Els àrabs fa molts i molts anys que estan entre nosaltres.
" Esto se refleja también en los apellidos, algunos de los cuales corrientes, como Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat; en cambio otros ya no son tan corrientes, como Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem. Hay apellidos clarísimamente islámicos: Homar, Sirat, Salat, Aiet. Hay también restos de pertenencias tribales, como Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli,.. "
A la frontera nord de Al-Andalus, els cristians s'han acostumat ja a les novetats que ens varen portar en tots els àmbits :En el de la guerra, com reconèixerà segles desprès Menendez i Pidal:
"nos enseñaron a proteger bien la hueste con atalayas, a enviar delante de ella algaradas, a guiarla con buenos adalides, a vigilar el campamento con robdas o rondas, a dar rebato en el enemigo descuidado." 2
En el terreny de l'organització social també cal que els reconeixem que fou la seva superior cultura, la que deixarà petjada en el llenguatge juridic i adhuc en l'organització econòmica :
"La superioridad cultural de los musulmanes hizo que se impusieran términos jurídicos que no tenían correspondencia en las estructuras sociales de los cristianos como alcalde, alguacil, zalmedina, almojarife, albacea, etc. Formas comerciales como almacén, almoneda, quilate, arroba, quintal, azumbre, almudes, cahices y fanegas "
També en la practica professional les aportacions àrabs tenen avui encara vigència :
"La transmisión de técnicas y oficios es patente en alfarero, albéitar, albañil o alarifes que construían alcantarillas "
En el terreny agricola la seva aportació enriqueix la dieta d'aquestes terres, i l'apropa a l'ideal que acabarà esdevenint l'anomenada dieta mediterrania :
" La superior agricultura impuso el albaricoque, la alcachofa, la acelga, la algarroba, la naranja y el limón, que regaban con agua extraída mediante norias de las algibes y albercas, y conducida a los campos y vergeles por excelentes acequias de albañilería."
També excelien en el domini de l'escriptura, seves son" les històries de les 1000 i una nits " i sens dubte cal veure la mà àrab en aquesta vella història de la Torre de la Minyona, que comparteixen Malda i Cardona, límits en algun moment dels territoris cristians i àrabs.En el castell de Maldà, aleshores QALAT AL MALLA , en el periode en que Larida, s’havia constituit com un regne de Taifas , el Princep l´Abdalà Qudai era el Vali (Governador ) d’aquelles contrades, en les que s’oposava d’una part als Cardona i d’altra als Pinós, en el seu intent de conquerir novament la plana de la Segarra.L’abdalà ( el servent de Déu ), era un home de gran preparació i intel·ligència, i seves son les petjades àrabs que encara ressonen per la Vall del Corb, Rauric al límit inferior, Savalla i Llorach, i les petites poblacions l'Albió , la Guardia, Guimerà ? ,que encara avui persisteixen en l’alçada i que foren inicialment burgs o torres.
Les relacions amb els Cardona eren freqüents, i venien normalment a ratificar períodes successius de treva, que ambdós parts aprofitaven per conrear la terra, els àrabs amb les aportacions que ens van deixar , albercoc (albaricoque), carfoxa ( la alcachofa,) , bleda ( la acelga ), garrofa ( la algarroba) , la sindria, , els citrics ,...... , i els cristians bàsicament amb el blat i l’oli,.
Explica la tradició que el Princep Abdalà Qudai, Vali del castell de Maldà , i senyor de la Segarra, s´havia enamorat bojament de la vella Adalés, germana del vescomte de Cardona.
Adalés i Abdalà s´havien vist i s´havien estimat , no se sap pèro amb certesa com s´havien pogut veure. L´amor de la cristiana Adalés havia influït de tal manera en Abdalà, que aquest estava disposat a interessar-se per la religió de la seva enamorada.Era condicionant que la promesa li reclamava. Aquesta bona disposició fou el motiu fonamental perquè Adalès li concedís la seva ma com a muller .La parella d´enamorats tan sols es podia veure de tant en tant, en els dies convinguts. Tenien com a senyal un fanal a la paret superior de la torre de l´homenatge; aquesta era la contrasenya que Abdalà interpretava com que podia acostar-se al castell sense por de ser vist ja que Adalés sortia a rebre'l.
Adalés sabia que els seus germans no li haurien perdonat mai el seu matrimoni amb un moro, ja que era l'enemic . Havia d'acceptar el marit que li presentessin. Adalés i Abdalá patien en silenci, però sabien esperar dies millors que mai no arribaren.
Un dia, restant tancada la porta d'accés al recinte emmurallat, Adalés es dirigia cap a la seva cambra, quan es va veure sorpresa per Bremond, qui sense dir ni paraula , li va fer un senyal que el seguís; ambdós varen travessar diverses estances del castell i varen entrar a l'anomenada Sala daurada, ( actualment es el menjador del parador Nacional de Cardona ) nom que rebia una habitació a causa de la riquesa en or que posseïa.A partir de llavors, aquesta sala es convertí en un tribunal de la justícia, on Bremond, juntament amb els germans, varen discutir sobre el càstig que havia de rebre la que tan baixament havia tacat l'honor familiar. Bremond indicà a Adalés que obeís tot el que deia el seu germà gran, vescomte, i l'encaminà vers una porta que hi havia en un extrem de la sala. El vescomte i la jove varen accedir cap al pont que conduïa vers la torre i van aconseguir així arribar-hi.
Per accedir, actualment, a aquest recinte trobem a la dreta una sòlida escala que condueix a la plataforma superior; al davant s'hi troba una reixa baixa i forta que t'encaminava vers una estança reduïda i circular completament fosca que no rebia més llum que la que podia penetrar per un forat quadrat tancat per dues barres creuades de ferro. Era una estança horrible com una presó i trista com una tomba. En ella Bremont hi va fer tancar la seva germana.Adalés va quedar sola en aquell sepulcre.
Els seus germans havien decidit que reflexionés el seu gran error, ja que si no es retractava, aquell lloc seria la seva presó per a tota la vida.Es fama que la gent anomenada aleshores de missa, deia que corria la brama pel Call jueu ( Cardona tenia el privilegi Reial de tenir població jueva dins del clos murallat ), de que les raons autèntiques d'un tancament perllongat per tant llarg temps, no eren altres que les d'amagar la maternitat d'Adalés, Aquest extrem mai ha pogut comprovar-se i potser només és un reflex més de l'antisemitisme de l'època
La infortunada jove ja no va veure més els seus germans ni cap més criatura vivent, únicament un esclau sord i mut que hi havia al castell, era l'encarregat de portar-li pa i aigua. Abandonada de tots, oblidada del món sencer, sense escoltar veu humana, sense veure altre rostre que el del seu carceller, Adalés va anar emmalaltint i va morir al poc temps, tan sols un any, a causa de la seva dissort.
Des de llavors, a la torre de l'homenatge, se la va batejar amb el nom de "Torre de minyona", nom que es conserva encara en memòria de l'única jove que en ella, tan cruelment fou tractada, assebentat l'Abdalà de la mort d'aquella que tenia per la seva muller, jurà venjança eterna al nom de cristià i principalment als Cardona.
S´explica que els tres germans, Bremond, Eriball i Folc, van ser contínuament atacats per Abdalà. Bremond i Folc moriren en els atacs, però Eriball ( que més tard arribaria a ser Bisbe d'Urgell ) va aconseguir escapar-se de la venjança de l'àrab.
Finalment el Princep Abdalà Qudai, Vali de Maldà i senyor de la Segarra, va acabar morint en l'atac final dels Cardona contra el seu Castell, i ens diu la tradició - comú a àrabs i cristians - que en exhalar el darrer sospir, es feu present Adalés , i que ambdós agafats de les mans, ascendiren cap a al cel enming d'una llum blanca, que encenia el cel, ( segons diuen les cròniques ) com no s'havia vist mai, ni s'ha tornat a veure, a les terres altes de la Vall del Corb
A Cardona actualment els gegants es diuen Abdala i Adalès.
"Recientes hallazgos en Seròs y Aitona, localidades cercanas a Lleida, nos demuestran la presencia en el siglo XVII de musulmanes en el Bajo Segre: se han encontrado ejemplares del Corán, unas hojas con hadices escritas en catalán aljamiado y unos amuletos islámicos."
Avui tornem a tenir entre nosaltres als àrabs, ells també com l'Abdalà, s'estimen aquesta terra, i ens cal ser molt més oberts i tolerants que els Cardona, si com pensem les unions mitxes acaben convertint-se en una pràctica habitual.
revisat en l'any del Senyor del dos mil quatre
" Esto se refleja también en los apellidos, algunos de los cuales corrientes, como Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat; en cambio otros ya no son tan corrientes, como Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem. Hay apellidos clarísimamente islámicos: Homar, Sirat, Salat, Aiet. Hay también restos de pertenencias tribales, como Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli,.. "
A la frontera nord de Al-Andalus, els cristians s'han acostumat ja a les novetats que ens varen portar en tots els àmbits :En el de la guerra, com reconèixerà segles desprès Menendez i Pidal:
"nos enseñaron a proteger bien la hueste con atalayas, a enviar delante de ella algaradas, a guiarla con buenos adalides, a vigilar el campamento con robdas o rondas, a dar rebato en el enemigo descuidado." 2
En el terreny de l'organització social també cal que els reconeixem que fou la seva superior cultura, la que deixarà petjada en el llenguatge juridic i adhuc en l'organització econòmica :
"La superioridad cultural de los musulmanes hizo que se impusieran términos jurídicos que no tenían correspondencia en las estructuras sociales de los cristianos como alcalde, alguacil, zalmedina, almojarife, albacea, etc. Formas comerciales como almacén, almoneda, quilate, arroba, quintal, azumbre, almudes, cahices y fanegas "
També en la practica professional les aportacions àrabs tenen avui encara vigència :
"La transmisión de técnicas y oficios es patente en alfarero, albéitar, albañil o alarifes que construían alcantarillas "
En el terreny agricola la seva aportació enriqueix la dieta d'aquestes terres, i l'apropa a l'ideal que acabarà esdevenint l'anomenada dieta mediterrania :
" La superior agricultura impuso el albaricoque, la alcachofa, la acelga, la algarroba, la naranja y el limón, que regaban con agua extraída mediante norias de las algibes y albercas, y conducida a los campos y vergeles por excelentes acequias de albañilería."
També excelien en el domini de l'escriptura, seves son" les històries de les 1000 i una nits " i sens dubte cal veure la mà àrab en aquesta vella història de la Torre de la Minyona, que comparteixen Malda i Cardona, límits en algun moment dels territoris cristians i àrabs.En el castell de Maldà, aleshores QALAT AL MALLA , en el periode en que Larida, s’havia constituit com un regne de Taifas , el Princep l´Abdalà Qudai era el Vali (Governador ) d’aquelles contrades, en les que s’oposava d’una part als Cardona i d’altra als Pinós, en el seu intent de conquerir novament la plana de la Segarra.L’abdalà ( el servent de Déu ), era un home de gran preparació i intel·ligència, i seves son les petjades àrabs que encara ressonen per la Vall del Corb, Rauric al límit inferior, Savalla i Llorach, i les petites poblacions l'Albió , la Guardia, Guimerà ? ,que encara avui persisteixen en l’alçada i que foren inicialment burgs o torres.
Les relacions amb els Cardona eren freqüents, i venien normalment a ratificar períodes successius de treva, que ambdós parts aprofitaven per conrear la terra, els àrabs amb les aportacions que ens van deixar , albercoc (albaricoque), carfoxa ( la alcachofa,) , bleda ( la acelga ), garrofa ( la algarroba) , la sindria, , els citrics ,...... , i els cristians bàsicament amb el blat i l’oli,.
Explica la tradició que el Princep Abdalà Qudai, Vali del castell de Maldà , i senyor de la Segarra, s´havia enamorat bojament de la vella Adalés, germana del vescomte de Cardona.
Adalés i Abdalà s´havien vist i s´havien estimat , no se sap pèro amb certesa com s´havien pogut veure. L´amor de la cristiana Adalés havia influït de tal manera en Abdalà, que aquest estava disposat a interessar-se per la religió de la seva enamorada.Era condicionant que la promesa li reclamava. Aquesta bona disposició fou el motiu fonamental perquè Adalès li concedís la seva ma com a muller .La parella d´enamorats tan sols es podia veure de tant en tant, en els dies convinguts. Tenien com a senyal un fanal a la paret superior de la torre de l´homenatge; aquesta era la contrasenya que Abdalà interpretava com que podia acostar-se al castell sense por de ser vist ja que Adalés sortia a rebre'l.
Adalés sabia que els seus germans no li haurien perdonat mai el seu matrimoni amb un moro, ja que era l'enemic . Havia d'acceptar el marit que li presentessin. Adalés i Abdalá patien en silenci, però sabien esperar dies millors que mai no arribaren.
Un dia, restant tancada la porta d'accés al recinte emmurallat, Adalés es dirigia cap a la seva cambra, quan es va veure sorpresa per Bremond, qui sense dir ni paraula , li va fer un senyal que el seguís; ambdós varen travessar diverses estances del castell i varen entrar a l'anomenada Sala daurada, ( actualment es el menjador del parador Nacional de Cardona ) nom que rebia una habitació a causa de la riquesa en or que posseïa.A partir de llavors, aquesta sala es convertí en un tribunal de la justícia, on Bremond, juntament amb els germans, varen discutir sobre el càstig que havia de rebre la que tan baixament havia tacat l'honor familiar. Bremond indicà a Adalés que obeís tot el que deia el seu germà gran, vescomte, i l'encaminà vers una porta que hi havia en un extrem de la sala. El vescomte i la jove varen accedir cap al pont que conduïa vers la torre i van aconseguir així arribar-hi.
Per accedir, actualment, a aquest recinte trobem a la dreta una sòlida escala que condueix a la plataforma superior; al davant s'hi troba una reixa baixa i forta que t'encaminava vers una estança reduïda i circular completament fosca que no rebia més llum que la que podia penetrar per un forat quadrat tancat per dues barres creuades de ferro. Era una estança horrible com una presó i trista com una tomba. En ella Bremont hi va fer tancar la seva germana.Adalés va quedar sola en aquell sepulcre.
Els seus germans havien decidit que reflexionés el seu gran error, ja que si no es retractava, aquell lloc seria la seva presó per a tota la vida.Es fama que la gent anomenada aleshores de missa, deia que corria la brama pel Call jueu ( Cardona tenia el privilegi Reial de tenir població jueva dins del clos murallat ), de que les raons autèntiques d'un tancament perllongat per tant llarg temps, no eren altres que les d'amagar la maternitat d'Adalés, Aquest extrem mai ha pogut comprovar-se i potser només és un reflex més de l'antisemitisme de l'època
La infortunada jove ja no va veure més els seus germans ni cap més criatura vivent, únicament un esclau sord i mut que hi havia al castell, era l'encarregat de portar-li pa i aigua. Abandonada de tots, oblidada del món sencer, sense escoltar veu humana, sense veure altre rostre que el del seu carceller, Adalés va anar emmalaltint i va morir al poc temps, tan sols un any, a causa de la seva dissort.
Des de llavors, a la torre de l'homenatge, se la va batejar amb el nom de "Torre de minyona", nom que es conserva encara en memòria de l'única jove que en ella, tan cruelment fou tractada, assebentat l'Abdalà de la mort d'aquella que tenia per la seva muller, jurà venjança eterna al nom de cristià i principalment als Cardona.
S´explica que els tres germans, Bremond, Eriball i Folc, van ser contínuament atacats per Abdalà. Bremond i Folc moriren en els atacs, però Eriball ( que més tard arribaria a ser Bisbe d'Urgell ) va aconseguir escapar-se de la venjança de l'àrab.
Finalment el Princep Abdalà Qudai, Vali de Maldà i senyor de la Segarra, va acabar morint en l'atac final dels Cardona contra el seu Castell, i ens diu la tradició - comú a àrabs i cristians - que en exhalar el darrer sospir, es feu present Adalés , i que ambdós agafats de les mans, ascendiren cap a al cel enming d'una llum blanca, que encenia el cel, ( segons diuen les cròniques ) com no s'havia vist mai, ni s'ha tornat a veure, a les terres altes de la Vall del Corb
A Cardona actualment els gegants es diuen Abdala i Adalès.
"Recientes hallazgos en Seròs y Aitona, localidades cercanas a Lleida, nos demuestran la presencia en el siglo XVII de musulmanes en el Bajo Segre: se han encontrado ejemplares del Corán, unas hojas con hadices escritas en catalán aljamiado y unos amuletos islámicos."
Avui tornem a tenir entre nosaltres als àrabs, ells també com l'Abdalà, s'estimen aquesta terra, i ens cal ser molt més oberts i tolerants que els Cardona, si com pensem les unions mitxes acaben convertint-se en una pràctica habitual.
revisat en l'any del Senyor del dos mil quatre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada