dijous, 26 de juliol de 2007

Ens falta el Rossinyol.

Aquesta era la resposta que el Feliu Añaños i Masllovet, donava a la meva pregunta referent a les masies que ens mancaven encara al terme de Monistrol de Calders; calia doncs preparar una sortida per corregir aquesta mancança , i per conèixer alhora una casa més, d’aquesta comarca natural del Moianes.

Tot just marcava les 9,00 hores el meu rellotge quan deixava el cotxe aparcat al voral de carretera B-124, i sota el cel gris del diumenge 18 de febrer començàvem a caminar el Joan Moliner i Manau, el Tomás Irigaray i Lopez i jo, obligacions familiars havien fet impossible la presència d’alguns “habituals” d’aquestes sortides.



El Rossinyol se’ns fa present molt abans d’arribar a la casa, l’edifici d’aspecte majestuós, amb alguna afegitó de caire modernista, senyoreja les terres altes de Monistrol de Calders, i observa amatent el castell de Granera, els edificis d’aquesta població i no poques de les seves pagesies, si calgués trobar un lloc de guaita, dubto que en trobéssim un de millor. Els gossos de la casa surten a saludar-nos, i un cop comprovada l’olor de bona gent que fem, ens permeten recollir en imatges, l’ermita situada enfront de la casa, dins d’un pati enrajolat, i una vista general de tot el conjunt.


Davallem en direcció a la riera de l’Om per terres ermes, en les que son ben visibles els més que mil•lenaris marges que havien suportar fa poc més de 100 anys, els ceps que des d’aquestes alçades i fins les terres oposades de Rellinars i Vacarisses, havien convertit el Bages i les comarques adjacents en els primers viticultors del país. El darrer incendi ha deixat al descobert aquest tresor, que amb una mínima inversió tornaria a generar una ingent riquesa; un dels grans mals que pateix aquesta nació nostra és que a Catalunya ens falten catalans ! , és a dir persones amb olfacte per als negocis, treballadors i honestos, i ens sobren tècnics, funcionaris, i polítics, i certament així està el país, oi ?

Esmorzem dins les restes del que sembla haver estat una pallissa, pel voltant veiem runes que identifiquem com tines de pedra seca, per la situació pensem trobar-nos a l’Om; remuntem desprès la riera de la Roca, fins arribar a la Bauma freda, les recents pluges i la intensa humitat, fan perillós, creuar el llit de la riera, i primer el Tomás i desprès jo mateix , comprovem a les nostres natges alhora que la fredor, la consistència de la roca dura; la bauma és extensa i en alguns llocs profunda; hi ha restes que delaten la utilització en èpoques recents; si algú troba un parell de piles recarregables, son del nostre fotògraf.


Tornem pel torrent de les Fraus de l’Otzet, on constatem la presència de més baumes, sota la propietat del Rossinyol a la nostra dreta en la direcció que caminen, i algunes en la part oposada que recull les aigües que baixen del Serrat de l’Otzetó. Acabem accedint a la carretera grimpant de marge en marge, sort que el cor és jove, oi Joan ?



Tenim temps per arribar-nos a Granera, i recollir novament algunes imatges, que en la nostra darrera visita, quedaven cobertes per l’espessa boira, per la vacarissana que seguint el curs del Llobregat i desprès el del Calders, estén un mantell blanc i humit, que amaga amorosament les moltes mancances d’aquestes terres altes.

Per tancar la crònica d’aquesta sortida matinal, un missatge per al notari gràfic del Moianes, el bon Feliu Añaños i Masllovet; el Rossinyol ja ho pots penjar a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: