Aquesta és una història real [ de fet, qualsevol història ho és de real, oi ], succeí en un dels pobles del “Forat Negre “ on un sacerdot te encomanades entre tres i cinc parròquies, amb una distància mitjana entre les més oposades de fins a vint-i-cinc quilometres !.
Li direm Joan al nostre mossèn, que us sembla ?. Un vespre d’agost, quan tornava a la rectoria passades ja les 10 de la nit, rep una trucada en la que li demanem d’assistir a un malalt en una casa de turisme rural, la casa estava en un altre poble , a una distància de quinze quilometres, així que l’esperaven trenta quilometres, encara abans de poder descansar aquell dia !.
Devien ser les 11,00 quan trucava a la porta de la casa de turisme rural, i l’obria una senyora que li feia saber que el seu pare, s’havia trobat malament i que havia demanat d‘avisar un sacerdot, va entrar a l’habitació que era molt senzilla, un llit, un armari, una taula i una cadira, que justament estava situada al costat del llit, com esperant que ell arribes.
La filla els va deixar sols, i l’home de nom Cosme, li va dir que sentia que la seva fi estava pròxima i volia confessar-se; Mn. Joan li va demanar de xerrar una mica si això no el fatigava, i l’home li va explicar, que de tota la vida havia tingut molta devoció al Crist, que tenia formació religiosa i sabia prou be, que les imatges eren només mediacions, i que com més manca la fe a la gent, més es dedica a la pràctica de laborioses i complexes devocions; li va dir que d’ença que s’havia quedat vidu i vivia amb la filla, la cadira de l’habitació, substituïa la imatge de fusta del crucificat, i d’aquesta manera no li calia, discutir amb la seva família, que sens dubte eren bona gent, però que com tants i tants, s’havien instal•lat en una existència únicament consumista. Mn. Joan, li va comentar que si volia, podia estar-se dret i/o seure damunt del llit; el Cosme li va recordar, que coneixia prou be – com li havia explicat - el caràcter de mediació de les imatges, i de la mateixa manera que una imatge, era únicament fusta o guix, aquella cadira, era un estri per a seure, i que el feia molt feliç tenir-lo al seu costat, tot i que possiblement estaria cansat o tindria altres feines a fer; ;Mn. Joan , va mirar el rellotge faltaven minuts per a les 12 de la nit, i no sentia cap mena de cansament, les confidències del Cosme, lluny de cansar-lo havien resultat ser un bàlsam per a la seva sensació de permanent solitud, s’havia sentit acompanyat per aquell desconegut , en la tasca sovint desagraïda d’apropar Déu als homes !
La confessió – que com sabeu tots es secreta – va confirmar a Mn. Joan, que el Cosme, era una persona meravellosa, i únicament és va plànyer de no haver-lo conegut abans; passaven ja 10 minuts de la una, quan és van acomiadar, tot i apropant la cadira al llit Mn. Joan, tal i com estava quan ell havia arribat.
El Cosme en la solitud d’aquella habitació desconeguda, va fer el que havia fet durant tota la seva vida, parlar amb Déu, com ho feia amb els amics – quan els tenia -, i com ho havia fet amb Mn. Joan; li va demanar que la seva mort no trasbalses gaire els plans de vacances que s’havia fet la seva filla, que li tingues preparat el seu “racó” com els havia promès als lladres que estaven penjats al seu costat, i que fins a la fi, li dones consciència per agrair el do, que havia estat la seva vida; és va adormir pregant , Pare nostre ,.......
Mn. Joan va matinar, tenia urgència per anar a veure al Cosme, alguna cosa li deia, que malgrat les aparences, l’estat de salut del malalt era realment greu ! .
Quan va arribar a la casa, la filla, li va dir que encara no havia pujat a veure al seu Pare, però que aquest no havia demanat res, ni durant la nit, ni en les primeres hores del mati; Mn, Joan va pujar fins a l’habitació i va comprovar, com el Cosme , mort , tenia els braços i el cap, damunt de la cadira, a la seva filla li va estranyar aquella posició, alhora que també veure com Mn. Joan sanglotava; al cap i a la fi, s’havien conegut la nit anterior !.
Mn. Joan va interpretar rectament, que en el moment de la seva mort, en Cosme, s’havia abraçat tendrament, a la seva advocació del Crist , l’advocació que l’havia acompanyat durant tota la seva vida, l’havia rebut amorosament, com un Pare, a l’hora de la mort !
Mn. Joan, i nosaltres amics lectors, voldríem també que :
en aquella hora de temença,
quan se’ns tanquin aquests ulls humans,
ens n’obri el Senyor uns de més grans
per contemplar la seva faç immensa !
© Antonio Mora Vergés
Li direm Joan al nostre mossèn, que us sembla ?. Un vespre d’agost, quan tornava a la rectoria passades ja les 10 de la nit, rep una trucada en la que li demanem d’assistir a un malalt en una casa de turisme rural, la casa estava en un altre poble , a una distància de quinze quilometres, així que l’esperaven trenta quilometres, encara abans de poder descansar aquell dia !.
Devien ser les 11,00 quan trucava a la porta de la casa de turisme rural, i l’obria una senyora que li feia saber que el seu pare, s’havia trobat malament i que havia demanat d‘avisar un sacerdot, va entrar a l’habitació que era molt senzilla, un llit, un armari, una taula i una cadira, que justament estava situada al costat del llit, com esperant que ell arribes.
La filla els va deixar sols, i l’home de nom Cosme, li va dir que sentia que la seva fi estava pròxima i volia confessar-se; Mn. Joan li va demanar de xerrar una mica si això no el fatigava, i l’home li va explicar, que de tota la vida havia tingut molta devoció al Crist, que tenia formació religiosa i sabia prou be, que les imatges eren només mediacions, i que com més manca la fe a la gent, més es dedica a la pràctica de laborioses i complexes devocions; li va dir que d’ença que s’havia quedat vidu i vivia amb la filla, la cadira de l’habitació, substituïa la imatge de fusta del crucificat, i d’aquesta manera no li calia, discutir amb la seva família, que sens dubte eren bona gent, però que com tants i tants, s’havien instal•lat en una existència únicament consumista. Mn. Joan, li va comentar que si volia, podia estar-se dret i/o seure damunt del llit; el Cosme li va recordar, que coneixia prou be – com li havia explicat - el caràcter de mediació de les imatges, i de la mateixa manera que una imatge, era únicament fusta o guix, aquella cadira, era un estri per a seure, i que el feia molt feliç tenir-lo al seu costat, tot i que possiblement estaria cansat o tindria altres feines a fer; ;Mn. Joan , va mirar el rellotge faltaven minuts per a les 12 de la nit, i no sentia cap mena de cansament, les confidències del Cosme, lluny de cansar-lo havien resultat ser un bàlsam per a la seva sensació de permanent solitud, s’havia sentit acompanyat per aquell desconegut , en la tasca sovint desagraïda d’apropar Déu als homes !
La confessió – que com sabeu tots es secreta – va confirmar a Mn. Joan, que el Cosme, era una persona meravellosa, i únicament és va plànyer de no haver-lo conegut abans; passaven ja 10 minuts de la una, quan és van acomiadar, tot i apropant la cadira al llit Mn. Joan, tal i com estava quan ell havia arribat.
El Cosme en la solitud d’aquella habitació desconeguda, va fer el que havia fet durant tota la seva vida, parlar amb Déu, com ho feia amb els amics – quan els tenia -, i com ho havia fet amb Mn. Joan; li va demanar que la seva mort no trasbalses gaire els plans de vacances que s’havia fet la seva filla, que li tingues preparat el seu “racó” com els havia promès als lladres que estaven penjats al seu costat, i que fins a la fi, li dones consciència per agrair el do, que havia estat la seva vida; és va adormir pregant , Pare nostre ,.......
Mn. Joan va matinar, tenia urgència per anar a veure al Cosme, alguna cosa li deia, que malgrat les aparences, l’estat de salut del malalt era realment greu ! .
Quan va arribar a la casa, la filla, li va dir que encara no havia pujat a veure al seu Pare, però que aquest no havia demanat res, ni durant la nit, ni en les primeres hores del mati; Mn, Joan va pujar fins a l’habitació i va comprovar, com el Cosme , mort , tenia els braços i el cap, damunt de la cadira, a la seva filla li va estranyar aquella posició, alhora que també veure com Mn. Joan sanglotava; al cap i a la fi, s’havien conegut la nit anterior !.
Mn. Joan va interpretar rectament, que en el moment de la seva mort, en Cosme, s’havia abraçat tendrament, a la seva advocació del Crist , l’advocació que l’havia acompanyat durant tota la seva vida, l’havia rebut amorosament, com un Pare, a l’hora de la mort !
Mn. Joan, i nosaltres amics lectors, voldríem també que :
en aquella hora de temença,
quan se’ns tanquin aquests ulls humans,
ens n’obri el Senyor uns de més grans
per contemplar la seva faç immensa !
© Antonio Mora Vergés
1 comentari:
Molt ben trobat això de la cadira en aquest relat. Enhorabona!
Shaudin
Publica un comentari a l'entrada