El concepte “sagrat” fa referència a tot allò que està relacionat amb la divinitat, per cada un dels individus; així en l’espai físic del Moianes, Alt Vallès i les Valls del Montcau, és fàcil trobar encara, restes de llocs i objectes que havien merescut l’atenció i el respecte d’aquells, que segles enrera ens van precedir en la tasca d’estimar aquest tros de món.
Alguna de les imatges a que faré referència la tenim a la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net, de ben segur que no les hem recollit totes, i sou des d’ara pregats d’ajudar-nos a completar aquesta categoria.
L’animisme és avui encara en alguns llocs del planeta ,la religió comú, també en aquesta terra nostra, i en algun moment del passat, els homes pensaren que la natura tota era una manifestació de Déu ; quan ens referim a Montserrat com la muntanya sagrada, estem portant al llenguatge d’avui un concepte nascut en el període animista, qui sap quants segles enrera. Una de les més boniques, sinó la que més, quan a les imatges que l’animisme ens deixà, la trobem a la zona anomenada de les Fogueroses, dominant les Valls de Mur i D’horta, se la coneix com la Roca Encavalcada, i també com la Porta del Cel; relativament propera a la Cova Simanya [ la cova de la sima ], ens fa pensar que fou un lloc de pelegrinatge.
La presència de dòlmens, a Puig Rodo, al Pla de Trullas, .... ens explica com en algun moment, els caçadors varen decidir aturar-se un moment per fer el comiat i l’homenatge al company caigut, quines despulles restarien protegides per sempre dels atacs de les bèsties.
No he trobar – encara – cap vestigi de la presència àrab, més enllà de la toponímia, tomba del moro , al terme de Granera, també aquí sou pregats d’ajudar-nos a completar aquesta categoria.
La religió catòlica és la que ha deixat més llocs sagrats, actius molts encara, i d’altres només vestigis d’èpoques no massa llunyanes; entre les primeres totes les esglésies de cada Població, i algunes ermites, entre les segones dissortadament una munió; Sant Llogarri de la Sala, Sant Joan Vell, l’ermita de la Santa Creu de la Plana , Sant Miquel d’Oló, Sant Pere de Marfà, La Santa Creu de Palou,..... la llista gràcies a la figura dels ermitans o de les associacions d’amics, no és encara més llarga, i podem gaudir avui encara de llocs encisadors com Sant Salvador de les Espases, Sant Pere i Sant Jaume de Vallhonesta per la dedicació que persones com el Joan Moliner i Manau, en qui volem personalitzar a tot el col•lectiu els han dedicat durant molt i molts anys.
Val a dir que també en molt casos, la pertinença a un mas a permès salvar alguna joia del nostre romànic, Sant Vicenç de Vilarassau , Sant Jaume de Vilanova,..... tenim també testimonis com la bauma de Fontscalents on s’ha anat desenvolupant un culte discret i constant a Ntra. Senyora de Lourdes.
Caldrà ampliar la llista, amb els llocs de culte dels qui venen a viure amb nosaltres, i tenir prou coneixement uns i altres, en que el concepte “sagrat” faci efectivament referència a tot allò que està relacionat amb la divinitat, per cada un dels individus.
Avui potser som majoria pel que fa a la religió, però no ja clarament pel que fa a la llengua, i demanem que ens la respectin, i àdhuc que l’aprenguin els qui volen viure en aquest país nostre.
Hem d’aprendre també a respectar aquells aspectes de l’àmbit íntim que ens acompanyen a uns i altres des de la nit del temps.
© Antonio Mora Vergés
Alguna de les imatges a que faré referència la tenim a la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net, de ben segur que no les hem recollit totes, i sou des d’ara pregats d’ajudar-nos a completar aquesta categoria.
L’animisme és avui encara en alguns llocs del planeta ,la religió comú, també en aquesta terra nostra, i en algun moment del passat, els homes pensaren que la natura tota era una manifestació de Déu ; quan ens referim a Montserrat com la muntanya sagrada, estem portant al llenguatge d’avui un concepte nascut en el període animista, qui sap quants segles enrera. Una de les més boniques, sinó la que més, quan a les imatges que l’animisme ens deixà, la trobem a la zona anomenada de les Fogueroses, dominant les Valls de Mur i D’horta, se la coneix com la Roca Encavalcada, i també com la Porta del Cel; relativament propera a la Cova Simanya [ la cova de la sima ], ens fa pensar que fou un lloc de pelegrinatge.
La presència de dòlmens, a Puig Rodo, al Pla de Trullas, .... ens explica com en algun moment, els caçadors varen decidir aturar-se un moment per fer el comiat i l’homenatge al company caigut, quines despulles restarien protegides per sempre dels atacs de les bèsties.
No he trobar – encara – cap vestigi de la presència àrab, més enllà de la toponímia, tomba del moro , al terme de Granera, també aquí sou pregats d’ajudar-nos a completar aquesta categoria.
La religió catòlica és la que ha deixat més llocs sagrats, actius molts encara, i d’altres només vestigis d’èpoques no massa llunyanes; entre les primeres totes les esglésies de cada Població, i algunes ermites, entre les segones dissortadament una munió; Sant Llogarri de la Sala, Sant Joan Vell, l’ermita de la Santa Creu de la Plana , Sant Miquel d’Oló, Sant Pere de Marfà, La Santa Creu de Palou,..... la llista gràcies a la figura dels ermitans o de les associacions d’amics, no és encara més llarga, i podem gaudir avui encara de llocs encisadors com Sant Salvador de les Espases, Sant Pere i Sant Jaume de Vallhonesta per la dedicació que persones com el Joan Moliner i Manau, en qui volem personalitzar a tot el col•lectiu els han dedicat durant molt i molts anys.
Val a dir que també en molt casos, la pertinença a un mas a permès salvar alguna joia del nostre romànic, Sant Vicenç de Vilarassau , Sant Jaume de Vilanova,..... tenim també testimonis com la bauma de Fontscalents on s’ha anat desenvolupant un culte discret i constant a Ntra. Senyora de Lourdes.
Caldrà ampliar la llista, amb els llocs de culte dels qui venen a viure amb nosaltres, i tenir prou coneixement uns i altres, en que el concepte “sagrat” faci efectivament referència a tot allò que està relacionat amb la divinitat, per cada un dels individus.
Avui potser som majoria pel que fa a la religió, però no ja clarament pel que fa a la llengua, i demanem que ens la respectin, i àdhuc que l’aprenguin els qui volen viure en aquest país nostre.
Hem d’aprendre també a respectar aquells aspectes de l’àmbit íntim que ens acompanyen a uns i altres des de la nit del temps.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada