Guimerà ja tenia importància en el període romà quan pel fons de la Vall del Corb, passava la via de comunicació entre Ilerda [ Lleida ] i Betulo [Badalona ], Barcino era aleshores únicament un port de pescadors. Seguiria mantenint la seva importància en el període de dominació àrab, en la que possiblement s’alces la torre de guaita, que juntament amb les alçades de l’Albio i Rauric completarien la línia de defensa que depenia del Caid de Maldà. [ corrobora aquesta tesi, el relat anomenat de la Torre de la Donzella, que ens explica en clau d’amors impossibles, les relacions entre els Cardona i els àrabs ].
Els sarraïns deixarien en terres catalanes no pocs dels mots de la nostra actual llengua, i moltes més coses : ... , molts productes de l’horta, el coneixement dels números ; sense la seva vinguda estaríem encara amb els números romans ,els recordeu, I, II, III, IV, V,VI.VII, VIII,IX,X , L;C, DM...?, algú pot imaginar-se un món sense el zero (0) ?, doncs si, ens el van portar els àrabs, com també no poques de les aplicacions pràctiques de l’aritmètica i l’àlgebra, paraula aquesta darrera d’arrel clarament àrab. En el terreny agrícola, ultra l’aprofitament de l’aigua – eren uns experts en trobar-la i distribuir-la – ens van portar menges com l'arròs ,les taronges, els fruits de l'horta, ,,, . i que podem dir dels estris més freqüents com la gerra, o la rajola, la sèquia, la catifa, el sofà, el barnús, la jupa ;i la presència en la toponímia d'arreu de noms d’origen àrab malgrat els esforços d'anys i anys, per esborrar de la memòria col·lectiva tot aquest patrimoni cultural. Podem posar aquí des de Calafell, fins a la Pobla de Mafumet, passant per tots els que comencen amb al [l’ALBIO ,ALFORJA), vin ( VINAIXA, VINEBRE ) o ben ( BENICASSIM, BENIDORM ). La nostra parla, i àdhuc la nostra forma d'entendre el món, no seria entenedora sense l'aportació dels àrabs.Està confirmat que practicaven una agricultura col·lectiva de base tribal, això els permetia optimizar els recursos disponibles, tothom treballava un tros determinat, però alhora participava també en tasques de la comunitat, tasques que podien anar des de participar en la plantació i/o recollida de les collites, fins a formar part - temporalment - dels qui s'ocupaven de la protecció i defensa, en els territoris propers a la frontera. Es solien concentrar al voltant d'un castell o una torre de defensa, que en consolidar-se la situació i allunyar-se el perill de guerra, era ràpidament acompanyada d'una mesquita, d'un molí, i d'altres elements de millora de la vida de la comunitat.
Dels àrabs aprendríem això de la justícia distributiva, que a cops i amb cruels càstigs, ens farien oblidar els senyor cristians [ A l’Osona, hi hauria una revolta que per un període 30 anys faria tornar als àrabs ].
Comprovaríem que més enllà del nom, els nostres nobles, eren i son persones de poc fiar, gens “nobles” en el seu comportament.
Comprovaríem també, que les lluites per aconseguir la llibertat que venien de la nit dels temps, havien de continuar fins als nostres dies, en que novament trobem a faltar la justícia distributiva dels àrabs, enfront de l’explotació brutal dels patrons “cristians”, Hi ha qui troba a faltar la distribució feudal, un terç pel senyor, un terç pel serf, i un terç per la propera collita.
La derrota dels sarraïns fora – una vegada més – un retrocés en tots els terrenys pel que fa tant a la cultura, com a la distribució de la renda i l’accés als mitjans de producció econòmica; justament la presència del Cister en les terres acabades de conquerir pretenia bàsicament minorar o evitar els rigors brutals del sistema feudal ; finalment però, el mateix Cister, acabaria integrant-se en el sistema de govern feudal [ l’abadessa de Vallbona de les Monges, exercia de cap de la Baronia del mateix nom ].
Amb tot, val a dir que gràcies als monestirs, el retrocés no va ser encara més considerable; en alguns documents del període medieval, podem llegir “ el senyor no firma perquè és noble”, llegir, escriure i practicar qualsevol ciència, eren considerades tasques pròpies de monjos, monges, sacerdots, o persones delicades de salut, quan no de dubtosa virilitat.
A la Vall del Corb, hi podem trobar – esperem que des del proper setembre amb les condicions d’accés i seguretat mínimes – les ruïnes de Vallsanta, que s’ha de dir foren salvades pels veïns de Guimerà, de la seva venda
– d‘això no en fa gaire temps – amb l’argument de que per tal d’emportar-se les pedres, calia tramitar una llicència d’enderroc.
Dissortadament avui la tasca de l’enderroc, quasi està duta a terme pel temps i la desídia de les administracions.
Millor sort tindria La Bovera, on l’advocació de la Mare de Déu dels que pasturaven bous, possiblement en el període en que el riu Corb anava curull d’aigua, ha acabat consolidant un Santuari Marià, d’àmplia devoció, tant a les terres de l’Urgell com les de la veïna Segarra.
Finalment el Pedregal, fora dels tres monestirs el que tindria pitjor sort; en aquest sentit la seva proximitat a Tàrrega, necessitada de materials de construcció per al seu creixement li seria una adversa circumstancia , recentment s’ha bastit una capella, en al que hom diu, que s’hi poden trobar – encara – peces procedents d’aquell cenobi.
Esperem que la ruta del Cister , reculli amb el nom propi de Guimerà, el llegat històric que malgrat tot, es conserva encara per aquestes terres, i que ben aviat puguem llegir, com itinerari del Cister en terres Catalanes, Santes Creus, Guimerà, Vallbona de les Monges i Poblet, a més de completar un oblit, de reparar una injustícia, s’estarà aplicant únicament un criteri històric.
Jo així ho espero.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada