dilluns, 9 de juliol de 2007

Catalunya al cor.




En Jacob Pettersson havia nascut a Mallmoe (Suècia) l´any 1950, i era en el millor dels sentits un rodamón, coneixia, als seus 47 anys, tots i cadascun dels països de la terra, i sentia vers la majoria d´ells una estimació profunda i sincera.




Educat en la rígida doctrina protestant de “regles justes i cap favor”, havia evitat sempre fer-se carregós allà on el portessin les seves inquietes botes, i la seva insaciable set de conèixer, (o curiositat si així us agrada més).




Havia estat pescador al Mar del Nord, mariner en vaixells que feien transport des d´Europa a Amèrica, i allí havia conegut la vida dels miners, dels obrers metal·lúrgics, dels pagesos del Mig Oest, i fins i tot havia cavalcat per les planes de Texas conduint ramats de bestiar, abans de treballar en l´extracció de cru, per saltar finalment cap al Sud, i recórrer l´espai que delimiten Mèxic al Nord, i Brasil al Sud; coneixia la vida a la selva, a l´alta muntanya, al pla i al costat del mar.Els seus, foren els primers de molts passos, que descobririen la bellesa de les Illes del Pacífic; Austràlia el va colpir per la seva immensitat deserta, Japó pel contrast violent que representaven milions de persones en un territori comparablement tant reduït, el Sud- est d´Àsia, Índia, Xina, Rússia, i finalment una vegada més com mariner , va arribar a l´Antàrtida on hi va viure tot un fosc i gelat hivern.




Els seus passos el van acabar portant fins a Catalunya de tornada d´un llarg periple pel continent Africà; li va agradar el clima temperat com el caràcter dels seus nadius, i tot i la distància religiosa; aquí la majoria eren catòlics, si més no això deien, es va sentir una mica com a casa seva. "Regles justes i cap favor". Aquesta semblava ser la consigna, també, dels catalans.




Amb el temps va arribar a conèixer la parla dels catalans, i parlar-la també, li semblava una llengua musical, potser amb un to massa seriós, fins i tot quan volien fer broma, i li van doldre com als mateixos natius, les clares maniobres per fer-la desaparèixer.




En Jacob era un poliglota total, aquesta qualitat li va permetre trobar una bona feina, en un agència de viatges, que s´encarregava d´organitzar Tours per Catalunya ,per als ciutadans estrangers que decidien passar les vacances en un país com aquest, tant ric en cultura com en gastronomia, en art com en tradició...Voltant pel país va trobar-hi (perquè fou una trobada) una casa de lloguer al Vell mig de Castellar del Plà, prop de Barcelona i més a prop encara, del Parc natural de Sant Llorenç.




Estava feliç a la seva casa del Vallès, i pensava seriosament en que potser era arribada l´hora de donar per finalitzada la seva recerca.




Per aquesta terra hi havien passat, abans que ell, totes les formes de cultura que havien vist la llum en el Vell Continent, i totes i cadascuna, havien deixat la seva petjada en el seu pòsit cultural, a Catalunya li agradava pensar, no hi falta de res!.




Li faltava, és clar, la sobirania que havia perdut en una guerra llunyana amb el centre peninsular; li faltava, i molt, la comprensió dels mateixos peninsulars cap al fet evident- almenys per a ell, ho era - que Catalunya era una Nació.




Els Catalans però eren gent molt pràctica i enlloc de posar-se pedres al fetge - aquesta era una de les seves clàssiques expressions- , anaven recuperant poc a poc, el lloc rellevant que els pertocava.




Com espectador va assistir a la caiguda del Socialisme Espanyol, socialisme que va veure evolucionar des de posicions anticatalanes radicals, fins a una comprensió elemental de la realitat catalana - ara faria riure tornar a veure i sentir al President d´Extremadura “qualsevol cosa que sigui bona per Catalunya, és dolenta per nosaltres”- El riu de la història havia col·locat als socialistes en una situació en la que necessitaven l´ajut dels Catalans per evitar l´esfondrament d´Espanya, i Catalunya hi va ser per acceptar el repte; finalment però la pròpia corrupció del socialisme espanyol, amic de fer i rebre favors, i enemic declarat de les regles justes, va fer que passessin a ser els Nacionalistes Espanyols Radicals, els qui precisessin de l´ajut català, i novament el van tenir, i malgrat les recances d´uns i d´altres, el país va anar millorant.




Però no eren els Nacionalistes Espanyols radicals, tampoc massa amics de “regles justes i cap favor”, i sel´s veia clarament el desig indissimulat de reduir fins on fos possible, el fet diferencial català, curiosa manera en què col·loquialment es volia definir el problema insoluble, que representava dins un col·lectivitat acostumada al caciquisme, el fet d´intentar mantenir una forma de vida oberta, amable, però basada sempre en aquella premissa, que de fet, és la base de la llibertat, de la convivència i alhora de la competència, de la vida en comú, respectant sempre i per a tothom l´àmbit de les coses privades i personals; en aquesta exposició senzilla, quasi simple, si amaga la complexitat infinita de la vida humana.




En Jacob no va poder conviure massa temps entre nosaltres, raons d´ordre familiar - la mort de la seva mare- el van fer tornar a Suècia, però des d´allà dalt, on pensava el nostre poeta, “que la gent era rica, lliure, desvetllada i feliç”, segueix amb fruïció totes les novetats que li arriben del petit Principat que passat llargament el primer mil·leni, continuava obstinat en la lluita sense fi, perquè se li respectessin els seus drets.




(c) Antonio Mora Vergés

Cap comentari: