LLONGARRIU. VALL DEL BAC. VALL DE BIANYA.LA GARROTXA

 

El Josep Maria  Canals Ferrarons publica una fotografia, magnifica de Llongarriu, a la Vall de Bac, de la que en diu la Anna Maso Colldecarrera; important casa i família de Llongarriu, va arribar a ser el patrimoni més extens de la Vall de Bac i Bianya.

Antigament era conegut pel Mas Noguer.

 Els Llongarriu, d’origen francès, el van comprar, transformar i ampliar en el transcurs de varis segles.

Reprodueixo de:

https://www.valldebianya.com/index.php/ca/patrimoni/masies

A la Vall del Bac, al costat de l'església romànica de Santa Maria Sacot i arrecerada al vessant nord de la serra de Malforat.

Des de l'Hostal de la Vall del Bac s'hi pot accedir, a peu, per la drecera o camí antic que s'inicia davant mateix del vell establiment. També s'hi pot anar per la pista que parteix, a l'alçada del pont de Llongarriu.

  

Les primeres notícies d'aquesta pairalia són del segle XIV i estan relacionades amb la família Noguer, que l'any 1602 va passar l'heretat, per definició de drets, a Joan Llongarriu, àlies Joncar. Des d'aquell moment i fins al 1987, els Llongarriu en foren propietaris.

 

 La casa de planta rectangular, ha estat reformada i transformada amb el pas dels anys. A la façana principal hi ha gravats, a la llinda de la porta, la marca del ramat, el nom de Jaume Llongarriu i la data de 1828. A la mareta de la font, al costat de l'abeurador i del safareig, hi ha les inicials F. LL. i la data de 1844.

 

 A la façana orientada a SE hi ha una galeria porxada, amb quatre arcades de mig punt, que va ser construïda en el segle XIX. Des d'aquesta galeria es veu, si el dia és clar, l'indret marítim de l'Estartit. A la façana del SO destaca el balcó central i, al pis superior, una galeria amb sis arcades de mig punt.

L'interior conserva l'estructura de l'antiga casa noble, amb la gran sala de convit i les cambres al seu voltant, el petit oratori dedicat a la Mare de déu del Carme, i la cuina, on hi havia hagut un escon rodó amb la llar de foc i la pastera.

 El seu mobiliari era un dels més importants de l'actual terme de la Vall de Bianya, que s’endugueren  els darrers masovers  quan marxaren l'any 1977

Poseu la Garrotxa a la vostra agenda.

L’Adriana Llongarriu Castanyer, em deixava un comentari;

Bona nit Antoni. Com a descendent de la família Llongarriu de la Vall del Bac, m'agradaria fer-li saber que una de les informacions que publica en aquesta entrada no és verídica.

És la que fa referència al mobiliari de Llongarriu. Ho escriuré transcrivint les paraules del meu pare, en Ramon Llongarriu, al seu llibre "Llongarriu de la Vall del Bac": “Vam treure els mobles deixant un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap fer. Res no hi valgué, perquè fou tot destrossat, robat l’escon, dues calaixeres, dos llits, dues taules, roba i parament de cuina.”

Així que els últims masovers, la família Font, no van tenir res a veure amb la desaparició del mobiliari.

Li agrairé que ho rectifiqui, ja que no podem culpar ningú d'un fet com aquest sense tenir la certesa que sigui veritat.

Moltes gràcies.

Li donava les gràcies per aquesta informació, i la posava en antecedents que Patrimoni Gencat, diu ; segons alguns historiadors, Llongarriu va començar com a vil·la romana i des de temps molt reculats ja senyorejava la vall. La masia, segons Josep Danès i Torras, és del segle XV, data des de la qual cal suposar que els Llongarriu en foren els propietaris i creixeren entorn del temple de Santa Maria Sacot. En el transcurs del segle XVII es transformarà i ampliarà la menuda pagesia en la gran masia actual, amb les quadres i corrals, i les dates a les llindes de portes i finestres. Els descendents d'aquesta nissaga viuen a Olot. Els darrers masovers marxaren l'any 1977 i s'endugueren el ric mobiliari del casal.

 

Des de 2014 alguns edificis es troben restaurats i en ús i d’altres en procés de restauració.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=11031

Si teniu maneres feu seguir aquesta informació a Patrimoni Gencat, perquè també ells ho rectifiquin.

IN MEMORIAM DEL BALNEARI ULLASTRES I COMPANYS. TONA. OSONA

 

El Claudi Pagès Puig publica una fotografia del Balneari  "Ullastres i Companys", La primera deu o balneari de Tona, fruit d'una societat entre el Dr. Antoni Bayés Fuster (Taradell, 1842 – Vic, 26 d'abril de 1892) , l'amo del Riumbau ,  Narcís Ullastres i Josep Quintana.

Claudi Pagès Puig.. Foto del Balneari Ullastres.

La postal està escrita el 31 d'agost de 1.913, editada uns anys abans però, la imatge té una claredat molt gran, tenint en compte que es de uns 110 anys d'antiguitat.

S'ha conservat molt bé.

La descoberta de les aigües minero-medicinals a Tona està documentada el 1874,  la plenitud  però, dels balnearis a Tona se situa entre 1895 i 1912, quan es construïren les instal·lacions dels grans balnearis de Tona, el Roqueta (1895) i el Codina (1913).

Les aigües medicinals donaren molta fama a Tona i atragueren la burgesia barcelonina, que anava a passar llargues temporades a Tona. Com a conseqüència, s'obriren nous hostals, botigues i instal·lacions destinades a acollir aquest nou excedent de població, l'explotació de les quals enriquí la ciutat.

 

La primera font d'aigües sulfuroses es va descobrir casualment a prop del Mas de la Font el 1874, que serveix d'emplaçament a aquest edifici amb instal·lacions hidroteràpiques.

Al contrari dels altres balnearis de Tona (Codina, Roqueta, etc.) que tenien l'aspecte dels grans casals modernistes i noucentistes de l'època, l'estructura del balneari d'Ullastres és semblant a la de la deu o balneari de la Puda de Segalés.

 

És una nau de planta rectangular, coberta a doble vessant, de planta baixa amb dos nivells i moltes obertures que permeten veure el parc proper. Les habitacions són àmplies i tenen el paviment de mosaic. A la part lateral i al darrera hi ha piscines que comuniquen amb algunes de les sales interiors.

 

També és important destacar el passeig de plàtans i parc annex al conjunt.

 

Al 1882 es va ampliar l'edifici per l'est i oest, on varen construir-se uns petits magatzems i lavabos. També es va construir la part que cobriria el pou de la planta baixa.

 

L'edifici va estar en funcionament fins l'any 1987.

Fotografia de l’Enric.

 

Dr. Bayés va ser el primer metge director. Posteriorment, el fill i el net del Dr. Bayés i Fuster, Candi Bayés i Coch (1867-1955), i Antoni Bayés i Vayreda [Vic, 1899 – 1979], foren també directors i copropietaris del Balneari.

Mercès a la relació de la família Bayés amb el balneari, el febrer de 2011 foren nomenats fills adoptius de Tona els besnéts del Dr. Bayés i Fuster, el cardiòleg Antoni Bayés de Luna (Vic, Osona, 1936) i la dibuixant Pilarín Bayés  de Luna (Vic, Osona, 21 d'abril de 1941)

https://estimadaterra.wordpress.com/2020/10/11/balneari-ullastres-de-tona/

Poseu, Tona, i la comarca d’Osona a la vostra agenda.

A SANTA BARBARA, NOMÉS LA RECORDEM QUAN TRONA?*

 

Avui la cosa anirà d’una reflexió sobre fets que es donen a les comarques i que si ningú els deixa com a testimoni ningú sabrà mai com han passat, de tan personals que son.

 

Recordo una època, parlo d’anys enrere, quan s’estaven buidant les terres de muntanya de la província de Lleida, finals dels anys 60 i durant la dècada dels 70 del segle XX, en que a pagès (m’encanta aquesta expressió tan catalana de “a pagès”) es donava la circumstància que desapareixien les campanes de les esglésies d’alguns pobles ja abandonats del tot, al igual que les imatges d’ermites llunyanes al nucli, ja que mantenien les portes obertes perquè la gent era, per aquestes coses, molt devota i confiada, que no desinteressada.

 

Els lladres solien ser persones instruïdes i amb possibles, que sabien prou on anaven i el què feien. A alguns fins se’ls hi va posar nom i domicili propi. És per això que va córrer la veu que uns individus de raça  gitana havien anat a la policia a denunciar un cotxe, al que havien agafat la matrícula, perquè s’emportava la campana d’una església; defensant així la seva integritat moral ja que normalment se’ls hi donava la culpa a ells del saqueig.

 

També, com avui dia, grups de gent que campaven al seu aire entraven a les cases ja què portes i finestres estaven fetes d’aquella manera, tancaven tot justet i l’accés era realment fàcil per a qualsevol mortal. Les mateixes pistes forestals (millor que anomenar-les carreteres) recent construïdes que portaven al pagès camí avall, els aplanaven la labor. Els intrusos, educats com eren i amb les idees clares, no es quedaven en l’habitatge, però hi feien una buidada en plena llum del dia que deixava bocabadat al propietari quan tornava a casa i veia armaris, habitacions i parets escurades.

 

La meva família m’ha fet saber que d’aquesta manera van desaparèixer molts dels antics estris de feina de la llar i del camp que es deixaren a la casa pairal d’Antist (Ca de Carlà).

 

Durant la meva estança al poble, jo sempre, a més d’ajudar en tot el que podia quan es necessitaven mans, per plaer recorria el terme a peu perquè necessitava gastar energia i volia conèixer-lo millor. Jove com era, baixar a la Plana (de Mont-ros) d’una esgarrapada a buscar pa o pujar a Santa Bàrbara perquè així ho decidia, era peccata minuta.  

 

Santa Bàrbara era, i és encara, una capella col·locada en un turó perfectament visible des de varis nuclis de l’entorn.

Fotos de l’autora al gener de 2016

 Recordo haver–hi peregrinat en processó quan era una criatura a lloms de la Mula Vella, i que, malgrat que la celebració és el 4 de desembre, hi pujàvem a finals de juny, en plena calor. El mossèn de torn que participava d’aquesta festa, es diferenciava de la resta de la gent per la seva negra sotana i perquè també anava ben escarxofat sobre un animal. La resta del personal, hi pujava a peu. En arribar es deia la missa i després fèiem un bon dinar espargits pel voltant de la capella, menjant-lo amb delit asseguts sobre les abundoses ancleves del terra.

 

Perquè havia de ser, una tarda d’estiu,  ja d’adolescent, faig el recorregut sola, per a reviure aquells vells i bells temps. Sabreu, els que hi heu anat, que la panoràmica de 360º que es contempla és d’indescriptible bellesa. La pau que s’hi respira i la quietud de l’ambient sempre son una delícia. El cel blau sobre el cap i el món als nostres peus. No té rival. Com de costum trobo la porta oberta i entro a tafanejar, que no a resar. M’adono que al mig de l’altar hi ha una mare de Déu de fusta policromada, de cara adusta, com esbalaïda. Els seus ulls inertes, perduts, inexpressius, em miraven “sense veurem”. No tenia massa idea d’art, però pel que havia estudiat, li endevino, apart del indubtable valor emocional, un d’econòmic bastant elevat.

 

Pel respecte inculcat a les coses de l’església no la toco, però al arribar a casa li comento amb entusiasme a la padrina que seria convenient, donades les circumstàncies, d’emportar-se-la d’allí pel que pogués passar, que aquell era indret totalment deshabitat i lluny del control dels veïns.

 

-Pobra de tu que toquesses res! –va ser el crit-contesta de la padrina. Aguella verge hi ha sigut sempre i no hem pas de toca-hi res natres.

 

Vaig quedar sorpresa però convençuda de que tot estava bé i de que els meus recels eren infundats. Però, la confiança, la innocència i la devoció son commovedores de vegades, ja que el cert és que, al cap d’uns quinze dies de la meva excursió,  es comenta pel poble que la imatge havia desaparegut i que uns “gitanos” se l’havien emportat.

 

Mai em penediré prou de no haver fet cas al meu primer impuls que va ser tornar a recuperar-la per a afegir-la a l’escàs patrimoni del poble!

 

Per suposat que ni han quedat fotos, ni ningú sap quin aspecte tenia aquella figura, ni clar, qui la va agafar i on és podria veure avui, si s’escaigués. Una pena. M’agradaria pensar, per nostàlgia i tranquil·litat d’ànima, que com tantes coses que formaven part de la nostra cultura està catalogada i es conserva en alguna església d’América o un altre país llunyà (o potser no tant?).

 

Una modesta figura de guix, feta amb motllo, d’escàs valor, pintada i de cara neutra que voldria ser angelical, substitueix a l’original. Vull creure, no obstant, que, el seu cor macís i blanc, també porta la santa intenció i les ganes de lliurar-nos, com resen els goigs, de tempestats, trons i llamps i pedregades.

 

 Fotos de l’autora al gener de 2016

Guillermina Subirá Jordana.

 Senterada, novembre 2021

http://srv.icgc.cat/vissir/index.html?zoom=6&centerRnd=true:

L'ermita  de Santa Bárbara està a 1597,6 msnm

Coordenades: UTM31N-ETRS89: Easting 3292985.8/Northing 4694136.5

*Patrona de l’Artilleria i les professions lligades al món del foc: bombers, miners, electricistes, pirotècnics, firaires, fonedors, picapedrers...  

 

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DEL CASTELL DE BESORA. OSONA

 

El Xavier Sánchez Torres, publica fotografies del Castell de Besora i de la seva església, advocada a Santa Maria.  

Per aprofundir un xic en la història d’aquest monument és d’obligada lectura : EL CONJUNT MONUMENTAL DEL CASTELL DE BESORA: PRIMERES APROXIMACIONS A UN ASSENTAMENT AMB MÉS DE DOS MIL ANYS D’HISTÒRIA

Autors : Francesc Busquets / Marta Fàbregas / Ainhoa Corts / Núria Capdevila

Fundació Privada Conjunt Monumental Castell de Besora

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1590

L’església de Santa Maria del Castell de Besora , està datada aproximadament de l’any 1025, i fou parroquial fins a mitjans del segle XVIII.

L’edifici que avui trobem de l’església de Santa Maria, dalt del pla del castell de Besora, se sap que fou construït al segle XI sobre les restes d’una primitiva església del segle IX.

El campanar també és del segle XI  i l’atri, del XII.

El 1590 s’amplià amb capelles, s’obrí una porta a ponent i possiblement es reconstruí la volta de la nau.

Posteriorment, tota la coberta fou esfondrada el 25 d’abril de 1838, segons un document de l’arxiu parroquial, per evitar que s’hi fortifiquessin els carlins.

Segons Mn. Antoni Pladevall Font (Taradell, Osona, 1934) la part més genuïna i ben conservada és la seva capçalera, formada per l’absis i per un espai més estret que la nau a manera de presbiteri, un element no infreqüent però força singular en el romànic.

L’absis té una obertura de quatre metres i uns dos metres de fondària i conserva encara la seva volta primitiva, igual que l’espai del presbiteri, de dos metres i mig de llargada per uns cinc d’amplada. Al mig de l’absis hi ha una bonica finestra de doble esqueixada igual que al mur meridional del presbiteri.

Exteriorment l’absis, la part més cuidada de l’edifici, es mostra ornat per quatre esveltes lesenes verticals que el divideixen en cinc registres que acaben amb les clàssiques arcuacions cegues. Aquestes estan fetes, com tota l’obra, de pedra només desbastada, però ben disposada, tant en el mur, on està col·locada en filades força regulars, com en els arquets que formen les arcuacions cegues. Aquest absis es troba a frec de cingle i contemplar-lo no és fàcil. La finestra s’obre al registre del mig. La teulada conserva en el seu morter les marques de les lloses que en formarien part.

El campanar o gran torre que té adossada a la part de migdia i l’atri que acompanya la resta del mur meridional de la nau són els altres dos elements destacats de l’obra.

El primer, més que un campanar sembla una torre de defensa, vinculada antigament com a punt de vigilància de la fortificació del castell. Té una base d’uns cinc metres de costat i el pis inferior es troba obert a la nau i convertit en capella lateral amb una volta de creueria.

Al pis superior (o pisos, perquè únicament examinant les antigues fotografies i el seu estat actual es veu que ha perdut alguns metres d’alçària) s’hi accedeix per una petita porta que tenia accés només per fora a un extrem de la galeria de migdia.

És d’obra romànica molt poc posterior a la de la  capçalera i mostra una decoració d’una gran lesena que ressegueix tot el contorn del primer pis, la qual tal vegada acaba amb arcuacions o amb petits ressalts o mènsules com el campanar de Sant Pere de Casserres, amb el qual té una certa similitud.

L’atri, o galeria, que és més tardà i cobert amb un simple embigat, tenia una gran obertura a ponent i quatre de més baixes formant una porxada a migdia. Era una estructura molt alta i massissa, de manera que la seva coberta formava pendent amb la de la coberta lateral de l’església. En els darrers anys ha perdut el seu angle sud-oest i aviat serà una ruïna total si no es consolida. En ell s’obria la porta primitiva, més tard cegada. En els darrers temps sembla que servia més d’aixopluc per als feligresos que no pas d’atri del temple. Interiorment tenia nou metres de llargada per tres i mig d’amplada.

La gran nau té uns catorze metres des del graó del presbiteri fins al portal de ponent i prop de sis metres d’amplada. La data de 1590 que es llegeix sobre el portal adovellat de ponent indica quan es va cegar el portal de migdia, o de sota l’atri o galeria, per obrir el de ponent. Els contraforts de la part nord revelen que calgué reforçar l’estructura, segurament per fer-hi una segona volta.

De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a Osona

SANTA ANNA. CORTSCASTELL. GERRI DE LA SAL. EL PALLARS SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS

El Josep Maria Masagué i Torné ,la Maria-Lluïsa Cases i Loscos , i el Joan-Albert Adell i Gisbert, escriuen de Santa Anna, abans Santa Maria, de Cortscastell , al terme de Gerri de la Sal, al Pallars sobirà, a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1521601.xml

https://jmcorbella.blogspot.com/2016/03/

Santa Anna de Cortscastell és un edifici senzill, d’una sola nau amb absis. La nau, de planta rectangular, és oberta pel costat de llevant on, mitjançant un doble reclau en degradació, s’uneix a l’absis. Aquest és un cos de planta semicircular cobert per una volta de quart d’esfera. La nau és coberta a la vegada per una volta de canó seguit de perfil semicircular. Hom va reforçar aquesta volta amb dos arcs torals, els quals tenen l’arc apuntat.

Aquest edifici va ser ampliat pel costat de ponent amb un cos de planta rectangular, el qual es va comunicar amb la nau de la capella mitjançant una gran obertura que es va practicar en el mur de tancament dels peus de la nau, i que separa aquests dos espais. També se li va afegir una sagristia al costat de migdia a tocar de l’absis.

 

La porta d’accés original de la capella fou tapiada quan va ser substituïda per una de nova, possiblement al costat de ponent, on avui hi ha la gran obertura que comunica la nau amb el cos afegit. Abans que l’edifici quedés en desús s’hi accedia a l’interior per un portal obert en la cara de migdia d’aquest cos.

 

Els paraments exteriors de la nau, com també els interiors, són llisos, sense cap ornamentació. Els murs d’aquesta construcció van ser aparellats amb pedres de mida mitjana, disposades en filades horitzontals. Les pedres presenten el treball just per deixar més o menys llis el parament de què formen part; només les pedres cantoneres presenten un treball més acurat. Tan sols a l’absis, i per l’exterior, hi ha la resta del que podia ser una faixa vertical, la qual és situada just a tocar la nau pel costat de migdia, però sense formar cap reclau amb ella sinó una continuïtat lineal deformada.

 

Com a resultat, segurament, d’un canvi de coberta que va fer perdre el plom als murs i va provocar la consegüent obertura de la volta, hom va afegir a les façanes de migdia i nord uns contraforts per tal de contrarestar l’empenta de la volta.

 

En l’angle que formen els murs de migdia i de ponent, i sobre la coberta, es va construir un petit campanar de torre, de planta circular-poligonal amb dues obertures, una al costat de migdia i l’altra en el de ponent.

 

Per les seves característiques es pot inscriure aquesta capella dins el grup de capelles rurals, sense ornamentació, que foren bastides al llarg del segle XII en aquesta comarca, tot i que és possible que substituís o modifiqués un edifici anterior que estaria cobert per una estructura de fusta. També presenta modificacions i ampliacions de datació posterior; així, el reforç amb arcs torals podria ser datat dels segles XV o XVI, el cos de ponent i la sagristia dels segles XVIII o XIX. Per al campanar es podria donar una datació aproximada entre els segles XVII i XVIII.

 

Últimament, durant l’any 1992, s’han encetat uns treballs de restauració i rehabilitació de tot el conjunt. El projecte pretén restablir la volumetria primitiva de l’església, tot i que es conservaran altres elements posteriors prou significatius, com el campanar i la petita porxada de ponent

El Museu Diocesà d’Urgell conserva, amb el núm. 304 de l’inventari, una marededéu de fusta policromada procedent de Santa Anna de Cortscastell (vegeu el vol. XXIII, pàgs. 216-218, de la present obra). La imatge, que fa 65 cm d’alçària, presenta una composició desproporcionada on domina la verticalitat de les figures. L’alçada de la Mare de Déu és gairebé el doble de la seva amplada. El Nen, assegut a la falda de la Mare, és col·locat gairebé al centre de la imatge, accentuant encara la frontalitat total del conjunt. Tot ell respira un aire predominantment hieràtic, marcat alhora per les expressions dels rostres i les actituds d’ambdues figures. La Verge s’asseu en una cadira curul, amb dues columnetes adossades acabades en dues boles.

La Mare, d’expressió serena, és cobreix el cap amb un vel que cau per les espatlles fent unes ondulacions, per la part davantera, molt gruixudes i escalades. De sota el vel apareix el cabell, que cau sobre l’ample front en gruixudes trenes a banda i banda del coll. Vesteix túnica i sobretúnica que li arriba fins a sota dels genolls, tot fent unes ondulacions que permeten veure la túnica. Aquesta dibuixa una sèrie de plecs, tan sols insinuats, que deixen veure com els peus de la figura recolzen en una mena d’esglaó. Segons Noguera i Massa (1977), la sobretúnica seria pròpia d’aquelles peces més arcaiques, amb una datació de voltants del segle XII. Amb la mà dreta sosté una bola del món; la mà esquerra, actualment col·locada de forma arbitrària, segurament feia el gest de subjectar el cos del Fill.

 

El Nen, col·locat gairebé al mig de la figura de la Mare, vesteix una túnica acabada en plecs amb forma de “V” que deixen veure els peus, actualment fragmentats. Amb la mà esquerra sosté el llibre en posició vertical, i amb la dreta, avui desapareguda, segurament devia beneir.

 

La policromia que cobria la imatge ha desaparegut pràcticament del tot; tan sols en queden algunes restes, que van aparèixer en treure-li la decoració del segle XVI, en el mantell del Nen de color vermell i blau i en els cabells de color negre. De la marededéu tan sols s’han conservat unes petites mostres localitzades a les zones dels genolls i del setial. S’ha perdut, tanmateix, gairebé tota la capa d’estuc que recobria el conjunt, i amb ella, doncs, qualsevol rastre de pintura. Això ha permès, d’altra banda, apreciar de manera més directa el treball de l’escultor. és tracta d’un treball força barroer on els volums s’han definit mitjançant un relleu incís, fet que dóna a la peça l’aspecte d’un bloc de fusta poc treballat.

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Lleida&ver=214#tgv

Localidad: Corcastell. Siglo de la Imagen: XI

Observaciones: Actualmente en Museo Diocesano d'Urgell Pelo muy rizadito y suelto; muy inusual. Colores tradicionales de rojo, azúl y amarillo.

La tipologia iconogràfica del conjunt, si homes guia pel fort caràcter frontal de la composició, estaria en la línia de les marededéus que responen al concepte de Sedes Sapientiae, d’origen bizantí, molt comunes en el món del romànic. Malgrat això, hi ha certs indicis que fan pensar en una datació més tardana per a la peça. Segons Antoni  Noguera i Massa ( Olot, 1921 + Olot 9.03.2016 )  és a partir del segle XIII que la Mare sosté una bola amb la mà dreta, però encara hi ha un altre detall que podria fer retardar la datació de la peça fins al segle XIII: es tracta de l’actitud de la Mare, en la qual el fet de voler agafar el Fill amb la mà esquerra és mostra d’una certa humanització del conjunt

https://www.elpuntavui.cat/article/29-necrologiques/948451-antoni-noguera-massa.html

Poseu-vos les piles, i de forma esglaonada, vivim amb un país amb una xarxa viaria quasi tercermundista – és el que té, estat colonitzats, oi?- , veniu a la Vegueria “ In pectore” dels Pirineus.

L’ajornament del desplegament de la  Llei 30/2010, del 3 d’agost, de vegueries, clama al Cel, oi?.

https://www.parlament.cat/document/cataleg/48036.pdf

fa temps que no publiquen cap “ edifici escolar anterior a la dictadura franquista”, i no és certament perquè ja els tinguem tots identificats, fa mal dir-ho però, NO HI HA LA COL·LABORACIÓ QUE CALDRIA per part dels catalans.  Us insistim altre cop, retrateu l’edifici on anaven a l’escola els vostres padrins, avis, pares i potser vosaltres mateixos, i feu-nos arribar la fotografia a l’email castellardiari@gmail.com , hem d’evitar que es perdi aquesta “ memòria col·lectiva”.

 

ERMITA DE SANT SALVADOR DEL CORB. PERAMOLA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

En aquesta ocasió publica fotografies de  l’ermita de Sant Salvador del Corb, que  es troba situada en un emplaçament excepcional, prop del cim de la Roca del Corb i del coll de Mu, que separa la Roca del Corb de la serra de Sant Honorat, a frec mateix de la cinglera, prop d’una alta roca exempta, en una zona de cingles i balmes, habitades des de temps molts antics, com es palesa per les troballes neolítiques del seu entorn, i que, en certa manera, justifiquen la presència de l’ermita en un indret tan inaccessible.

El Joan-Albert Adell i Gisbert (Barcelona, 1955) i la  Maria Lluïsa Cases i Loscos, escriuen de de  l’ermita de Sant Salvador del Corb,a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0628602.xml

L’església és un edifici molt petit d’una nau, no rectangular sinó quadrada, acabada a llevant amb un absis semicircular, lleugerament passat de radi, obert a la nau a través d’un arc presbiteral. La nau ha perdut la coberta però, pel gruix dels murs, podria tractar-se perfectament d’una solució amb estructura de fusta; només es conserva la volta absidal, de quart d’esfera, i l’arrencada de l’arc presbiteral, que era de mig punt.

L’havia retratat A.Moras. l’any 1984,   Vista superior de les ruïnes. No ens cansem de reivindicar la memòria de l’Antonio Moras Navarro , q.e.pd. , i la seva gran tasca en l’àmbit de la documentació del Patrimoni històric, tampoc de reclamar per a ell el reconeixement que mereix. 

La porta, de la qual es conserva només la part baixa dels brancals, s’obre en la façana nord, situació determinada pels condicionaments topogràfics de l’emplaçament de l’església, que la fan pràcticament inaccessible des de llevant, sud o ponent. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, que és l’única que es conserva en l’edifici. En el mateix absis, a cada costat de la finestra, hi ha dos petits nínxols rectangulars.

 

Les façanes de la nau són llises i mancades d’ornamentació; no així la façana absidal que presenta una decoració formada pels motius llombards d’arcuacions distribuïdes, en sèries de dues, entre lesenes, amb una distribució molt anòmala de les arcuacions, car hi ha sis lesenes que defineixen sis plafons, amb una unió molt deficient i maltraçada dels motius ornamentals amb els angles de la nau.

 

En aquesta s’observa un important canvi d’aparell, de manera que la seva part baixa és formada amb carreus petits, prims i allargassats, de pedra sorrenca local, mentre que la part alta i els murs absidals són fets amb carreu de proporcions quadrades, també com l’anterior disposat molt uniformement, llevat de l’absis, on l’aparell és molt més irregular i es fa palesa la utilització de pedra tosca en la formació dels elements ornamentals. Cal assenyalar el reaprofïtament, com a carreus, d’almenys dues peces de molí neolític, de granit.

En el seu estat actual, l’església de Sant Salvador del Corb pot plantejar-se com un edifici en el qual es fa evident un procés de reforma o almenys de canvi al llarg de la construcció, palesat en el canvi d’aparell. La construcció fou concebuda, en la seva fase final, seguint els principis de les formes llombardes, interpretades d’una manera molt poc ortodoxa en la seva unió amb els murs de la nau, i que tant pot correspondre a una obra rural, allunyada de les formes més pures del seu estil, com a una refecció matussera d’un edifici preexistent, que en qualsevol cas hem de situar en una data avançada dins el segle XI, possiblement en la seva fase final

El tema del  desplegament de l’organització territorial de Catalunya, és quasi còmic, tenim una  Llei de vegueries de Catalunya (STC 31/2010), modificada el 2017 per incloure la vegueria del Penedès, i tenim alhora uns Partits Polítics QUE NO FAN RES PER A IMPLEMENTARLA,  això bàsicament beneficia a les Diputacions Provincials, i perjudica als que malgrat tot, voldrien viure, lluny de les conurbacions urbanes

https://www.parlament.cat/document/cataleg/48036.pdf

Cal reclamar que es faci efectiva aquesta distribució territorial.  

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA MUNTANYA. CAREGUE. RIALP. EL PALLARS SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE “ DELS PIRINEUS

 

Patrimoni Gencat explica que aigües  amunt del riu Caregue, poc més enllà del poble de Caregue (a 1.154 metres  d'altitud), hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Muntanya, (patrona de la vall d’Àssua),  refet en època moderna.

Fotografia Montserrat Anguila Presas

 

Es tracta d'un edifici  de planta rectangular, amb una coberta a doble vessant coronada per un campanar d'espadanya. Té adossats dos edificis que no formen part de la capella, però que s'integren dins un mateix volum. Les parets són de maçoneria amb fang i arrebossades exteriorment amb morter de calç i coronades amb voltes que serveixen per a suport de la coberta a base d'una estructura de fusta i pissarra.

La llegenda sobre la imatge de la Mare de Déu que acull aquest santuari, diu que la va trobar un pastor i que va intentar dur-la cap al poble i no ho va aconseguir. Va ser per això que varen construir l’església.

 

L'aplec de la Mar de Déu se celebra el diumenge de Sant Cogesma per la segona Pasqua. També s'hi acudeix en romiatge el dia 16 d'agost, en que es fa la festa major.

 

A l'interior conserva un retaule i una còpia de la imatge de la Mare de Déu de la Muntanya feta per l'artista pallarès Josep Calvet, conegut amb el sobrenom de "Terrisses". Ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i el lloc i data de naixement i si fos el cas de traspàs a l’email castellardiari@gmail.com , la misogínia està tant incardinada per arreu, que bona part de les persones no la saben veure, oi?.

 

 La imatge original data del segle XIII i es troba al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell des de 1986

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Lleida&ver=220#tgv

Localidad: Caregue. Siglo de la Imagen: XII

Observaciones: Actualmente en Museo.Muestra 4 dedos

https://www.turisrialp.cat/web/cultura/mare-de-deu-de-la-muntanya-de-caregue/

La Mare de Déu de la Muntanya (patrona de la vall d’Àssua), refeta en època moderna

 

Sobre un espaiós replà, solitària, propera a un torrent però molt enlairada respecte al riu que baixa de la font Blanca.

 

El temple és petit i espaiós, conté un retaule barroc del segle XVI. Durant els anys del fort despoblament de Caregue (1950-1975), la imatge autèntica fou portada al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.

 

A requeriment del poble, se’n va fer un rèplica que actualment presideix l’altar major.

 

El diumenge anterior al dilluns de la 2a. Pasqua en maig i el dia 16 d’agost (l’endemà de la Festa Major) es venera la Mare de Déu.

 

Els fidels devots de Caregue li canten els goigs i intenten mantenir les velles tradicions dels dos aplecs.

 

https://algunsgoigs.blogspot.com/2019/08/poema-la-mare-de-deu-de-la-muntanya.html

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/08/goigs-la-mare-de-deu-de-la-muntanya.html

Poseu-vos les piles, i de forma esglaonada, vivim amb un país amb una xarxa viaria quasi tercermundista – és el que té, estat colonitzats, oi?- , veniu a la Vegueria “ In pectore” dels Pirineus.

L’ajornament del desplegament de la  Llei 30/2010, del 3 d’agost, de vegueries, clama al Cel, oi?.

https://www.parlament.cat/document/cataleg/48036.pdf

Fa temps que no publiquen cap “ edificis escolars anteriors a la dictadurafranquista”, i no és certament perquè ja els tinguem tots identificats, fa mal dir-ho però, NO HI HA LA COL·LABORACIÓ QUE CALDRIA per part dels catalans.  Us insistim altre cop, retrateu l’edifici on anaven a l’escola els vostres padrins, avis, pares i potser vosaltres mateixos, i feu-nos arribar la fotografia a l’email castellardiari@gmail.com , hem d’evitar que es perdi aquesta “ memòria col·lectiva”.