La frase més que coneguda per tothom diu "de l’arbre caigut, tothom en fa llenya". S’acostuma a citar – erròniament – en ocasió d’algun canvi de tipus polític, laboral, o fins personal – quan la malaltia i/o la desgracia colpeja a alguna persona socialment rellevant -.
Està clar que quan cau un arbre al bosc això no suposa res d’excepcional, forma part de la “vida habitual “ del bosc; uns arbres cauen, altres broten, la vida en una més de les seves manifestacions.
El símil portat al terreny dels éssers humans, és encara – si cap – més imprecís, més injust; quan patim un canvi – en qualsevol sentit – a més o a menys; de vegades interpretem de forma equivocada que anem a més; la realitat – ben aviat, per cert – ens assabenta del nostre error.
El cert però, és que un canvi al llarg de la nostra existència, en el millor dels casos el podem assimilar a fer-nos una fotografia – retrata l’instant -.
Els canvis –de qualsevol classe – son una eina de millora, de creixement; la vida és dinàmica, implica moviment, canvis, daltabaixos, èxits, alegries, plors, amors, desenganys... Qui no ha estat en alguna ocasió un arbre caigut ?
Que hi ha de més trist, de menys motivador, que la perspectiva d’un llarg període d’immobilitat?
Algú recorda amb alegria els períodes d’internament hospitalari? o encara pitjor, de reclusió en un centre d’internament? Parlaríem aquí d’arbres caiguts? o millor d’arbres perduts?
Ens cal reivindicar el vell mètode científic, assaig/error; l’error, com sinònim de la caiguda, com acció indispensable per poder millorar.
Recordo que m’explicaven els vells carreters, els que havien fet del transport amb carros i cavalleries el seu mitjà de vida, que quan anaven a contractar-se, a les preguntes sobre la seva vida personal i familiar, s’afegia sempre, sempre, una interrogació especifica sobre una qüestió concreta i puntual:
Quantes vegades a tombat el carro?
Quina penses amic lector que és la resposta correcta?
Llogaries com a carreter una persona que no ha tombat mai un carro?
Pensa que acostumàvem a viatjar sols i per llocs poc freqüentats, que el telèfon mòbil encara estava per inventar, i el fix tot i estar inventat, per instal·lar en la major part del país.
Doncs està clar! els qui havíem tingut més accidents en la seva feina – i se’n havien sortit – eren els primers en ser llogats, i rebien un millor salari.
Fins fa quatre dies, qui no havia caigut mai ho tenia difícil.
Avui, ben contràriament es prima la inexperiència, l’estultícia, la insensatesa, i està clar, amb aquest material, l’única cosa que tenim garantida són desastres: ecològics, econòmics, socials...
Quina enyorança dels arbres caiguts!
(©) Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada