La reunió a l’hostatgeria de Vallbona de les Monges, a la comarca de l’Urgell, tenia sens dubte el caràcter de novetat, i justament per això alhora que creava expectatives, deixava obert el dubte de la seva mateixa utilitat.
Els participants eren , o manifestaven ser, víctimes d’assajament moral, conducta que sens dubte tenia un creixement exponencial, i en la que s’estimava en més d’un milió el nombre de botxins [ per anomenar-los d’alguna manera ], i és desconeixia realment el nombre de víctimes, tota vegada que des d’algunes morts inexplicades, fins a la majoria de les depressions, tot és solia encabir dins del fenomen del mobbing.
Hi havia persones de tots els àmbits laborals, des de l’administració [ a priori podria semblar que aquest no era un món competitiu, oi ?], fins a la indústria en tasques de cadena de producció, on semblava també que la competència venia definida pel propi sistema, i no era fàcil afegir més pressió damunt dels treballadors; arreu però quedava clar, que el caràcter espanyol era particularment procliu a aquesta practica maliciosa ; de fet en un anàlisi històric, quedava clar que si no els primers, els espanyols podien lluitar sempre pels llocs d’honor, quan és tractava d’assolir nivells d’ineficàcia, de corrupció, de crueltat , de nepotisme,... i com a mostra, els anomenats països de l’Amèrica hispana, ens servien de prova fefaent, desprès de segles d’administració presumptament independent, però en base als models apresos i aplicats, en els períodes de control espanyol.
En la reunió va quedar clar que l’odi podia ser un motor de resistència, però a la vegada que era un sentiment que lligava per sempre més a la víctima amb el seu botxí, que impedia superar aquesta situació i minvava ostensiblement la qualitat “relacional” de vida de les víctimes de mobbing ; es van fer tota mena de propostes : confeccionar llistes de botxins [ això és va dir, implicava alhora, confeccionar llistes de víctimes ] , introduir en els Convenis Laborals, la obligació de les empreses de vetllar per evitar aquestes conductes, i la de solucionar de forma ràpida aquestes situacions, ni que fossin només presumptes [ de fet, en alguns convenis existia ja la menció del mobbing com a conducta objecte de sanció, però en la pràctica era molt i molt difícil aplicar aquesta normativa, tota vegada que els mateixos sindicats – i això era un fet constatat – patien també aquesta mena de conductes, i com tots sabem, en el nostre país la sindicació es baixa, la carn és dèbil, i el caràcter jugava en contra d’una aplicació rigorosa de qualsevol limitació del ius variandi , entès – com només aquí ho sabíem fer – de forma deliberadament equivoca.
De totes les aportacions, una expressada quasi en forma de paràbola, em va semblar d’allò més escaient, i em permeto ara d’explicar-la per si us sembla interessant : el ponent demanava a tothom – en la millor tradició catalana - que poséssim el nom del botxí o del qui teníem com l’ofensor, en una peça de fruita, en una poma, i desprès que carreguéssim, la poma o les pomes – si n’hi havia més d’una – dins d’una bossa arreu per on anéssim; aquell cap de setmana, al menjador, a la dutxa, quan sortíem a passejar, quan assistíem – qui ho volia fer- a les complertes, i també quan anàvem a dormir, en que ens havíem de posar al llit amb la bossa, que no valia deixar-la damunt de la tauleta, o en qualsevol altre lloc; en un primer moment la cosa va ser objecte de tota mena de comentaris graciosos, però ben aviat és va veure que portar la bossa al damunt era si més no molest, i dormir amb ella, implicava un constant despertar, quan per algun motiu, quedaves damunt de la peça de fruita; dutxar-se amb les pomes, excuso explicar com complicava la higiene personal; calia però arrossegar la bossa per un termini mínim d’una setmana.
La major part dels assistents van marxar el diumenge a la tarda, amb les seves bosses cap al seus domicilis; l’explicació de perquè duien la bossa ja va donar força de si, però en algun cas, quan van voler tenir un contacte íntim amb les seves parelles, la bossa va presentar la seva cara més molesta, com és podia abraçar algú que duia una bossa de pomes ?.
Abans d’acabar la setmana, un segon problema és va afegir als que ja presentava l’arrossegament constant de la bossa, les pomes, tocades, aquí i allà, començaven a desprendre un cert olor a putrefacció que ben aviat va esdevenir insuportable.
La majoria va entendre que el més sensat era desprendres de la bossa.
Calia aleshores també desprendres del sentiment d’odi que únicament havíem representat en les peces de fruita, i tothom va entendre que calia modificar el tenor literal del Pare Nostre ,de la pregaria que des de la infantesa ens havia acompanyat ; desprès de :
Perdona les nostres culpes
Havia de demanar-se :
i ajuda’ns senyor a saber perdonar als nostres deutors
De fet, del perdó ens sortien guanyant més les víctimes que els botxins, tota vegada que els segons potser ja ni recordaven als qui havien estat objecte de les seves malèvoles accions; els botxins quasi com les abelles, anàvem de víctima en víctima, i acabaven per oblidar no únicament els noms, sinó clarament la persona mateixa sobre la que havien exercit el dany.
Més enllà de l’odi, començava un altre cop la vida, calia agafar-se a aquesta realitat, i llençar ben lluny totes les bosses !.
Calia també enfrontar-se als problemes de cara, no permetre que tornessin a créixer les pomes podrides !
Abans de Nadal tothom tornava a estar convocat a una reunió, aquesta vegada la trobada seria a Bellpuig de les Avellanes, a la Noguera, i la propera al Miracle al Solsonès, i..... semblava clar que és començaven a plantejar polítiques pràctiques, contra aquesta pandemia, que havia superat ja l’àmbit laboral, tenia ja una llista de víctimes important en el món de l’estudi, i s’estenia com un càncer en la vida social de la Catalunya de principis del segle XXI !
Certament no s’albirava una solució a curt termini, però tothom començava a tenir consciència, que calia cercar solucions, que com espècie havíem d’anar més enllà de l’odi !
(c) Antonio Mora Vergés
Els participants eren , o manifestaven ser, víctimes d’assajament moral, conducta que sens dubte tenia un creixement exponencial, i en la que s’estimava en més d’un milió el nombre de botxins [ per anomenar-los d’alguna manera ], i és desconeixia realment el nombre de víctimes, tota vegada que des d’algunes morts inexplicades, fins a la majoria de les depressions, tot és solia encabir dins del fenomen del mobbing.
Hi havia persones de tots els àmbits laborals, des de l’administració [ a priori podria semblar que aquest no era un món competitiu, oi ?], fins a la indústria en tasques de cadena de producció, on semblava també que la competència venia definida pel propi sistema, i no era fàcil afegir més pressió damunt dels treballadors; arreu però quedava clar, que el caràcter espanyol era particularment procliu a aquesta practica maliciosa ; de fet en un anàlisi històric, quedava clar que si no els primers, els espanyols podien lluitar sempre pels llocs d’honor, quan és tractava d’assolir nivells d’ineficàcia, de corrupció, de crueltat , de nepotisme,... i com a mostra, els anomenats països de l’Amèrica hispana, ens servien de prova fefaent, desprès de segles d’administració presumptament independent, però en base als models apresos i aplicats, en els períodes de control espanyol.
En la reunió va quedar clar que l’odi podia ser un motor de resistència, però a la vegada que era un sentiment que lligava per sempre més a la víctima amb el seu botxí, que impedia superar aquesta situació i minvava ostensiblement la qualitat “relacional” de vida de les víctimes de mobbing ; es van fer tota mena de propostes : confeccionar llistes de botxins [ això és va dir, implicava alhora, confeccionar llistes de víctimes ] , introduir en els Convenis Laborals, la obligació de les empreses de vetllar per evitar aquestes conductes, i la de solucionar de forma ràpida aquestes situacions, ni que fossin només presumptes [ de fet, en alguns convenis existia ja la menció del mobbing com a conducta objecte de sanció, però en la pràctica era molt i molt difícil aplicar aquesta normativa, tota vegada que els mateixos sindicats – i això era un fet constatat – patien també aquesta mena de conductes, i com tots sabem, en el nostre país la sindicació es baixa, la carn és dèbil, i el caràcter jugava en contra d’una aplicació rigorosa de qualsevol limitació del ius variandi , entès – com només aquí ho sabíem fer – de forma deliberadament equivoca.
