La tesis del coneixercatalunya.blogspot.com en aquesta qüestió és absolutament clara : entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la uniformització del romànic català. Ens decantem pel mal menor.
L'església apareix documentada per primera vegada l'any 1060. Fou consagrada entre 1140 i 1180; època en que Bernat de Rocafort era senyor de Gallifa, i en el seu testament sacramental, va deixar a l'església de Sant Feliu de Gallifa el dia de la seva consagració "dos masos i una illa de terra i també el delme de dos molins per fer cremar cada any una llàntia en la dita església durant la quaresma" (12 de juliol de 1184).
Inicialment el temple estava dedicat a Sant Feliu, però a partir del segle XIV es va afegir l'advocació a Sant Pere.
De l’edifici trobem :
Església romànica d'una nau amb volta de canó de pedra i coberta de teules àrabs. Absis amb arcuacions i bandes llombardes i finestres. Té dues absidioles laterals poc sobresortints. Entrada lateral per la cara de migdia de la nau amb portal de mig punt. La construcció és feta amb carreus treballats de tipus mitjà. Campanar de cadireta.
No podíem accedir a l’interior per admirar les imatges en alabastre de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau , de Sant Pere ad Vincula, i Sant Feliu l’Africà.
El fossar, majoritàriament de tombes a terra, està al costat de l’església que en qualitat de parròquia atén les necessitats espirituals de la disseminada població de Gallifa.
A uns cinc minuts de distància, es troba l’edifici de la rectoria amb el seu campanar; recentment li dedicàvem una breu crònica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada