Explicava suara un seguit de circumstàncies que en tenen allunyat del meu
hobby, voltar per Catalunya,
documentar-ne el patrimoni històric
i/o artístic, i fer-ne divulgació al blog :
https://coneixercatalunya.blogspot.com/
https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2022/12/lany-del-cancer.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2023/02/els-efectes-de-la-quimioterapia.
Llegia que l’Emili Blanch i Roig La Pera, 30 d'octubre de 1897 - Girona, 9 de gener de
1996)Militant d’Esquerra Republicana, responsable de les construccions de la
Generalitat de Catalunya a Girona durant la República i destacat representant
de l’arquitectura racionalista, va viure la repressió i l’exili acabada amb la
victòria dels sediciosos feixistes enfront del govern LEGÍTIM i DEMOCRATIC de
la II República, que des la historiografia dels guanyadors és qualificar com “
la guerra civil”, i àdhuc com “ la Cruzada”. La seva militància política i el
seu treball per al govern de la República al capdavant de la Secció de
Construccions Civils a Girona construint escoles i equipaments sanitaris
bàsicament- i el seu paper a la Comissió del Patrimoni Artístic protegint el
patrimoni català dels embats iconoclastes, li suposen una sentència condemnatòria
del Tribunal de Responsabilidades Políticas
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/04/escoles-de-vilafant-emporda-sobira.html
El març de 1940 el Tribunal resol “ la incautación total de bienes,
inhabilitación absoluta en su grado máximo y relegación a las posesiones africanas
por el plazo de quince años”
Condemna a la que dos anys després cal afegir la dictada per la Dirección General de Arquitectura , que
representa la suspensió total per a l’exercici professional de l’arquitectura.
L’Emili Blanch rep aquestes condemnes lluny de Catalunya. A finals de gener
de 1939 havia creuat la frontera iniciant un exili de nou anys, primer a Montpeller
i, a partir de 1942 a Mèxic. Serà en el país americà on Emili Blanch podrà reprendre
amb èxit la seva carrera professional. La bona acollida que troben els republicans
catalans a Mèxic permetrà a Emili Blanch projectar, en sis anys, més de quaranta
obres entre habitatges i edificis industrials. No obstant això, la desesperança
que representa la fi de la Segona Guerra Mundial per als exiliats republicans i
el decret d’amnistia franquista de 1945, suposa la repatriació d’un bon nombre
d’aquests , entre ells l’Emili Blanch, per a qui l’exili americà acaba el
febrer de 1948.
De retorn a Catalunya s’enfronta a la difícil situació de tenir confiscats tots els béns i haver estat suspès per a l’exercici de l’arquitectura , i una “ suspensión total en el ejercicio público y privado de la profesión en todo el territorio nacional, sus posesiones y Protectorado ”, que havia estat publicada en el BOE del 17 de juliol de 1942 i de la qual inexplicablement la Junta del Col·legi l’any 1950 no en té constància. Aquest error administratiu permetrà a Blanch l’ingrés provisional – Mentre no troben la resolució del seu expedient de depuració - al col·legi català i el retorn a l’ arquitectura. Però lluny de recuperar la posició professional de la que havia gaudit abans de la guerra, únicament podrà accedir a petits encàrrecs (habitatges de renda limitada, magatzems i garatges i alguns equipaments turístics) provinents del seu cercle familiar i d’amistats.
La societat que el rep l’ impedeix tornar a gaudir del prestigi que havia
tingut abans de la guerra. Emili Blanch dedica els darrers anys de la seva vida
a les obres de reforma de la seva casa de Púbol (Baix Empordà) per destinar-la
a residència geriàtrica, que donarà a la Generalitat de Catalunya . Abans, el
1992, ja havia donat el seu domicili de Girona a la Creu Roja. Emili Blanch mor
a Girona el 9 de gener de 1996
https://memoriaesquerra.cat/biografies/blanch-roig-emili
Catalunya viu moments de gravíssima crisis econòmica i més enllà de les
explicacions d’uns i altres, cal demanar l’abolició de l’IPREM que aprovava el
José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 de agosto de 1960, i que reduiria
encara més per als catalans el Pasqual
Maragall i Mira (Barcelona, 13 de gener de 1941), amb l’Indicador de renda de suficiència(IRSC), estan al darrera d’aquesta mena de situacions.
Sense drets socials, ni civils – la Llei Mordassa continua activa - , pels
ciutadans, NO per als alemanys però, gràcies a la reforma del’article 135 per part del PSOE/PP contents d’anar cobrant els préstecs per
salvar la banca.
Em feien un comentari, s’estan fent passos enrere des de fa anys, diria – i
no en tinc per pessimista – que estem quasi en el punt de partida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada