dijous, 19 de juliol de 2007

La resclosa de la Vall Menuda




Escrivia aquesta crònica a la província de Jaen, coneguda també com “ el Santo Reino “, nom que sembla venir d’antigues fonts, que definien la màgia com “Sanctum Regnum” o “ Regnum Dei “. Des de temps immemorials, aquest indret s’associa al món esotèric, misteriós, màgic ; així aquesta denominació “ Santo Reino “ d’us única o principalment en àmbits ocultistes que consideren el lloc clarament com sagrat i màgic, passa al coneixement popular i acaba tenint una absoluta acceptació.

Teníem programada una sortida el dissabte 9 d’agost de 2.008, i la dúiem a terme malgrat l’incompliment greu per part del Govern del Regne d’Espanya, quan a les necessitats financeres i fiscals de Catalunya i dels catalans; així , ens trobàvem puntualment a les 8,30 davant la casa de La Vall, el Joan Escoda i Prats, el Tomàs Irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés.

Teníem un objectiu a priori molt modest; recollir imatges de la resclosa , coneguda com “ de la Vall menuda “. On se’n emmagatzemem les aigües pluvials caigudes en les vessants del Montcau i la serralada dels Emprius.

Ens havien dit que fins la mateixa paret de la resclosa trobaríem una pista forestal ampla i despejada. No escarmentarem mai !!!!! ; el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés anàvem amb pantalons curts, el Joan Escoda i Prats, més previsor, o potser més malfiat quan a la verosimilitud de les nostres fonts d’informació anava amb pantalons llargs de roba gruixuda. Pagaríem cara, molt cara una vegada més la nostra confiança, deixant-nos literalment la pell a tires en algun dels mols esbarzers que malgrat les tisores de podar no podíem eliminar completament.

Les terres que anàvem travessant, curulles de tota mena de vegetació i brusca, ens amagaven els bancals que fins la segona meitat del segle XX, generaven les verdures i hortalisses, que consumien a la casa de La Vall, homes i besties.

Arribàvem malgrat els entrebancs constants, fins al final de la cua de l’aigua que s’acumula a la resclosa, per arreu només brutícia , brutícia i brutícia, que configuren un paisatge d’absoluta desolació.

Tornàvem enrere per esmorzar a l’ombra de la casa de La Vall, sota la protecció de la seva al·legòrica pregaria, en la que picat a la pedra de la portalada trobem la crucifixió de Jesús. La font de Montserrat que alimenta el petit estany, conforma alhora un acollidor parc davant la casa , on apaivagarem la nostra set, i serem testimonis meravellats, de la cantarella que interpreten habitualment en solitud, l’aigua i la pedra.

La política, la mala política que vers Catalunya, es predica i practica de forma sistemàtica, ha tornat – una vegada més – a ocupar un lloc central en les nostres converses.

Sota la crucifixió que ha tingut cura de La Vall durant segles i segles, renovem la nostra particular pregaria per una Catalunya lliure i sobirana !!!

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: