dissabte, 11 d’agost de 2007

Sant Joan de Codolar




Codolar, lloc on ho han molts còdols; val a dir que estem sota els cims del Montsant, i aquí la pedra és l’element més comú; molt més per descomptat que les espècies vegetals, i ni cal dir-ho on la presència animal – en qualsevol de les seves manifestacions - és baixa , i la humana llevat de la Montserrat Domingo, que com ermitana viu a Sant Joan de Codolar, te únicament una presència puntual i de forma molt espaiada en el temps.

Alguna dada tècnica : l’ermita de Sant Joan , està a la capçalera del barranc d’aquest nom, que recull ara únicament les aigües pluvials de les vessants meridionals del Montsant, la trobem dins al terme de Cornudella, població que pertany a la comarca del Priorat. El lloc s’esmenta ja l’any 1604, i en els textos llegim que hi havia una font entre dos grans còdols; avui tot està com en aquella data, amb l’excepció greu de l’aigua, que també aquí ha anat minvant fins quasi desaparèixer. L’any 1906 el pintor Joan Miro en faria un dibuix, en el marge dret s’endevina més que es veu, un arbre, una noguera que el temps i la sequera han acabat matant, i de la que ens comenta l’ermitana que havia menjat nous. Recollim també aquesta imatge colpidora.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,30, i recollíem les primeres imatges al voltant de les 10,00 , a les Borges del Camp, l’ermita modernista de la Mare de Déu de la Riera, de la que recentment es celebraven els 100 anys de la seva construcció, i els 50 anys de la reconstrucció dels danys soferts com a conseqüència de la Guerra Civil. Faríem un tomb per l’Alforja, que conserva perfectament les essències del seus gloriós passat àrab, i acabaríem de prendre’ns un refresc a la plaça major de Cornudella, abans de les 11,15; moment en que començaríem a fer camí fins a Sant Joan de Codolar. Ni cal dir-ho tot el viatge en aquesta ocasió el fèiem en cotxe.

La Montserrat Domingo, amb qui el Joan Manau i Moliner i la seva família, tenen una llarga relació d’amistat, ens rebia de forma molt cordial, i desprès de prendre un cafè, ens ensenyava l’ermita de Sant Joan, amb la màxima cura, tota vegada que dins l’edifici , en ocasions s’hi aixopluguen un grup de rats-penats que gaudeixin de la protecció de la llei. En aquesta ocasió, potser per la calor, aquests mamífers voladors, han cercat l’aixopluc en un altre lloc. L’edifici deixa pales, que fins èpoques molt recents acollia un gran nombre de veïns de Cornudella, que s’hi desplaçaven en professo des d’aquesta població.


Dissortadament també aquí les mostres de devoció popular, semblen anar de baixa. Recollim imatges d’aquest espai privilegiat de serenor i bellesa.


Ens arribarien encara desprès de dinar, fins a la Vilella Baixa, dins ja del Priorat històric, on ens meravellaríem de les seves peculiars construccions en alçada, que ens recorden força les del Iemen de trista actualitat, i on trobem sens dubte, una prova més de la presència i àdhuc de la influència sarraïna , en aquest país nostre.



Faríem el retorn per Prades, Vimbodí, i d’allà a l’autopista per tornar a Sabadell, abans de les 20,00 hores.

Ens apropem ja a la Mare de Déu d’Agost, i sens fa molt evident que la foscor va guanyat minuts cada dia de passa.

© Antonio Mora Vergés