Feia molt de temps que pensàvem dur a terme aquesta travessa pel sostre del Moianes, havíem resolt ja totes les qüestions logístiques, derivades d’una única premissa bàsica, qualsevol sortida només ens podia ocupar un mati, i com molt tard a les 14,00 hores havíem d’arribar a casa per dinar amb la família.
Val a dir que dos de la colla veníem justament d’aquest món de la lògica aplicada a trobar solucions, i certament en aquest cas, no ens havíem hagut d’escarrassar gaire.
Al voltant de les 9,00 deixàvem un vehicle, (cotxe 1) , uns metres abans de Sant Cugat de Gavadons, per la impossibilitat física d’accedir a l’aparcament que es troba damunt de l’ermita [no és la primera ocasió en que l’accés està tallat per la darrera masia, que entenem s’extralimita fent servir el camí de domini públic per a usos particulars ], pujaven tots en el cotxe 2, i fèiem camí fins a l’Estany, on el deixàvem just al costat del Monestir.
Des d’aquí seguiríem el GR 3 i el GR 177, que ens portarien fins al Puig Rodo, des d’on gràcies a la boira mantindríem un dia més la nostra visió optimista de la Comarca, el dolmen mal dit del Puig Rodo ja que està localitzat quasi un quilòmetre més enllà, serà l’objecte d’una disquisició que ens entretindrà fins a la cruïlla del GR 3 que baixa fins a Moia, i el G 177 que ens portà fins al nostre destí.
Alguns defensen la construcció d’aquest monuments de l’època dels caçadors, amb el sistema que se suposa a les piràmides d’Egipte, fer un munt de terra, arrossegar les pedres, i buidar desprès la terra, deixant l’estructura tal i com ara la veiem; jo personalment em manifesto contrari a aquesta hipòtesi, ja que els caçadors no tenien eines per cavar la terra, ni per tallar arbres [per fer rodolar les pedres] , el que tenien sens dubte [ i ara no tenim ,dissortadament ] , a part d’un major vigor físic, es la consciència de treballar en equip; fins i tot els homes d’avui, en un nombre suficient, podrien aixecar pedres d’aquest pes i mides , i fer per arreu dòlmens. Com sempre, vosaltres amics lectors teniu la darrera decisió.
Al voltant de les 12,00 arribàvem al cotxe 1, el dia s’anava aclarint i fins el sol començava a escalfar.
L'altar, segle XIX, d'estil
neoclàssic, , està dedicat a sant Pere Màrtir, i es va refer l’any 1984.
L'actual entrada la trobem al cantó
de ponent.
Al costat sud de l'església hi ha el petit cementiri.
Constatàvem al llarg del recorregut que els sembrats patien per la manca de pluges, i de mantenir-se aquesta tendència el 2006 tornaria a ser un any molt dolent per als pagesos i ramaders d’aquestes contrades. Des d’aquí un crit desesperat, el Moianes existeix !.
Per damunt de les misèries personals i polítiques, publiques i privades dels que tenen per professió la política , sou pregats de cercar solucions als problemes REALS dels Moianes i de Catalunya !
En la tornada a l’Estany per recollir el cotxe 2, aprofitàvem per visitar l’església, per admirar la imatge de la Mare de Déu de la Llet, i per gaudir a cor que vols, de l’assaig d’unes cantants que preparaven possiblement una cerimònia de matrimoni, el bon Déu constantment ens obsequia, ara amb la contemplació de la natura, ara amb la cançó que sens dubtarà posarà la pell de gallina als nuvis ben aviat. Els desitgem [ sense conèixer-los, el millor durant tota la seva vida ].
Feia massa temps que per unes raons o altres, ens saltàvem la nostra cervesa sense alcohol, a la Violeta de Castellterçol. Avui dissabte 19 de maig de 2006, hem tornat a practicar una bona costum !
14,00 Complíem l’horari, i uns a Sabadell, l’Antoni, el Tomàs i el Feliu, i l’altre a Castellar del Vallès, tots desprès de dutxar-nos gaudíem del dinar amb la família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada