Anàvem per segona vegada a la recerca de la tina, anomenada de les Balmes Roges, havíem sortit de Sabadell a les 7,00 del mati, i desprès de la fotografia – obligada – del Pont Gòtic, que dona nom al poble , Pont de Vilomara; començàvem la caminada al voltant de les 8,00, seguint per la fondalada de la riera dita de la Casanova, el viarany malgrat els inevitables còdols és prou bo, i ben aviat arribàvem al camí que des de la Casanova [ que està literalment en ruïnes ], tot creuant la riera puja fins al Puig Gili. En cap moment, ni abans, ni en aquest punt, ni més endavant cap indicació; les diferents construccions que anem observant – moltes més de les anomenades en plànol de la Diputació de Barcelona – solen tenir un accés difícil que al final de l’excursió es traduirà en esgarrinxades a la pell i la roba, d’aquí el títol.
Punt negatius : la major part de barraques de vinya i de tines, estan en força mal estat de conservació ; estaria bé que enlloc d’explicar-nos això dels 1.000 dies del Maragall [ sona tant a conte, oi ? ] dediquessin els diners a tasques com : arranjar aquest patrimoni cultural comú, a posar indicacions, a netejar el bosc , a .... , servir al poble de Catalunya, vull recordar que justament d’això parlen sovint els nostres polítics, dissortadament només en parlen però.
Més punts negatius : en el camí trobem un cartell de color groc – Perill abelles - amb el número imaginen de l’apicultor ; està clar que col•locar els eixams a la vora del camí li facilita força la feina de la recollida, i que col•locar-los al vell mig de la plaça del poble, encaria li ho facilitaria més, però els camins son de tots, i posar eixams just a la vora potser no és – encara – un delicte, malgrat que generaria responsabilitat penal per imprudència en cas d’una desgràcia.
Esperem del sentit comú que traslladin les abelles, més amunt o més avall, per tal d’evitar mals majors.Punts febles: en un entorn tant i tant descuidat, és difícil aconseguir que l’innegable atractiu d’aquestes construccions – úniques al món, pel que sabem – exerceixin l’efecte crida, vers els habitants de les planes que s’estenen des de la serralada litoral fins al mar.
Altrament és urgent recuperar els antics camins que menaven fins a les tines; si per cada tina, cal patir una esgarrinxada i/o estripada, només els sàdics s’acostaran per aquestes contrades.
Com a treball previ a una edició especifica de les tines de les Valls del Montcau, cal anar posant un rètol, o un punt d’informació, si més no, amb el nom i les dades que es coneixen de cada edificació.
Al voltant de les 11,00 albiràvem una balma amb una edificació d’obra – de color vermell o roig – , al seu costat , el que semblava una tina de grans proporcions, i que finalment van resultar ser-ne dues per la part posterior , acostar-nos-hi va esdevenir un autèntic suplici, per acabar comprovant que no era la que nosaltres cercàvem, tot i possiblement es troben molt properes ambdós, anar i tornar al camí consumiria força més d’un hora ; el nostre temps s’havia esgotat i ens calia refer els nostres passos per arribar novament a Sabadell, al voltant de les 14,00.
Ens comentava un veí que treballava al seu hort quasi al començament de la riera de la Casanova, que a la tina doble - de grans proporcions- , se la coneix, com les tines del món, per les condicions d’accés, del cul del món ! . Quan a la balma, que possiblement servia per aixoplugar pastors i ramats, a més dels seus us com magatzem d’estris agrícoles, en endavant – almenys per a nosaltres – s’anomenarà la Balma del Tomàs , per anomenar-se així l’excursionista que va tornar a posar el peu al seu interior, potser desprès de molts i molts anys.
Ja sabeu, no hi ha dos, sense tres, ni quart dolent, oi ?
© Antonio Mora Vergés
Punt negatius : la major part de barraques de vinya i de tines, estan en força mal estat de conservació ; estaria bé que enlloc d’explicar-nos això dels 1.000 dies del Maragall [ sona tant a conte, oi ? ] dediquessin els diners a tasques com : arranjar aquest patrimoni cultural comú, a posar indicacions, a netejar el bosc , a .... , servir al poble de Catalunya, vull recordar que justament d’això parlen sovint els nostres polítics, dissortadament només en parlen però.
Més punts negatius : en el camí trobem un cartell de color groc – Perill abelles - amb el número imaginen de l’apicultor ; està clar que col•locar els eixams a la vora del camí li facilita força la feina de la recollida, i que col•locar-los al vell mig de la plaça del poble, encaria li ho facilitaria més, però els camins son de tots, i posar eixams just a la vora potser no és – encara – un delicte, malgrat que generaria responsabilitat penal per imprudència en cas d’una desgràcia.
Esperem del sentit comú que traslladin les abelles, més amunt o més avall, per tal d’evitar mals majors.Punts febles: en un entorn tant i tant descuidat, és difícil aconseguir que l’innegable atractiu d’aquestes construccions – úniques al món, pel que sabem – exerceixin l’efecte crida, vers els habitants de les planes que s’estenen des de la serralada litoral fins al mar.
Altrament és urgent recuperar els antics camins que menaven fins a les tines; si per cada tina, cal patir una esgarrinxada i/o estripada, només els sàdics s’acostaran per aquestes contrades.
Com a treball previ a una edició especifica de les tines de les Valls del Montcau, cal anar posant un rètol, o un punt d’informació, si més no, amb el nom i les dades que es coneixen de cada edificació.
Al voltant de les 11,00 albiràvem una balma amb una edificació d’obra – de color vermell o roig – , al seu costat , el que semblava una tina de grans proporcions, i que finalment van resultar ser-ne dues per la part posterior , acostar-nos-hi va esdevenir un autèntic suplici, per acabar comprovant que no era la que nosaltres cercàvem, tot i possiblement es troben molt properes ambdós, anar i tornar al camí consumiria força més d’un hora ; el nostre temps s’havia esgotat i ens calia refer els nostres passos per arribar novament a Sabadell, al voltant de les 14,00.
Ens comentava un veí que treballava al seu hort quasi al començament de la riera de la Casanova, que a la tina doble - de grans proporcions- , se la coneix, com les tines del món, per les condicions d’accés, del cul del món ! . Quan a la balma, que possiblement servia per aixoplugar pastors i ramats, a més dels seus us com magatzem d’estris agrícoles, en endavant – almenys per a nosaltres – s’anomenarà la Balma del Tomàs , per anomenar-se així l’excursionista que va tornar a posar el peu al seu interior, potser desprès de molts i molts anys.
Ja sabeu, no hi ha dos, sense tres, ni quart dolent, oi ?
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada