dimecres, 4 de juliol de 2007

Cercar al Senyor.


Li havien dit que estava a tot arreu, però ell no el trobava ho no el sabia reconèixer pels llocs on anava habitualment. No el veia, o millor no el sentia present, a la casa de la pleta de Baqueira Beret on havien estat passant el Nadal, tampoc notava la seva presencia dins del confortable Audi 8 de la família amb climatitzador, ni el sentia fent-li companya mentre baixava una i altra vegada les pistes d’esquí de l’estació de Baqueira.

A la tornada també sentia la seva absència, a la casa familiar de Castellar del Vallès, “el petit Sant Cugat“, havia esdevingut una Vila quasi luxosa, on els menys afavorits intentaven desesperadament amagar la seva situació econòmica ;com fora possible relacionar-se sinó ?.

Li havien parlat alguna vegada de Vallbona de les Monges, un petit poblet a la província de Lleida, on encara romania una comunitat de monges del Cister, que dins del món trepidant del segle XXI, mantenien viu el seu compromís permanent de viure en clausura, seguint una regla molt senzilla, ora et labora, prega i treballa, primer però de forma clara i rotunda la oració, desprès el treball; calia deixar clar el que era essencial i el que només tenia un caràcter auxiliar. El treball permet exercitar les capacitats del cos i de la intel·ligència, però només la oració ens ajuda al diàleg amb Deu.

Així que potser trobaria al Senyor a Vallbona de les Monges.Va arribar a Vallbona amb l’audi 8, el telèfon mòbil, l’ordinador portàtil i tota la parafernalia tècnica que li era necessària per a poder comunicar-se amb el seu entorn. El seu desencís va ser notable, l’audi hauria de romandre al carrer, ja que les monges no tenien pàrquing, ni els preocupava el tema gens ni mica, el telèfon mòbil, en arribar a la Vall, s’havia quedat sense cobertura, i a les habitacions modernes i lluminoses de la nova hostatgeria, no hi havia endoll per a la línia telefònica, s’havia quedat sense connexió a Internet, i per tant sense la possibilitat d’enviar i rebre correu electrònic !! tampoc hi havia televisor a les habitacions, i segons va saber, les monges havien pres la decisió de que la comunitat no tindria televisió, per a poder seguir mantenint viva la tradició de l’hora de trobada comunitària, en que totes s’explicaven alguna cosa i solien enriolar-se d’allò més. Que es podien explicar aquelles monges que no sortien mai del seu convent?

A la hostatgeria hi havia també un home d’uns 50 anys, que li va explicar com funcionava la vida dels hostes a Vallbona; a l’hora convinguda anar al esmorzar, beneir la taula, esmorzar i desprès ajudar a preparar el menjador pel dinar, a les 14,00 dinar, amb semblant funcionament, beneir la taula, dinar i ajudar a preparar el menjador pel sopar que es feia a la 20,00 hores. Es va quedar de pasta de cacauet, calia preparar el menjador !! , s’havia de treballar en feines domestiques !!.

També podia participar en algun prec a l’església en els horaris en que ho feia la comunitat de monges, encara que havia de fer-ho saber a la germana hostatgera, perquè normalment no solien obrir la porta de l’església.

No havia sentit la presencia del Senyor tampoc a Vallbona, i desesperava ja de sentir-la, però va fer cas al company ocasional, i desprès del sopar, va anar amb ell a l’església per veure el darrer prec de la Comunitat, abans del descans diari.

Li va semblar que aquelles dones d’edat indefinida però grans en la seva major part, no podien tenir millor comunicació que ell amb el Senyor, però atenent al prec del seu company, va deixar de parlar, i va intentar començar a escoltar; els missatges que llegien les monges estaven plens de saviesa, i el seu cant nocturn, dempeus, amb l’església a fosques, només amb un canó de llum que il·luminava la imatge de la mare de Deu, el van trasbalsar notablement.

A la sortida van anar a l’únic bar del poble a prendre un cafè, i en tornar al monestir, el company li va dir que podia agafar algun llibre de la biblioteca, per llegir-lo fins que tingues son, no li va fer cap recomanació, i va agafar el primer que li va venir a les mans, el Kempis es deia.

Va estar-se llegint fins quasi les 12 de la nit, i desprès encara, una hora mes en vetlla, tot i deixant de fer-se preguntes, i fruint únicament del silenci de la nit de Vallbona, i de la pau espiritual, que l’anava colpint.

A l’esmorzar el company li va demanar que fos ell, qui digues la benedicció de la taula; mai ho havia fet allò a casa seva, el seu pare li deia sempre que tenia Deu a sou en la seva nòmina. Que Deu Pare Omnipotent amb sa divina paraula beneeixi aquesta taula i a tots nosaltres, AMEN !, la resposta del company i la germana hostatgera el va retornar a la realitat, tots dos semblaven no donar cap importància al fet que ell hagués dit aquesta petita pregaria, però per a ell, que mai havia pregat, va tenir uns efectes semblants al primer cigarret del mati per als fumadors, una sensació de pèrdua de l’equilibri, i com un formigueig que recorria el cos dels peus al cap.

Desprès de l’esmorzar i mentre preparaven la taula pel dinar, va mirar de conèixer millor al company accidental d’aquells dies, però aquell li va dir que marxava aquell mateix mati, es van acomiadar deixant-se les targetes de visita, i la seva sorpresa va ser majúscula quan va llegir la targeta del company, tenia l’adreça d’internet anotada !!, ell que es pensava que només la gent guapa, sabia com funcionava això de les noves tecnologies !!, en aquest terreny encara li quedaven noticies millors, des de Vallbona les Monges mantenien pagines WEB i les dissenyaven !!

Va participar durant un parell de dies, en tots els precs de la comunitat, i va tenir la sensació clara de que el Senyor seia amb ell i la comunitat, de forma habitual.

També la sensació de tenir-lo al costat la va mantenir quan al volant de l’Audi 8, tornava cap a Castellar del Vallès, i fins i tot, el va retrobar a dins de casa; de fet va entendre que Ell, sempre havia estat al seu costat, i que només calia parar atenció per adonar-s’en, que calia deixar de fer preguntes, i obrir el cor, que venia ser com parar l’orella, calia estar en actitud d’escoltar, al cap de vall cercar al senyor era molt senzill !!

Fer que els amics ,companys, els pares i família, entenguessin això tant senzill, ja va ser més complicat, i en tot cas, es amic lector una altra història.

El record de la imatge de la Mare de Déu del Claustre, d’extraordinària bellesa, malgrat està feta amb pedra de la terra, a la que en paraules del vell empleat que acompanyava les visites al Claustre , no li agradava que li toquessin la cara, així com aquella oració senzilla, que havia deixat al Monestir un hoste com ell, l’ajudaren en endavant, com espero que ho facin amb tu, amic lector.

MARIA DELS TURONS
I LES VALLS ESTRETES.
Ensenyeu-nos el goig de fruir el present

MARIA DELS SEMBRATS
DE L’OLI I DEL VI.
Ensenyeu-nos a estimar la senzillesa

MARIA DELS DIES ASSOLELLATS
I LES NITS CLARES.
Ensenyeu-nos a mirar amb ulls nous

MARIA DELS POBLETS
I LES ESGLÉSIES.
Ensenyeu-nos a estimar el silenci

MARIA DELS MARGES
I LES CASES DE PEDRA PICADA.
Ensenyeu-nos a valorar el treball

MARIA DEL CLAUSTRE DE VALLBONA
SENYORA DEL SEU CONVENT.
Ensenyeu-nos a estimar el proïsme.

MARIA DEL CLAUSTRE DE VALLBONA
DOLL D’AIGUA I DE VIDA.
Ensenyeu-nos a pregar amb confiança

(c) Antonio Mora Vergés

Cap comentari: