Diumenge 24 de febrer de 2002 . Acaben de passar els darrers carros, els que expliquen a qui ho vol mirar així, com era el transport fa menys de 50 anys; el sentiment de nostàlgia que dona títol a la columna, és sobretot a la manera de viure en aquells anys, ajustat a la velocitat dels mitjans de que disposàvem, la vida avançava lentament; el dies començaven amb un esmorzar amb tota la família, desprès els homes anirien a les seves tasques del camp, les dones a les tasques de la casa – que eren moltes i més pesades de fer que avui -, i la quitxalla aniria al col•legi, al migdia ens retrobarien tots per dinar novament, i els motius de conversa – sempre parlàvem a la taula – versarien sobre les tasques que uns i altres havíem desenvolupat durant el mati; les històries de la quitxalla, que descobrien dia a dia com n’era del gran el món, tenien sempre un paper central a la conversa, i els pares escoltaven complaguts, com sabíem els noms dels rius d’Espanya, de les capitals d’Europa, dels oceans del món; el sopar, desprès d’una estona – llarga – de jocs pel carrer, era un tràmit curt per la mainada que marxava a dormir, i els grans ho aprofitaven per fer la xerrada a la vora de la llar de foc.
L’estiu canviava una mica aquesta distribució dels temps, en funció sobretot de les tasques de recollida de les collites, en les que participàvem gran i petits, encara que val a dir-ho, amb un baix nivell d’eficàcia pel que fa a la nostra col•laboració.
Avui, el tràfic ha estat interromput uns breus moments, amb notable enuig per part d’alguns automobilistes, que com sempre corrien molt, per a no anar enlloc, i que un any més s’han perdut tancats al seu vehicle la Passada.
Avui no n’hi ha de festes, perquè sempre és festa a la televisió de casa.
Avui no hi ha temps per perdre’l en xerrades amb els fills i/o els pares, perquè sempre hi ha alguna cosa a veure, a la televisió de casa, en algun lloc de la Vila, a Sabadell, o a Barcelona, o…
Aquesta es la nostàlgia que em fa evocar la Passada, la del temps viscut intensament dels anys anteriors a les tecnologies modernes, enfront del estrès actual, que ens deixa exhaustes i insatisfets alhora.
També recordo els viatges en carro per anar a la verema ,l’habilitat per a mantenir-se drets, un grapat d’homes i nens, mentre el carro trontollava pels camins de terra de Bràfim, i mil i una anècdotes relacionades amb aquest mitja de transport.
Però m’ha semblant més interessant enfocar aquesta columna des de l’òptica d’una manera de viure que m’ha recordat un any més la Passada.
I, com no, felicitar a tothom que esmerça una part dels seu temps, per que grans i petits, puguem contemplar – , encara – com era la vida en aquestes contrades nostres fa menys de cinquanta anys.
ANTONIO MORA VERGÉS
L’estiu canviava una mica aquesta distribució dels temps, en funció sobretot de les tasques de recollida de les collites, en les que participàvem gran i petits, encara que val a dir-ho, amb un baix nivell d’eficàcia pel que fa a la nostra col•laboració.
Avui, el tràfic ha estat interromput uns breus moments, amb notable enuig per part d’alguns automobilistes, que com sempre corrien molt, per a no anar enlloc, i que un any més s’han perdut tancats al seu vehicle la Passada.
Avui no n’hi ha de festes, perquè sempre és festa a la televisió de casa.
Avui no hi ha temps per perdre’l en xerrades amb els fills i/o els pares, perquè sempre hi ha alguna cosa a veure, a la televisió de casa, en algun lloc de la Vila, a Sabadell, o a Barcelona, o…
Aquesta es la nostàlgia que em fa evocar la Passada, la del temps viscut intensament dels anys anteriors a les tecnologies modernes, enfront del estrès actual, que ens deixa exhaustes i insatisfets alhora.
També recordo els viatges en carro per anar a la verema ,l’habilitat per a mantenir-se drets, un grapat d’homes i nens, mentre el carro trontollava pels camins de terra de Bràfim, i mil i una anècdotes relacionades amb aquest mitja de transport.
Però m’ha semblant més interessant enfocar aquesta columna des de l’òptica d’una manera de viure que m’ha recordat un any més la Passada.
I, com no, felicitar a tothom que esmerça una part dels seu temps, per que grans i petits, puguem contemplar – , encara – com era la vida en aquestes contrades nostres fa menys de cinquanta anys.
ANTONIO MORA VERGÉS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada