dijous, 5 de juliol de 2007

La font nova de Montvi, o l'enverinament de Moià.

Corrien – val a dir que molt lentament – els anys 60 , ben aviat començaria el desarrollisme, i una vegada més els espanyols podrien/podríem comprovar fins a quins nivells de baixesa moral, d’autèntica misèria humana, aconseguíem arribar per acabar tenint un cotxe, un televisor, i força estris més, bàsicament avui de plàstic i digitals.Aleshores però és tractava únicament d’anar fent, de moure’s només fins allà on calia, i per damunt de tot, de no fer enfadar sota cap concepte, ni al règim – en la persona de qualsevol dels seus representants – ni a la església catòlica, apostòlica i romana , també en la persona de qualsevol dels – aleshores molt nombrosos – representants.

Així el noble poble de Moià quan va ser convocat – segons m’expliquen – a la inauguració de la Font Nova del Montvi, si va fer present com un sol home; tot i la grandària del lloc, entre el nombrós públic, les unitats de la Falange Espanyola i de les J.O.N.S., uniformades com el mateix Cap Local del Movimiento, els membres de la clerecia amb les seves sotanes, els seus escolans, i el grup de devotes “oficials”, va ser difícil per a molts seguir – amb l’interès que s’esperava d’ells – el desenvolupament de l’acte.



En acabar però, tothom des de les primeres Autoritats [ m’expliquen que fins hi va venir un peix gros de Barcelona ], fins al darrer vilatà, van prendre com a mínim tres gots d’aigua, tot i lloant les seves virtuts minero-medicinals.


Desprès de l’acte tothom va marxar cap a casa seva, amb la sensació d’haver acomplert amb allò que s’esperava – una vegada més - d’ell.

La nit d’aquell dia però, no serà mai oblidada per als qui varen participar en la mascarada! No havien tocat encara les dotze de la nit, quan ja corria la brama per Moia, de que l’aigua de la font de Montvi estava enverinada – ara diem contaminada, som tant fins que de vegades fem fàstic, oi? -, pels vòmits, diarrees i dolors de ventre, semblava no haver-hi aturador, i més d’un va pensar que havia arribat l’hora del judici final!

En un parell de dies tothom va tornar a la normalitat, és a dir a la foscor, al silenci, a la paciència, algú va dir que farien una investigació, però certament aleshores i ara, tothom sap que amb aquesta etiqueta es dona per acabat un tema, i no se’n parla mai més, oi?

M’ha semblat escaient recollir aquest fet, només una anècdota, per explicar als qui no van viure aquell període, com també succeint coses diverses, encara que la consigna de l’època, era justament la d’evitar que s’escampessin les noticies, i sobretot la de cercar culpables, quan se’ls podia trobar fàcilment a la pròpia administració.

El fet doncs, malgrat afectar a tota o quasi tota la Vila de Moia, no va tenir cap ressò, i avui encara es desconeix que o qui va la ser la causa del que podem definir, com l’enverinament de Moià!

De ben segur que la meva font oral, per excés o per defecte, pot no haver estat fidel al 100%, aquells que encara sobreviuen, sou pregats de fer-me totes les matisacions que us semblin adequades.

Des d’ara el meu agraïment.

Antonio Mora Vergés

Cap comentari: