El lloc d’Ancs apareix documentat per primer cop en l’any 966 com a vila del Monestir de Gerri i, la capella de Santa Cecília, en la butlla de Joan XIII a favor del monestir. Des del segle XI la justícia i les rendes se les repartien l’abat de Gerri i el comte Hug Roger II: de la malparada població, no se’n parla pas...
De la seva església parroquial de Santa Cecília (amb campanar adossat a la façana; d'una nau amb capelles laterals i una tribuna a sobre d'aquestes) depenien les dels altres pobles de la vall.
Hi havia la imatge de la Mare de Déu, que es guarda avui dia en el Museu Diocesà de la Seu d'Urgell. És una talla de fusta policromada de casi quatre pams d'alçada.
La Mare de Déu és assentada en un escambell de dos muntants anteriors. Porta corona emmerletada, no massa alta, que subjecta una toca, que deixa veure part de la cabellera i clenxa. La cara és allargada, de trets fins i sense el posat hieràtic. L'Infant s'asseu sobre la cama esquerra de la Mare deixant caure les cames pel mig de les d'Ella. Cabellera abundat i arrissada. No duu corona.
Data probable: segle XII. És una de les imatges supervivents del romànic, com correspon a l'indret on es trobava, lluny de l'entrada dels estils gòtics que s'anaven imposant.
També si troba l’aqüeducte romànic que creua un barranc: era peça fonamental a l'hora de portar l'aigua del riu Ancs cap al poble.
Molt probablement, aquest aqüeducte està relacionat amb els estralls que la manca d’aigua feia en el poble i que deu tenir relació amb el que em contaren. Sembla ser que la imatge de Santa Cecília la trobaren en un pou no lluny de les cases. La traslladaren a la vella església que hi havia en el cementiri i d’aquí que aquest temple ha estat baix l’advocació de la Santa.
En un any que la sequera fou molt severa a la contrada, tots els pobles tingueren cura de treure les seves marededéus i sants de les respectives esglésies i ermites, per sortir en processó, esperant que per la seva intervenció gaudirien de la pluja. Era imprescindible que l’abat de Gerri donés el permís i, si bé els hi era concedit a la major part dels pobles, al d’Ancs no ho van assolir... L’amo i senyor –l’abat- raonava que si la Mare de Déu d’Arboló, de la Plana de Pessonada, els Sants Innocents de Peramea, de Sant Quiri (ermita fronterera entre la Vall Fosca i Pallars Sobrà), la Mare de Déu de Bernui, Sant Serni de Buseu, Sant Pere de Burgal, la Mare de Déu de Caregue ... no havien pogut fer ploure, què volien obtenir d’una santeta com Santa Cecília?
Ara bé, com varen insistir tant i la sequera també perjudicava els interessos del Monestir de Gerri, l’abat, fent-se el generós... els hi va donar permís per treure la Santa de l’església i portar-la en processó fins el pouet on l’havien trobat.
Tots els pobles de la Vall de Gerri i de la Vall Fosca feren cap al pou de Santa Cecília i en quan el capellà d’Ancs va donar per acabada la Missa, el cel s’enfosquí i va ploure a bots i barrals durant tres dies seguits.
Des de llavors, el poble d’Ancs no necessita cap permís per poder passejar a la Santa fins els seu pou, que sempre més ha estat conservat com una preuada relíquia.
Aquí, també, es posa de manifest, un cop més, la fluixa fe dels homes: si...si... molta Santa Cecília i moltes processons, però no tardaren en construí l’aqüeducte per fer arribar l’aigua del riu al desconfiat poble... i aquell dia de la pluja cap veí va anar a la Missa amb el paraigües.
Potser l’adopció d’aquest nom Baix Pallars, està provocat perquè afluixà també – i de forma exponencial – la catalanitat d’aquestes terres , en la mateixa línia de la fe catòlica.
Per accedir-hi ho feia per la carretera de la Pobla de Segur a Sort es troba Gerri de la Sal. A un km. hi ha el desvio a Comte, i seguint es passa per Balestui i Sellui. D’aquí surt la pista al vell poble d'Ancs (15 km.) on al cementiri abandonat hi resten les ruïnes de l'església de Santa Cecília Vella. Deuria ser d’una sola nau de planta rectangular amb l’absis semicircular a llevant. Els murs estan formats per carreus disposats en fileres horitzontals i s’aprofiten per delimitar el cementiri. Data probable: segles XI al XII.
El fet que pràcticament tots els toponims començats en Anc- apareixen en llocs on hi ha balmes, coves o esplugues fa que Joan Coromines Vigneaux hi vegi l'arrel ank d’origen sorotàptica.
Els Sorotaptes, coneguts també amb el nom urnenfelder(pel seu costum d'enterrar els morts en cementiris d'urnes), són els més antics habitants de les nostres terres i provenen de l'Europa central-oriental, des d'on partiren pels voltants de l'any 1200 a.C. Van arribar a la Península Ibèrica a través dels Pirienus orientals. El coneixement que actualment tenim de la llengua d'aquest poble ha estat possible gràcies a les troballes de restes arqueològiques (a Arles, municipi del Vallespir, s'han trobat ploms amb inscripcions sorotàptiques) i a la toponímia.
Els elements sorotàptics en català són de tres tipus:
FONÈTICS: la palatalització de l- inicial en català; el mot llatí LUNA evoluciona a lluna.
TOPÒNIMS: Tec (riu de la Catalunya Nord), Tivissa /Ribera d'Ebre), ..
LÈXICS: avenc, barana, branca, clenxa, galta, ...
Per tant, el nom del poble d'Ancs es deuria a la presència en els entorns d'aquest tipus d'accident geogràfic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada