dimarts, 10 de juliol de 2007

El bon lladre.


S'acabava el segle XVIII, quan en Jaume Bernola, va haver de fugir de Castellar del Plà; l'havien acusat del robatori d'uns sacs de palla del Mas del Cosme, i gràcies a l'avís previ d'en Ferran Comellas, va poder sortir del poble emparant-se en la foscor de la nit.

Els Bernola havien arribat a Castellar del Plà, als voltants de 1875, procedien de Sabadell, i mancats de mitjans de fortuna, treballaven a jornal per aquell que els cridava.

El Jaume havia nascut a Castellar, el pare Josep, la mare Maria i la germana Joana, eren nascuts a Sabadell.En Jaume va tenir una infantesa feliç dins el que l'època permetia, ja que el pare, Josep, era home de poques paraules, i mai se li van conèixer desavinences amb ningú. Abans de discutir callava, sempre callava. En Josep - amic lector- tenia una història al darrera, que potser desvetllaré un altre moment. Només un petit núvol enfosquia el seu devenir; l'enemistat malaltissa que el Jordi Cosme, fill del Mas del mateix cognom, li professava obertament.

A l'escola sempre era en Jaume qui tenia millors notes, als jocs, millors habilitats, i en les relacions entre els companys, qui sense voler, es convertia en el cap de colla, proposant jocs, o ajudant als altres.

En Jordi no el suportava i fins i tot havia intentat que el seu pare, en Francesc, no donés feina al Josep. Però en Francesc era un home cabal, i mai havia fet cas del seu fill, qui per altra banda, el preocupava molt, vista la seva incapacitat per fer relacions amb la resta de gent.

Els anys varen passar volant, i en Jaume amb divuit anys, feia molt de temps que treballava al costat del pare en les feines del camp. Tenien un petit hort a la sortida del poble, cap a Sant Llorenç de la Muntanya, i tot plegat les coses anaven força bé.

En Jaume era un jove molt alegre, un gran ballador, un amic de tothom, llevat clar, d'en Jordi Cosme, que el continuava odiant a mort.

La Montserrat Ferraz, la filla del sabater del carrer Major, era una noia bonica, morena, amb els ulls verd clar, i amb una alegria de viure que lògicament, només es podia avenir amb una persona com en Jaume, i així fou, els dos joves sentien l'un vers l'altre un amor que no va passar desapercebut per a ningú, i menys encara per al Joan, el sabater del carrer Major, i el pare de la Montserrat, que tot i fent-li advertiment de que amb en Jaume Bernola, l'esperaven més penes que alegries, mai va intentar dissuadir la seva filla d'aquesta relació. Només en Jordi Cosme hi estava declaradament en contra, i no tant perquè s'estimés a la Montserrat, sinó perquè de cap manera podia permetre que en Jaume fos feliç dins la seva pobresa.

En Jordi va fer demanar a la Montserrat al seu pare, a en Francesc al sabater. En Francesc era un home gran, rondava els seixanta. Al sentir la notícia no cabia dins els pantalons, de l'alegria que tingué; va anar tot decidit a veure a en Joan i li va traslladar la petició del seu fill. En Joan restà astorat, “Però si gairebé ni es coneixien!”, En Francesc va intuir que el seu fill Jordi li havia parat un parany, però va dir al Joan, que aquella era la voluntat del seu fill, i que li calia rebre una resposta. En Joan va respondre que li ho preguntaria a la seva filla, que sense tardar massa estona li donaria una resposta . En Francesc va sortir de la sabateria foll de ràbia, el seu fill era un imbècil!

La conversa entre en Joan i la Montserrat fou breu, “Pare no m'agrada en Jordi, i fins i tot en el cas de no estimar-me a en Jaume, no em casaria amb ell, és un noi molt estrany!”.

En Joan va explicar-li que tot allò només li ocasionaria problemes i maldecaps, però conscient com n'era, que un casament és per tota la vida, va donar confiança , a la Montserrat, de que no es casaria amb en Jordi Cosme.

El poble n'anava ple d'aquesta història, “Els Cosme han demanat la filla del sabater per a muller d'en Jordi”, hi havia, val a dir-ho ,una gran expectació per saber com acabaria tot allò.

En Joan va anar al Mas Cosme, i va dir-li al vell Francesc, que li agraïa la distinció que havia fet a la seva casa, en pensar en la Montserrat com a muller del seu fill fadrí, però que li havia de dir, que la noia estava enamorada d'un altre, i tot i no tenir compromís oficial, era cosa sabuda, que anys a venir, ella i en Jaume Bernola farien parella.

En Francesc va recordar-li a en Joan, que allò de l'amor eren contes de velles, i que aquella proposta resoldria per sempre el futur de la seva filla. En Francesc s'havia casat per un acord entre els pares, amb la filla del Mas Pujol, la mare del Jordi, i val a dir que mai s’havien tingut una mala paraula l'un amb l'altre, com també val a dir, que la seva relació , excloïa radicalment l'amor matrimonial.

Hi havia, d'altra banda, el fet de que els Cosme eren gent de pes a Castellar del Plà, i que un desaire a la petició de matrimoni, forçosament hauria de tenir, una repercussió negativa per al sabater.

En Joan era tot al contrari que en Francesc, s'havia casat amb la Ramona, profundament enamorat, i encara aquell dia sentia vers ella, un amor profund; certament les coses podien haver anat millor, si la Ramona o ell mateix, haguessin tingut mitjans econòmics, però a casa del sabater, potser no sempre hi havia de tot en el terreny material, però les rialles eren la cosa més natural del món. La resposta d'en Joan va ser doncs, de que la Montserrat tot i agraint la distinció feta, refusava la petició de casament.

No va trigar gaire en arribar la venjança d'en Jordi. Primer l'acusació de robatori a en Jaume, que va haver de marxar del poble, després la comunicació a en Josep de que no era necessari en les tasques agrícoles, i finalment l'advertiment a tothom sobre el que tenia ascendent, que de cap manera fessin relació amb el sabater.

Varen ser anys difícils per als Bernola, i també, encara que menys, per en Joan, que no tenia competència al poble, però ho van ser sobretot per a la Montserrat, que va romandre tancada a casa, en espera de la tornada d'en Jaume.

Tampoc no van ser millors per als Cosme, als qui tothom feia la gara-gara, però que sabien positivament que tothom els despreciava interiorment.

En Francesc va morir potser del pes de l'ignomínia feta, i cal Cosme, va quedar en mas d'en Jordi, que poc a poc, va anar perdent el patrimoni familiar.

Però, ¿ i en Jaume? Havia fugit cap a la muntanya de Sant Llorenç, i allà entre els límits que van de la Font del Llord fins a Cavall Bernat, hi feia vida; al poble es va dir de seguida que s'havia fet lladre del camí ral, però mai ningú va poder dir que havia estat en Jaume qui l'hagués robat.

En Jaume i la Montserrat es van veure en algunes ocasions, als voltants de la ermita de la Mare de Déu de les Arenes, aprofitant les visites de control, que hi feia el Mossèn de Castellar del Plà, que tenia el costum, de demanar sempre a la Montserrat que l'acompanyes, per ajudar-lo a endreçar una mica l'interior de l'ermita. Sempre es renovaven la promesa de que la seva relació acabaria en matrimoni, quan tot el rebombori de la falsa acusació es pogués aclarir.

No fou fins l'any 1808 amb l'invasió francesa, quan la nostra història va poder trobar una solució; els francesos havien estacionat una companyia a Castellar del Plà, que s'estava a cal Cosme, qui havia fet pública la comunicació del seu sentiment pro-francés; sentiment que s'ha de dir, tot i no ser general, sentia també altra gent del poble.

No però, i aquí té importància, en Josep Bernola, ni en Joan el sabater, que esperaven amb ànsia l’hora en que Catalunya es veuria lliure de l’invasor francès.

Aviat es va saber que a la muntanya hi havia un nombrós grup d'homes alçat en armes, que contínuament fustigaven al destacament francès, prenent-los armes, municions i queviures, i provocant també un gran nombre de baixes humanes, que calia renovar constantment a l'exèrcit invasor.

Tothom deia que el capità dels insurrectes era un home terrible, tot i la seva joventut, i que es coneixia la muntanya com el palmell de la seva mà.

La desfeta del Bruc, va portar el desànim definitivament a la guarnició de Castellar del Plà, que va rebre ordres de marxar en retirada cap a França.

En Jordi Cosme va intuir que la venjança dels guanyadors seria terrible, i sabia prou bé, que no tenia al poble masses amics, així que va marxar juntament amb les tropes franceses en retirada cap a França. A cal Cosme només s'hi va quedar la mare, que en aquells moments es trobava molt malalta.

Finalment van entrar a Castellar del Plà, els homes que havien lluitat a la muntanya, que com bé imagines amic lector, estaven sota les ordres d'en Jaume, que havia esdevingut un home assenyat i valent.

En Jaume va demanar abans de res, la presència del jutge de pau i dels que es deien testimonis del robatori dels sacs de palla; tots a presència del poble, van dir que havien estat obligats pel Jordi de cal Cosme.

El jutge va estar desposseït del seu càrrec, i no va morir en aquell moment juntament amb els falsos testimonis, perquè en Jaume va dir que calia administrar justícia, i conduïts per alguns homes de la seva partida, van se traslladats a Sabadell, i lliurats al jutge de Primera Instància i Instrucció.

L'alegria a casa dels Bernola, fou esclatant, també a la llar de tots els castellarencs de bona fe, i, ni cal dir-ho, a casa del sabater, d'en Joan, la Ramona, i sobretot la Montserrat, que havien recuperat l'alegria des que en Jaume havia tornat!

La mare d'en Jordi Cosme, la fadrina del mas Pujol, va demanar que en Jaume anés a veure-la al mas; en Jaume hi va anar tant bon punt va rebre l'encàrrec i la primera cosa que li va dir, fou que no havia de patir pel seu fill, que sabia que es trobava bé a França i que si tornava alguna vegada, ell es comprometia a vetllar perquè se li fes justícia. La vella , va començar a sanglotar “¿no saps que ell et volia molt mal?”, “¿no saps que ell va ser el responsable de la denúncia?”, en Jaume va contestar-li que no era a ell a qui li tocava passar comptes, que a la terra hi havia la justícia dels humans, i al cel el rigor de Déu nostre Senyor. La vella li va explicar com estaven les terres, la major part d'elles cedides a “carta de Gràcia” pel Jordi, al seu germà Jacint Pujol, li va dir també que en Jacint era una home gran que no tenia fills, i que casualment havia estat el padrí de la Montserrat, la filla del Joan el sabater, i que per aquesta raó, mai s'havia avingut amb el seu fill.

Li va demanar que parlés amb el seu germà, i que escoltés la proposta que volia fer-li. També li va agrair el fet que hagués volgut anar a veure-la , finalment li va donar la seva benedicció.

Al matí següent juntament amb la Montserrat, van anar al mas Pujol, a veure al Jacint, aquest els va rebre molt amicalment, i sense preàmbuls els va fer la seva proposta: “si voleu quan us caseu, us dono el mas Pujol, i les terres del mas Cosme que tinc cedides a “carta de Gràcia”, només us demano una cosa, jo vull viure aquí amb vosaltres fins a la mort, i vull també que la meva germana pugui viure dignament al mas Cosme, com la senyora que tota la vida ha estat”. La resposta d'en Jaume i la Montserrat va ser afirmativa, i es va decidir que al matí següent anirien al notari a formalitzar els documents que legalitzaven l'heretament.

El casament del Jaume i la Montserrat, va ser tota una celebració, no tant sols per a Castellar del Plà, sinó que també ho fou per molta gent del Vallès, i àdhuc de Barcelona, van venir representants del Govern, del Parlament, d'Ajuntaments veïns, i fins i tot una companyia de l'exèrcit va rendir els seus honors, tota vegada que pel seu valor, en Jaume havia rebut, el grau de Coronel Honorari.

El casament el va concelebrar el bisbe de la diòcesi, i el Rector de la Parròquia, i va ser així, per l'expressa voluntat d'en Jaume i la Montserrat, que van voler manifestar així al Mossèn, el seu agraïment per les fineses rebudes de la seva part, tant el l'aspecte personal, com vers les respectives famílies.

El casament fou segons les cròniques de l’època una gran festa per a tota la Vila.

La vida va tornar a la jove parella amb escreix, els anys perduts, els sofriments i les angoixes; foren tan feliços, que avui encara, quan algú pensa en l'arquetip de la màxima felicitat de la terra, recorda aquesta història del Bon Lladre.

© ANTONIO MORA VERGES

Cap comentari: