Avui la cosa anirà d’una reflexió sobre fets que es donen a les comarques i
que si ningú els deixa com a testimoni ningú sabrà mai com han passat, de tan
personals que son.
Recordo una època, parlo d’anys enrere, quan s’estaven buidant les terres
de muntanya de la província de Lleida, finals dels anys 60 i durant la dècada
dels 70 del segle XX, en que a pagès (m’encanta aquesta expressió tan catalana
de “a pagès”) es donava la circumstància que desapareixien les campanes de les
esglésies d’alguns pobles ja abandonats del tot, al igual que les imatges d’ermites
llunyanes al nucli, ja que mantenien les portes obertes perquè la gent era, per
aquestes coses, molt devota i confiada, que no desinteressada.
Els lladres solien ser persones instruïdes i amb possibles, que sabien prou
on anaven i el què feien. A alguns fins se’ls hi va posar nom i domicili propi.
És per això que va córrer la veu que uns individus de raça gitana havien anat a la policia a denunciar
un cotxe, al que havien agafat la matrícula, perquè s’emportava la campana
d’una església; defensant així la seva integritat moral ja que normalment se’ls
hi donava la culpa a ells del saqueig.
També, com avui dia, grups de gent que campaven al seu aire entraven a les
cases ja què portes i finestres estaven fetes d’aquella manera, tancaven tot
justet i l’accés era realment fàcil per a qualsevol mortal. Les mateixes pistes
forestals (millor que anomenar-les carreteres) recent construïdes que portaven
al pagès camí avall, els aplanaven la labor. Els intrusos, educats com eren i
amb les idees clares, no es quedaven en l’habitatge, però hi feien una buidada en
plena llum del dia que deixava bocabadat al propietari quan tornava a casa i
veia armaris, habitacions i parets escurades.
La meva família m’ha fet saber que d’aquesta manera van desaparèixer molts
dels antics estris de feina de la llar i del camp que es deixaren a la casa
pairal d’Antist (Ca de Carlà).
Durant la meva estança al poble, jo sempre, a més d’ajudar en tot el que
podia quan es necessitaven mans, per plaer recorria el terme a peu perquè necessitava
gastar energia i volia conèixer-lo millor. Jove com era, baixar a la Plana (de
Mont-ros) d’una esgarrapada a buscar pa o pujar a Santa Bàrbara perquè així ho
decidia, era peccata minuta.
Santa Bàrbara era, i és encara, una capella col·locada en un turó perfectament visible des de varis nuclis de l’entorn.
Recordo haver–hi peregrinat en processó
quan era una criatura a lloms de la Mula Vella, i que, malgrat que la
celebració és el 4 de desembre, hi pujàvem a finals de juny, en plena calor. El
mossèn de torn que participava d’aquesta festa, es diferenciava de la resta de
la gent per la seva negra sotana i perquè també anava ben escarxofat sobre un
animal. La resta del personal, hi pujava a peu. En arribar es deia la missa i
després fèiem un bon dinar espargits pel voltant de la capella, menjant-lo amb
delit asseguts sobre les abundoses ancleves
del terra.
Perquè havia de ser, una tarda d’estiu, ja d’adolescent, faig el recorregut sola, per
a reviure aquells vells i bells temps. Sabreu, els que hi heu anat, que la
panoràmica de 360º que es contempla és d’indescriptible bellesa. La pau que
s’hi respira i la quietud de l’ambient sempre son una delícia. El cel blau
sobre el cap i el món als nostres peus. No té rival. Com de costum trobo la porta
oberta i entro a tafanejar, que no a resar. M’adono que al mig de l’altar hi ha
una mare de Déu de fusta policromada, de cara adusta, com esbalaïda. Els seus
ulls inertes, perduts, inexpressius, em miraven “sense veurem”. No tenia massa
idea d’art, però pel que havia estudiat, li endevino, apart del indubtable valor
emocional, un d’econòmic bastant elevat.
Pel respecte inculcat a les coses de l’església no la toco, però al arribar
a casa li comento amb entusiasme a la padrina que seria convenient, donades les
circumstàncies, d’emportar-se-la d’allí pel que pogués passar, que aquell era
indret totalment deshabitat i lluny del control dels veïns.
-Pobra de tu que toquesses res!
–va ser el crit-contesta de la padrina. Aguella
verge hi ha sigut sempre i no hem pas de toca-hi
res natres.
Vaig quedar sorpresa però convençuda de que tot estava bé i de que els meus
recels eren infundats. Però, la confiança, la innocència i la devoció son commovedores
de vegades, ja que el cert és que, al cap d’uns quinze dies de la meva
excursió, es comenta pel poble que la
imatge havia desaparegut i que uns “gitanos”
se l’havien emportat.
Mai em penediré prou de no haver fet cas al meu primer impuls que va ser
tornar a recuperar-la per a afegir-la a l’escàs patrimoni del poble!
Per suposat que ni han quedat fotos, ni ningú sap quin aspecte tenia
aquella figura, ni clar, qui la va agafar i on és podria veure avui, si
s’escaigués. Una pena. M’agradaria pensar, per nostàlgia i tranquil·litat
d’ànima, que com tantes coses que formaven part de la nostra cultura està catalogada
i es conserva en alguna església d’América o un altre país llunyà (o potser no
tant?).
Una modesta figura de guix, feta amb motllo, d’escàs valor, pintada i de
cara neutra que voldria ser angelical, substitueix a l’original. Vull creure,
no obstant, que, el seu cor macís i blanc, també porta la santa intenció i les
ganes de lliurar-nos, com resen els goigs, de tempestats, trons i llamps i
pedregades.
Guillermina Subirá Jordana.
Senterada, novembre 2021
http://srv.icgc.cat/vissir/index.html?zoom=6¢erRnd=true:
L'ermita de Santa Bárbara està a 1597,6 msnm
Coordenades: UTM31N-ETRS89: Easting 3292985.8/Northing 4694136.5
*Patrona de l’Artilleria i les professions lligades al món del foc: bombers, miners, electricistes, pirotècnics, firaires, fonedors, picapedrers...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada