dimarts, 31 de juliol de 2007

Ajudan's també a perdonar els nostres deutors.


Costa i no poc, això de perdonar als nostres deutors, oi ?.

De fet la majoria de nosaltres diem una cosa, i en pensem una de ben diferent, quan no oposada.

És per això que titulem aquest relat com Ajudan’s també a perdonar als nostres deutors , i justament – per a consum personal – m’he permès modificar en aquest punt el paràgraf corresponent del Pare Nostre.

En el mateix sentit , veureu unes paraules que empra Sèneca, en una de les seves cartes a Lucili :

Viu amb els homes com si Déu t’estigues veient ;
i parla amb Déu, com si els homes escoltessin el que dius !

Ens costa perdonar als que en ofenen [ o pensem que ho fan ], i més que tot, ens costa oblidar que algú ens ha ofès [ o pensem que ho ha fet ]; hi ha en relació a tot això moltes històries, i avui parlarem de l’ase que cau al pou, la coneixeu ?

La història podria succeir perfectament al Moianes, en un qualsevol del molts pous o poues de glaç, que davant la desídia de tothom, s’ensorren aquí i allà !

Doncs comença la història quan un ase cau dins d’un pou sec, i comença a bramar i a bramar, fins que el seu amo, la sent i en comprovar la dificultat del rescat, s’imposa la crua realitat, fa quasi 20 anys, que el guaràs [ nom que reben els ases llavorers ] li dona excel•lents resultats en les tasques agrícoles, però justament , el límit màxim previsible de rendiment òptim , esta en els 20 anys; el pou és fondo i alhora és un perill per a tothom [ fins i tot per les ases ], i a contracor decideix omplenar el pou sec amb terra; l’ase en sentir caure al seu damunt les primeres palades, accentua el seu bram, però constata deseguida [ el ases no son tant estúpids com els humans és pensen ], que el seu amo, te la intenció – perversa – d’enterrar-lo en vida; en aquesta tasca d’enterrar l’ase, ben aviat troba l’ajuda d’altres humans, que col•laboren entusiàsticament a llençar terra al pou.

L’ase però comença a espolsar-se la terra que li cau al damunt, i a poc a poc, s’alça cap a la boca del pou, fins que a la fi, quan ja està ple, aconsegueix sortir-ne sa i estalvi.

L’ase fa servir la mateixa terra que estava destinada a enterrar-lo per escapolir-se d’una mort certa !

Nosaltres tenim molt que aprendre d’aquest ase, en aquesta tasca de perdonar als qui ens ofenen; hi ha per a fer-ho algunes regles senzilles :

1. Allibera el teu cor de l’odi. No permetis que el record constant de l’acció de llençar terra al pou, t’impedeixi gaudir de la bellesa del moment present.
2. Allibera el teu cervell de preocupacions. De la mateixa manera, que vas aprofitar la terra destinada a fer-te morir, com eina per a salvar-te; si s’escau trobaràs la solució de qualsevol problema en el futur.
3. Simplifica la teva vida. Tens l’edat que tens, i d’acord amb això, hi ha uns paràmetres que no pots oblidar. Esperança de vida, qualitat de vida; viu d’acord amb la teva edat.
4. Dona als altres tot el que estigui en les teves mans, i no esperis res de la seva banda. Així si trobes algú de cor honrat i bondadós, en gaudiràs doblement.
5. Estima molt, sobre totes les coses. I recorda d’espolsar-te la terra que et cau al damunt, perquè mentre siguis viu en aquest món, has de ser la solució i no el problema.

L’ase de la nostra historia, va treballar fins que les seves forces li ho van permetre, sempre més va ser curós en observar els perills del món físic que l’envoltaven, mai més va fer confiança al que ell havia suposat company en les feines del camp, ni va esperar de la seva part cap cosa bona.

Només espera – encara - que el govern, no modifiqui les normes segons les quals, els ases tenen dret a la percepció d’una quantitat mínima de pinso i/o civada que els permeti viure dignament, fins que el bon Déu, els reclami per deixar-los pasturar lliurement pels segles dels segles.

Com ho veus tu amic lector ?

(©) Antonio Mora Vergés

Cap comentari: