,  dóna a través d’un decret el permís per a realitzar les obres de la nova ermita, i s’acaba aquí el litigi entre les dues parròquies per la construcció de la nova ermita del Remei.

 

Aquest decret fou comunicat a les dues parts el 19 de setembre de 1788,  i no hi va haver cap recurs per part de cap de les dues parts.


Com és mal costum, cap  dada de l’autor de l’edifici, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email castellardiari@gmail.com


Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva publicava els Goigs d’aquest santuari:

https://algunsgoigs.blogspot.com/2019/09/goigs-la-mare-de-deu-del-remei-santa.html


https://coneixerpalau.webnode.es/news/ermita-del-remei/


Feta la feina, continuaríem fins a l’Hotel Sant Bernat, al terme de Montseny,  on visitaríem la capella de Sant Bernat de Menthon, i  als “ 7 magnífics”, per arribar-nos a l’ermita de Maria Mitjancera al terme del Brull, i tindríem temps encara abans de dinar a Cal Rafel de Seva, de retratar l’església parroquial de Sant Martí del Brull, les restes del Castell, i la que havia estat Casa d’Espiritualitat , amb la seva magnifica església, atribuïda a l’arquitecte  Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marqués de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858-ibidem, 1 de setembre de 1931), advocada als Sagrats Cors de Jesús i Maria, on ens assabentàvem que la propietat està en venda.

https://www.idealista.com/inmueble/90721427/


En el camí de tornada ens aturaríem a terme d’Aiguafreda  per retratar l’església del Sagrat Cor de la Llobeta, en estat quasi  ruïnós, fet que fa avergonyir  als  aiguafredencs, aiguafredenques.





Com deia l’Ermessenda de Valrà, havien anat alternant “una de freda i una de calenta”, val a dir  però, que la sensació vers el manteniment del Patrimoni Històric, era pessimista.