No traduiré deliberadament el títol, que vaig sentir en un dels meus viatges arreu del món, en un llunya país, de quin nom no puc – per més que m’esforço – en-recordar.
Em va cridar l’atenció, l’extrema alegria i la franca cordialitat dels seus nadius, que lluny de la competició i la lluita [ com en el nostre país ] practicaven la cooperació i l’ajuda.
Tothom portava una minúscula bossa de vellut, d’un color marro clar ,al cinturó dels pantalons en una butxaca, dins la motxilla, lligada al coll,... i em vaig prometre que ben aviat desvetllaria el seu secret per poder-lo explicar a la meva tornada.
Abans del vespre d’aquell mateix dia, no tant sols coneixia la utilitat de les bosses de vellut, sinó que jo mateix en duia una al cinturó dels meus pantalons !.
La bona gent d’aquell país, tenia el costum d’agrair totes les accions que jo feia, i no tant sols de manera formal – com en el nostre país – sinó que en manifestar-ho es treien la bossa, la obrien i semblava talment que et llençaven al damunt el seu contingut, que era del tot invisible, però que certament transmetia la sensació que ells definien com un suave calentito; no em va costar gaire començar a practicar la costum local, i aquell vespre quan em vaig estirar damunt del llit, em sentia com mai abans, compres, estimat i content de mi mateix !
El primer mig any, els dies es succeïen plens de joia i felicitat, justament fins a l’arribada d’un grup – crec recordar que d’alemanys, però potser eren anglesos o americans -; enlloc d’afegir-se a la costum local del suave calentito , portaven una bossa, també de vellut però de color més fosc, quasi negre, que quan la obrien i la llençaven damunt d’algú, aquest rebia una sensació que es va definir com de frio picante, i que lluny d’alegrar el cor, crispava a les persones.
Ben aviat els nou vinguts van posar en marxa una fabrica d’estris innecessaris, que sota criteris capitalistes, màxima explotació dels treballadors = guanys màxims, van generalitzar l’ús de les bosses de vellut negre, i en el millor dels casos, les bosses de color marro clar, quedaven limitades a l’àmbit familiar i/o a les relacions amb els amics.
Lluny de les expectatives dels capitalistes, malgrat l’exponencial increment de les vendes d’estris innecessaris, l’índex de felicitat, anava a la baixa dia rera dia, fins a l’extrem que no es generaven prou recursos per a tractar tots els mals provocats per l’abús de les bosses de color vellut fosc.
El país va entrar en un període de decadència econòmica, i pandemies com la fam i algunes malalties associades a la misèria, van tornar a fer-se presents.
Els capitalistes insistien en la necessitat d’aplicar més i més frio picante per sortir d’aquesta situació, que finalment va portar al país a fer fallida general.
Des de la màxima misèria econòmica, de vell nou, els habitants del país – un cop havien marxat els integrants del grup - crec recordar que d’alemanys, però potser eren anglesos o americans – van tornar a fer servir els criteris de cooperació i ajuda, i a obrir amb qualsevol motiu per petit que fos, la seva bossa de color marro clar, tot i donant-se els uns als altres suaves calentitos , tinc una molt bona amiga que es dedica a fer la vida més dolça a tothom – te una pastisseria – que diu que la substància que surt de les bosses de color marro clar, es pols d’estrella; no serè jo qui posarà en dubte aquesta afirmació, feta des de l’experiència d’algú que sap fer llaminadures.
Crec recordar que abans de marxar, els habitants del país havien decidit destruir totes les bosses de vellut fosc; tot i que hi havia una facció que parlava d’enviar-les als països occidentals, on sembla que son molt apreciades.
Finalment amic lector quina decisió creus que van prendre?
© Antonio Mora Vergés
Em va cridar l’atenció, l’extrema alegria i la franca cordialitat dels seus nadius, que lluny de la competició i la lluita [ com en el nostre país ] practicaven la cooperació i l’ajuda.
Tothom portava una minúscula bossa de vellut, d’un color marro clar ,al cinturó dels pantalons en una butxaca, dins la motxilla, lligada al coll,... i em vaig prometre que ben aviat desvetllaria el seu secret per poder-lo explicar a la meva tornada.
Abans del vespre d’aquell mateix dia, no tant sols coneixia la utilitat de les bosses de vellut, sinó que jo mateix en duia una al cinturó dels meus pantalons !.
La bona gent d’aquell país, tenia el costum d’agrair totes les accions que jo feia, i no tant sols de manera formal – com en el nostre país – sinó que en manifestar-ho es treien la bossa, la obrien i semblava talment que et llençaven al damunt el seu contingut, que era del tot invisible, però que certament transmetia la sensació que ells definien com un suave calentito; no em va costar gaire començar a practicar la costum local, i aquell vespre quan em vaig estirar damunt del llit, em sentia com mai abans, compres, estimat i content de mi mateix !
El primer mig any, els dies es succeïen plens de joia i felicitat, justament fins a l’arribada d’un grup – crec recordar que d’alemanys, però potser eren anglesos o americans -; enlloc d’afegir-se a la costum local del suave calentito , portaven una bossa, també de vellut però de color més fosc, quasi negre, que quan la obrien i la llençaven damunt d’algú, aquest rebia una sensació que es va definir com de frio picante, i que lluny d’alegrar el cor, crispava a les persones.
Ben aviat els nou vinguts van posar en marxa una fabrica d’estris innecessaris, que sota criteris capitalistes, màxima explotació dels treballadors = guanys màxims, van generalitzar l’ús de les bosses de vellut negre, i en el millor dels casos, les bosses de color marro clar, quedaven limitades a l’àmbit familiar i/o a les relacions amb els amics.
Lluny de les expectatives dels capitalistes, malgrat l’exponencial increment de les vendes d’estris innecessaris, l’índex de felicitat, anava a la baixa dia rera dia, fins a l’extrem que no es generaven prou recursos per a tractar tots els mals provocats per l’abús de les bosses de color vellut fosc.
El país va entrar en un període de decadència econòmica, i pandemies com la fam i algunes malalties associades a la misèria, van tornar a fer-se presents.
Els capitalistes insistien en la necessitat d’aplicar més i més frio picante per sortir d’aquesta situació, que finalment va portar al país a fer fallida general.
Des de la màxima misèria econòmica, de vell nou, els habitants del país – un cop havien marxat els integrants del grup - crec recordar que d’alemanys, però potser eren anglesos o americans – van tornar a fer servir els criteris de cooperació i ajuda, i a obrir amb qualsevol motiu per petit que fos, la seva bossa de color marro clar, tot i donant-se els uns als altres suaves calentitos , tinc una molt bona amiga que es dedica a fer la vida més dolça a tothom – te una pastisseria – que diu que la substància que surt de les bosses de color marro clar, es pols d’estrella; no serè jo qui posarà en dubte aquesta afirmació, feta des de l’experiència d’algú que sap fer llaminadures.
Crec recordar que abans de marxar, els habitants del país havien decidit destruir totes les bosses de vellut fosc; tot i que hi havia una facció que parlava d’enviar-les als països occidentals, on sembla que son molt apreciades.
Finalment amic lector quina decisió creus que van prendre?
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada