dijous, 19 de juliol de 2007

El pou del Farell de les Valls del Montcau.



Tornàvem de la Cova Regal, el Joan Escoda i Prats, el Jordi Griera i Cors, el Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés; anàvem tard, quan superàvem la majestuosa casa del Farell, el Jordi Griera i Cors, va dir en veu alta; heu vist el pou del Farell ?.

Vers aquesta casa, sentia des de fa molts i molts anys, una forta empatia, que de forma conscient havia anat encomanant a molta i molta gent, recordava ara, als amics Toni i Raquel que farien aquí les seves primeres armes – i de moment úniques – en el món de l’excursionisme, als Farell que arrel de l’article “ El Farell de les Valls del Montcau “ se’ns havien donat a conèixer, i per descomptat compartien aquest sentiment d’admiració, el Tomás Irigary Lopez, el Feliu Añaños i Masllovet, el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó Deu, l’Antoni Ibáñez Olivares, i sens dubte el Joan Escoda i Prats i el Jordi Griera i Cors. Segur que la llista està incompleta i demano des d’ara perdó per això.

Seguíem les petjades del Jordi Griera i Cors que s’endinsaven per un corriol que desapareixeria uns metres desprès, ens trobàvem damunt d’unes terrasses quina destinació havia estat molt possiblement l’horta, prop de l’actual camí que veiem uns 10 metres més amunt, se’ns feia evident la silueta inconfusible d’un pou; estàvem davant del pou del Farell ! ; conserva encara la porta, damunt la qual picats a la pedra, llegim noms i dades que intuïm relacionats amb aquesta deu d’aigua. Diries que encara avui baixarà algú de la casa per treure’n aigua de boca. Sens dubte el desconeixement de la seva existència, l’ha salvat – fins ara – de l’absoluta destrucció.

Tornàvem al camí que definia en aquell article com la vall de la desolació, a la nostra dreta l’església romànica de Santa la Creu de Palou [ potser del llatí , palea – oe, palla ] , avui enrunada com quasi tot el patrimoni localitzat fora de la ciutat de Barcelona, era sufragània de la Parròquia de Mura, i donava assistència religiosa a més de a la casa del Farell, a la resta de cases, que avui també en ruïnes ,manifesten la indubtable preeminència que exercia aquesta propietat; succeïa en el petit cementiri la història que recollíem al relat “ El Basilisc de la Santa Creu de Palou “; continuarem per davant de la pedrera, , passem pel costat de la casa dita de Cal Padre, totalment en runes, a la nostra esquerra coronant un petit cim, s’alça l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta, de la que te en cura el Joan Moliner i Manau, i al seu costat es fa encara més visible l’extrema ruïna de l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, conegut en les primeres dècades del segle XX, com l’hostal de la glòria, superem finalment el llit eixut de la riera de la Casanova, val a dir, que més enllà del nom, la finca homònima presenta un aspecte de total ruïna i abandó.

Les reflexions de l’article que dedicava anys enrera al Farell, en semblen del tot vàlides i actuals, deia aleshores : La toponímia ens planteja sovint preguntes de difícil resposta, Far, és un lloc comú en molts indrets de Catalunya, on clarament el significat “foguera que servia de senyal” sembla imposar-se per qüestions de lògica; son llocs molt elevats, visibles des de molts punts, i en alguns casos, son seu alhora d’advocacions, habitualment marianes, que en la terminologia de la fe, ens “donen llum”, o “ens guien vers el Cel”.

Far , en la llengua llatina, vol dir blat, i si anem més enllà del que sembla evident; avui l’espai de les Valls del Montcau està dominat pel bosc; sabem però que fa només dos-cents anys, això eren camps de vinya que satisfeien les necessitats d’aiguardent de les colònies americanes, i d’aquest període en forma de tines fetes amb pedra seca, en trobareu força exemplars encara en molts llocs d’aquestes contrades; la pregunta és, i mil anys enrera ?, doncs possiblement els conreus de blat dominaven per arreu, i d’aquí el nom d’aquesta casa, Farell , que senyoreja la vall que formen les rieres de la Santa Creu i de la Mata-rodona.


Concloïa amb una admonició, que el temps no ha fet altra cosa que confirmar, i fins fer créixer.

Maleïts els qui poden evitar-ho, han deixat i deixen que el temps desfaci la tasca gegantina, dels catalans que ens han precedit de forma honorable en el trànsit de l’existència !

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: