Konrad n'Mba

Era sens dubte un dels millors escultors africans, i un clar continuador de les tècniques de l’antic regne de Benín , pertanyent avui a l’actual Nigèria.

Es clar que el KONRAD tenia la pell de color negre brillant, uns llavis vermells i carnosos, i un cabell enrinxolat , un arquetip d’africà ; altrament però , dominava força llengües africanes , i no tenia cap problema per relacionar-se amb els europeus en les seves llengües nadiues ; li va costar poc entendre i enraonar el català.

Havia anat a viure a Guimerà, a la Vall del riu Corb, a la Comarca de l’Urgell, al cor mateix del “forat negre “, com va saber ben aviat, sobretot per la bona gent de http://www.guimera.info/. La decisió d’anar a viure en aquesta població es devia sobretot, al fet de que Guimerà manté encara alhora que vestigis clars del seu passat medieval, detalls molt originals, com les obres que Jujol va confegir per l’església de Santa Maria.

Darrerament el retorn del Retaule de Guimerà de Ramon de Mur, ha confirmat aquesta particularitat que fa tant i tant atractiva a la Capital de l'Alt Corb.

Òbviament el Konrad no era catòlic, de fet en matèria de fe es sentia orfe, les creences del seu poble, els Bini , bàsicament animistes li semblaven infantils, i respecte de les religions de “llibre” tenia la impressió de trobar-se davant d’una elaboració força complexa, però sense suport intel·lectual seriós, alhora d’afirmar coses com l’existència de Déu. Era aquest un tema, que sempre que li era possible evitava, com el de la política convertit en objecte de conversa.

Guimerà va rebre be al Konrad, de fet es pot dir millor, que llevat de l’Eleuteri Flores, ningú en va fer massa cas de la seva presència ; l’Eleuteri ( Eleuterio ) pels amics, deseguida va començar a maquinar en contra del nouvingut ; que si ens prendran les nostres coses, que si comença per venir-ne un i quan tens adones tens aquí tota una tribu , que si badem ..... en fi les clàssiques frases xenòfobes, que posen de manifest la por que es desperta en les persones febles, quan algú o alguna circumstància modifica la situació o l’statu quo habitual. L’Eleuteri portava molts anys a Guimerà, però malgrat això encara enraonava més en la llengua castellana que en la catalana, i sempre havia manifestat que “allò” , Guimerà , era ESPAÑA, i per tan tenia tot el dret de manifestar-se en la llengua oficial de l’estat. No tenia gaires relacions amb els seus veïns.

El Konrad ben aviat va fer bona relació amb els seus veïns, tant amb els de Guimerà de tota la vida, com en els nouvinguts com ell , el metge que havia refet la casa, aprop del pont del Corb, fins a , l’anglès que projectava fer-se la casa en el pati que tancava l’antic recinte murallat del castell, uns i altres apreciaven alhora que el seu tracte cordial i delicat, l’esforç que feia sempre, per posar-se al nivell del seu interlocutor. S’ha de dir , que el Konrad, a més de la llicenciatura per Paris i Londres, tenia força doctorats, la major part d’ells com li agradava dir “sudoris causa “ , no era però el cas el doctorat recent per la Universitat de Lleida, que havia reconegut com “honoris causa “ , al Dr. Konrad n’Mba, prestigiós escultor i veí de Guimerà. De retruc doncs, també el poble rebia el benefici de la presència d’una personalitat de la importància d’en Konrad.

Les accions de l’Eleuteri, nombroses, maledicents i plenes de rancúnia , no semblaven tenir aturador; que si ara adreçava una carta al Director de la Nova Tàrrega, que si es queixava a l’Ajuntament pel soroll, per la pudor, per ... , que si compareixia en un programa de radio a Lleida, i deixava anar que la Vall del Corb estava plena a vessar de negres, que si cartes a la Mañana, al Segre, a la Vanguardia, al País ,a ..... un autèntic malson per a tothom, que lluny del que volia, definitivament es va decantar pel Konrad , i li van començar a fer a ell, un buit cada vegada més evident.

La primera exposició de figures i plaques de bronze d‘en Konrad, es va fer al primer pis del Museu, i va comportar la presència a Guimerà de televisions d’arreu del món, i una invasió de persones, que únicament s’havien vist pel aquells paratges en ocasió del Mercat Medieval a l’Agost. Desprès vindrien Lleida, Barcelona, Madrid, Paris, Berlín, Londres, New York ...... S’ha de dir que havia estat la insistència d’en Konrad la que va fer possible, les presentacions de Guimerà i Lleida, desaconsellades altrament per tots els seus marxants. Durant alguns mesos el Konrad, va absentar-se de Guimerà.

L’Eleuteri va emmalaltir, de primer se’l veia desmillorat, desprès es va aprimar molt en poques setmanes, i finalment va caldre traslladar-lo fins a Barcelona, perquè tenia un greu problema hepàtic. A Guimerà es va comentar que li caldrien moltes transfusions de sang, i es demanava a tothom que pogués que fes una donació. Ningú, els un al·legant la seva edat, els altres qualsevol malaltia, o la manca de temps , o ... ningú va respondre a la crida per mantenir viu a l’Eleuteri.

Mentrestant a Barcelona , l’Eleuteri internat a l’Hospital de la Vall d’Hebron, esperava que la inclusió a la llista dels qui esperaven un trasplantament, li permetés conservar la vida , que constatava li estava marxant com fa l’aigua entre els dits de la ma.

El Konrad des de Moscou va saber que l’Eleuteri estava internat a Barcelona, que l’havien inclòs a la llista dels qui esperaven un trasplantament, i sobretot que ningú de Guimerà, havia fet cap donació de sang, quan es va fer pública la malaltia que patia l’Eleuteri. Curiosament ambdós, el Konrad i l’Eleuteri tenien el mateix grup sanguini , (0 RH negatiu ).

Les gestions fetes pels agents del Konrad, van trobar un donant a l’Irak l, val a dir que la situació bèl·lica que viu aquell país, fa dramàticament habitual, la mort de persones, i en la major part dels casos, això possibilita l’aprofitament d’alguns dels seus òrgans, que únicament amb una forta despesa econòmica , tant per qüestions polítiques, com tècniques i àdhuc personals i familiars, son susceptibles de ser reimplantats en un altre lloc del món. El nou fetge de l’Eleuteri venia de Tigrit.

El dia de la intervenció l’Eleuteri va entrar al quiròfan i va veure que hi havia una cortina que dividia l’espai, darrera de la cortina, hi havia una persona que li faria de donant de manera directa durant la intervenció quirúrgica. La intervenció va durar quasi cinc hores.

Passats uns mesos l’Eleuteri va tornar a Guimerà, ben aviat es va veure que s’havia recuperat !, va tornar a carregar contra el Konrad amb tota la seva energia !. De fet però , l’absència perllongada de l’escultor feia que la major part de les seves diatribes no tinguessin cap sentit, i malgrat l’absència física, la sensació de pertinença , el fet de que aquell fos el poble on vivia el Konrad, no feia altra cosa que atreure més i més curiosos.

Els controls que li feien a l’Eleuteri deien que la seva recuperació era plena i satisfactòria, i d’aquelles noves n’estava permanentment informat el Konrad, altrament tothom de l’hospital estava avisat per protegir la intimitat de la persona que havia donat la seva sang durant la intervenció quirúrgica.

A l’estiu va tornar el Konrad a Guimerà, i l’Eleuteri quan el va veure, va tenir una sensació estranya, no li semblava com abans un home perillós ! , fins i tot sentia vers ell – i això l’horroritzava – una sensació de proximitat, de tendresa. Va deturar sobtadament la seva lluita.

Començava la tardor, els estiuejants feia dies que ja havien marxat, el poble recuperava la pau i el silenci, desprès d’un període frenètic. L’Eleuteri va trucar a la porta de l’estudi del Konrad prop el Portal de l’Orient ; va obrir la porta, la Mercè , la dona que tenia cura de la casa, i li va dir demanar que volia, des del fons de l’estudi es va sentir la veu de l’escultor, qui hi ha Mercè ? , i sense resposta, digues-li que passi cap aquí !.

En trobar-se tots dos de cara a cara, l’Eleuteri li va dir que havia vingut a parlar amb ell, per a demanar-li disculpes, i també perquè volia saber per quina raó ara sentia vers ell aquesta sensació de proximitat, de tendresa ; El Konrad el va abraçar , li va dir que el feia molt feliç que finalment hagués vingut a veure’l, i en relació a la seva pregunta, va manifestar no tenir cap coneixement més que ell.

Aquest secret amic lector, quedarà doncs entre nosaltres, i mai, mai , li ho diràs si el trobes a l’Eleuteri, oi ?.

A canvi de la teva discreció – en que la des d’ara confio – t’explicaré com la recepció a Occident del Càntic del Càntics, obra imputada a Salomó, provoca l’aparició de moltisimes imatges de Mares de Déu negres : Càntic del Càntics 1, 5 - 1,6

Sóc bruna però bonica
Filles de Jerusalem,
Com en les tendes de Quedar,
Com en els pavellons de Salomó.
No us fitxeu en la meva morenor;
És el sol que m’ha embrunit.

Aquestes paraules varen fer pensar als nostres avantpassats els segles XI; XII ;XIII , que el color negre era més agradable al bon Déu, que l’anomenat color blanc, i així les successives imatges de Maria d’aquell període, malgrat tenir els trets físics de dona blanca, es pintaven de color negre.

Sempre he volgut creure, que això dels colors, únicament preocupa als humans, i que el bon Déu, ens estima a tots d’idèntica forma.

Que us sembla ?

© ANTONIO MORA VERGES