divendres, 12 de novembre de 2021

AVELLANET I LA SEVA ESGLÉSIA ADVOCADA A SANT JOAN BAPTISTA. MONTFERRER I CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ

  

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


En aquesta ocasió publica una fotografia d’Avellanet al terme de  Montferrer i Castellbò, el Manuel Anglada i Bayés, escriu de l’església de Sant Joan d’Avellanet, , a https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0623601.xml

 



Petita església d’una nau coberta amb volta de canó, encapçalada per l’absis semicircular amb degradació i volta de quart d’esfera. La coberta de dos pendents de la nau manté el ràfec al mateix nivell seguint el perímetre de l’absis de manera que els plans dels vessants carreguen a la superfície cònica sense ressalts i amb tota continuïtat. Com a elements arquitectònics només resten el portal adovellat de pedra arenisca vermella a la façana de migjorn i un ull de bou descentrat a la façana de ponent, que és capçada per un campanar escalonat de cadireta refet d’un sol ull. L’absis és ben llis, sense cap element decoratiu. L’aparell és força irregular amb juntes molt plenes de morter de calç i lloses de formes molt diverses. A l’interior l’aparell no es veu perquè totes les seves superfícies són pintades. Cal esmentar que l’edificació té dos additaments: l’un fa de sacristia a la cara de tramuntana i l’altre, a la cara de migjorn, és una capella





L’Antonio  Moras Navarro, q.e.p.d  la retratava l’any 1983. Vista lateral de l'església.




Jordi Contijoch Boada.Vista interior de l'església.



Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya( Arxiu Gavín) em  confirmaven que l’advocació és la del Baptista.  Costa d’entendre aquesta reiteració estulta, en donar dades incomplertes, oi?.  L’ombra de la dictadura és alhora que allargada, persistent. 


La vila d’Avellanet apareix esmentada l’any 1080 a l’acta de consagració de l’església de Santa Cecília d’Elins, com a lloc atorgat a aquest cenobi; l’any 1086 en la venda d’una terra situada a la vall d’Elins; i l’any 1148 en la donació d’un mas a Santa Maria de la Seu, situat al seu terme.

 

El lloc d’Avellanet, malgrat pertànyer geogràficament a la vall d’Elins o de Pallerols, ha estat vinculat, tradicionalment, a la vall de Castellbò, i per tant, al vescomtat de Castellbò, del qual formava part integrat al quarter de Castellbò.

 

Les primeres notícies relatives a l’església de Sant Joan són del segle XIV, en la visita que, per manament de l’arquebisbe de Tarragona, es realitzà els anys 1312 i 1314 a les esglésies de la diòcesi d’Urgell. En el llibre de la dècima del bisbat del 1391, hi consta el capellà d’Avellanet dins del deganat d’Urgellet. L’església de Sant Joan ha estat tradicionalment sufragània de Gramós però l’any 1904 fou segregada i unida a la parròquia de Pallerols del Cantó. Actualment és annexa de Noves de Segre.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


Ah!, poseu-vos les piles, i quan us sigui possible, arribeu-vos fins a la Vegueria – eternament “ in pectore”, si  el bon Déu no hi posa remei – dels Pirineus.