De totes les aportacions, una expressada quasi en forma de paràbola, em va semblar d’allò més escaient, i em permeto ara d’explicar-la per si us sembla interessant : el ponent demanava a tothom – en la millor tradició catalana - que poséssim el nom del botxí o del qui teníem com l’ofensor, en una peça de fruita, en una poma, i desprès que carreguéssim, la poma o les pomes – si n’hi havia més d’una – dins d’una bossa arreu per on anéssim; aquell cap de setmana, al menjador, a la dutxa, quan sortíem a passejar, quan assistíem – qui ho volia fer- a les complertes, i també quan anàvem a dormir, en que ens havíem de posar al llit amb la bossa, que no valia deixar-la damunt de la tauleta, o en qualsevol altre lloc; en un primer moment la cosa va ser objecte de tota mena de comentaris graciosos, però ben aviat és va veure que portar la bossa al damunt era si més no molest, i dormir amb ella, implicava un constant despertar, quan per algun motiu, quedaves damunt de la peça de fruita; dutxar-se amb les pomes, excuso explicar com complicava la higiene personal; calia però arrossegar la bossa per un termini mínim d’una setmana.
La major part dels assistents van marxar el diumenge a la tarda, amb les seves bosses cap al seus domicilis; l’explicació de perquè duien la bossa ja va donar força de si, però en algun cas, quan van voler tenir un contacte íntim amb les seves parelles, la bossa va presentar la seva cara més molesta, com és podia abraçar algú que duia una bossa de pomes ?.
Abans d’acabar la setmana, un segon problema és va afegir als que ja presentava l’arrossegament constant de la bossa, les pomes, tocades, aquí i allà, començaven a desprendre un cert olor a putrefacció que ben aviat va esdevenir insuportable.
La majoria va entendre que el més sensat era desprendres de la bossa.
Calia aleshores també desprendres del sentiment d’odi que únicament havíem representat en les peces de fruita, i tothom va entendre que calia modificar el tenor literal del Pare Nostre ,de la pregaria que des de la infantesa ens havia acompanyat ; desprès de :
Perdona les nostres culpes
Havia de demanar-se :
i ajuda’ns senyor a saber perdonar als nostres deutors
De fet, del perdó ens sortien guanyant més les víctimes que els botxins, tota vegada que els segons potser ja ni recordaven als qui havien estat objecte de les seves malèvoles accions; els botxins quasi com les abelles, anàvem de víctima en víctima, i acabaven per oblidar no únicament els noms, sinó clarament la persona mateixa sobre la que havien exercit el dany.
Més enllà de l’odi, començava un altre cop la vida, calia agafar-se a aquesta realitat, i llençar ben lluny totes les bosses !.
Calia també enfrontar-se als problemes de cara, no permetre que tornessin a créixer les pomes podrides !
Abans de Nadal tothom tornava a estar convocat a una reunió, aquesta vegada la trobada seria a Bellpuig de les Avellanes, a la Noguera, i la propera al Miracle al Solsonès, i..... semblava clar que és començaven a plantejar polítiques pràctiques, contra aquesta pandemia, que havia superat ja l’àmbit laboral, tenia ja una llista de víctimes important en el món de l’estudi, i s’estenia com un càncer en la vida social de la Catalunya de principis del segle XXI !
Certament no s’albirava una solució a curt termini, però tothom començava a tenir consciència, que calia cercar solucions, que com espècie havíem d’anar més enllà de l’odi !
(c) Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada