Per aprofundir un xic en la història d’aquest monument és d’obligada
lectura : EL CONJUNT MONUMENTAL DEL CASTELL DE BESORA: PRIMERES APROXIMACIONS A UN
ASSENTAMENT AMB MÉS DE DOS MIL ANYS D’HISTÒRIA
Autors : Francesc Busquets / Marta Fàbregas / Ainhoa Corts / Núria
Capdevila
Fundació Privada Conjunt Monumental Castell de Besora
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1590
L’església de Santa Maria del Castell de Besora , està datada
aproximadament de l’any 1025, i fou parroquial fins a mitjans del segle XVIII.
L’edifici que avui trobem de l’església de Santa Maria, dalt del pla del
castell de Besora, se sap que fou construït al segle XI sobre les restes d’una
primitiva església del segle IX.
El campanar també és del segle XI i
l’atri, del XII.
El 1590 s’amplià amb capelles, s’obrí una porta a ponent i possiblement es
reconstruí la volta de la nau.
Posteriorment, tota la coberta fou esfondrada el 25 d’abril de 1838, segons
un document de l’arxiu parroquial, per evitar que s’hi fortifiquessin els
carlins.
Segons Mn. Antoni Pladevall Font (Taradell, Osona, 1934) la part més
genuïna i ben conservada és la seva capçalera, formada per l’absis i per un
espai més estret que la nau a manera de presbiteri, un element no infreqüent
però força singular en el romànic.
L’absis té una obertura de quatre metres i uns dos metres de fondària i
conserva encara la seva volta primitiva, igual que l’espai del presbiteri, de dos
metres i mig de llargada per uns cinc d’amplada. Al mig de l’absis hi ha una bonica
finestra de doble esqueixada igual que al mur meridional del presbiteri.
Exteriorment l’absis, la part més cuidada de l’edifici, es mostra ornat per
quatre esveltes lesenes verticals que el divideixen en cinc registres que
acaben amb les clàssiques arcuacions cegues. Aquestes estan fetes, com tota
l’obra, de pedra només desbastada, però ben disposada, tant en el mur, on està
col·locada en filades força regulars, com en els arquets que formen les arcuacions
cegues. Aquest absis es troba a frec de cingle i contemplar-lo no és fàcil. La
finestra s’obre al registre del mig. La teulada conserva en el seu morter les
marques de les lloses que en formarien part.
El campanar o gran torre que té adossada a la part de migdia i l’atri que
acompanya la resta del mur meridional de la nau són els altres dos elements
destacats de l’obra.
El primer, més que un campanar sembla una torre de defensa, vinculada
antigament com a punt de vigilància de la fortificació del castell. Té una base
d’uns cinc metres de costat i el pis inferior es troba obert a la nau i
convertit en capella lateral amb una volta de creueria.
Al pis superior (o pisos, perquè únicament examinant les antigues
fotografies i el seu estat actual es veu que ha perdut alguns metres d’alçària)
s’hi accedeix per una petita porta que tenia accés només per fora a un extrem
de la galeria de migdia.
És d’obra romànica molt poc posterior a la de la capçalera i mostra una decoració d’una gran lesena que ressegueix tot el contorn del primer pis, la qual tal vegada acaba amb arcuacions o amb petits ressalts o mènsules com el campanar de Sant Pere de Casserres, amb el qual té una certa similitud.
L’atri, o galeria, que és més tardà i cobert amb un simple embigat, tenia
una gran obertura a ponent i quatre de més baixes formant una porxada a migdia.
Era una estructura molt alta i massissa, de manera que la seva coberta formava
pendent amb la de la coberta lateral de l’església. En els darrers anys ha
perdut el seu angle sud-oest i aviat serà una ruïna total si no es consolida.
En ell s’obria la porta primitiva, més tard cegada. En els darrers temps sembla
que servia més d’aixopluc per als feligresos que no pas d’atri del temple. Interiorment
tenia nou metres de llargada per tres i mig d’amplada.
La gran nau té uns catorze metres des del graó del presbiteri fins al
portal de ponent i prop de sis metres d’amplada. La data de 1590 que es llegeix
sobre el portal adovellat de ponent indica quan es va cegar el portal de
migdia, o de sota l’atri o galeria, per obrir el de ponent. Els contraforts de
la part nord revelen que calgué reforçar l’estructura, segurament per fer-hi
una segona volta.
De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les
comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la
catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets
ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles
persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en
aquestes comarques. Veniu a Osona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada