CASAL DELS VILAFRANCA; DELS JOSA ; ARA MUSEU-ARXIU DE MONTBLANC I COMARCA

Tinc una llarga relació amb Montblanc, i em trenca el cor comprovar visita rere visita, que més enllà de la recuperació de la fesomia medieval, es viu un retrocés econòmic extremadament greu.

La vila deu el nom al turó que està situat al centre del nucli antic, conegut com al Pla de Santa Bàrbara. En aquest turonet (o mont) no s'hi conreava ja que la terra donava pocs fruits i es considerava erm (o albis -blanc-, en català medieval). Així va sorgir el topònim de Montis Albis que originà el de Montblanc.

Pere Berenguer de Vilafranca, en va ser el repoblador, i per aquesta raó hom defensa que visques en aquesta casa, prop de la primitiva església romànica de Santa Maria

Per la seva ubicació propera a l’església de Santa Maria, i malgrat la inexistència de proves documentals – i en això l’església sempre n’ha estat capdavantera – s’especulà que la casa tingué alguna relació amb les dependències de la Cúria eclesiàstica.

Els Josa arribats a Montblanc durant el primer terç del segle XVIII, dugueren a terme modificacions importants que responien a les necessitats d'adaptació de l'edifici a la funció agrícola; el darrer membre d’aquesta nissaga va ser Joan de Josa, mort sense descendència el 1798.

El segle XX, la família Alfonso-Andreu, propietària del casal, en va fer donació a la vila per instal•lar-hi el Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca, fundat l'any 1958.

La nova funció ha exigit un procés continuat d'adaptació i reformes de l'edifici, a fi d'encabir-hi les diverses seccions del Museu: arqueologia, etnologia comarcal, biblioteca, arxiu i tallers

SANTUARI DE MASSARRÚBIES. LLADURS. EL SOLSONÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens expliquen en aquesta ocasió les seves impressions de la visita que feien al Santuari de Massarrúbies. Hi ha quan al topònim propostes contradictòries : del llatli rupinu de rupes ‘ roca’ amb el significat ‘terreny rocós’; del llatí rubus i rubeus, tant en el sentit de ‘vermell, roig’, com en el ‘d’esbarzer’.

Sortien de Solsona en direcció a Cambrils, que pertany avui al municipi d’Odèn; cercaven un rètol “Santuari de Massarrúbies”, un cop localitzat continuaven per la carretera estreta i girada, però ben asfaltada, fins arribar al cap d’uns 3 o 4 km. davant del mas Cabiscol i el santuari de la Mare de Déu de Massarrúbies.

El lloc es troba a l’antic terme de Terrassola, del municipi de Lladurs, a la comarca del Solsonès. La senyoria de les terres ha pertanyut des de l’any 1106 a l’església de Solsona. Les ingerències dels cavallers feudals, propietaris dels castells veïns, obligaren el bisbe d’Urgell a confirmar la donació. Aleshores els abats i més tard els bisbes de Solsona nomenaven el batlle.

El santuari es un edifici d’origen romànic, molt reformat al segle XVII. Davant de la porta d’entrada hi ha un espaiós pòrtic i al costat mateix el cementiri. Hi ha construïdes capelles laterals al dos costats i un cimbori a la part de l’altar. Damunt la porta hi ha un campanar de dos ulls de cadireta però amb un afegit que bé podria ser un comunidor. En recorda també el modificat campanar de l’església de Sant Romà de l’Aranyonet.

El retaule de l’altar major és renaixentista i la imatge de la Mare de Déu de Massarrúbies d’estil gòtic. La història de la imatge s’emmarca dintre de les llegendes de les talles que no volen ser mogudes del lloc on són trobades.

La llegenda de la troballa, explica que fou un pastoret de la masia de Cabiscol; en arribar a la casa amb el ramat va anunciar que portava una cosa molt bonica, posat el fet en coneixement del mossèn, aquest ho comunicà al ensems a les autoritats Religioses i Civils de Solsona, que manarem que se’ls hi portés; la imatge però, cada cop que la volien traslladar és tornava més feixuga. Van insistir una vegada i altra, i el resultat sempre era el mateix, aleshores van decidir portar-la altra vegada a Cabiscol, diuen les cròniques que el seu pes s’alleugeri, i finalment entengueren que la voluntat de Nostra Senyora era la de romandré per sempre més en aquell indret, on la pietat popular li aixecà un santuari.

Particularment remarcable és la Majòlica de Nostra Senyora, que fou executada pel ceramista Salvador Sunet Pahissa. En donàvem noticia al Jaume Sunet, que ens contestava : gràcies si que la vaig publicar. Em va costar trobar el lloc, però va valer la pena!.
http://jaumesunet.blogspot.com.es/2010/12/obra-de-salvador-sunet-pahissa-mare-de.html

El primer diumenge després de l’Ascensió es celebra la festa del Perdó, a la qual acut un bon nombre de veïns del municipi, i dels seus encontorns.

Per la intercessió de Nostra Senyora de Massarúbies, i confiant en la infinita misericòrdia de Déu, esperem que Dimitris Christoulas, http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/en-la-mort-dun-just-dimitris.html
i totes les víctimes de la corrupció, la iniquitat i l’estultícia dels politics, trobin acollida a la Casa del Pare.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

I LES PEDRES ON SON ?. SANTA MARIA DE VALLSANTA

Tenia ocasió de veure un petit vídeo en el que l’equip de SOTA TERRA de TV3 fa – segons pròpies paraules seves – una reconstrucció virtual. Us deixo l’enllaç :
http://www.tv3.cat/videos/3923430

Al llarg dels anys hem tingut ocasió de llegir i escriure força en relació al petit cenobi de la Vall del Corb, prop de Guimerà.

L’any 2007, com ens recordava en un article el Joan Corbella i Duch, s’acomplien 100 anys de la carretera que des de Guimerà porta fins a Santa Coloma de Queralt , una i altra població pertanyen aleshores a la dita Baixa Segarra.

El traçat entre el trencall de la carretera Montblanch - Tàrrega [ aleshores amb h, i actualment sense ], i Guimerà no deu ser gaire més antic, i originàriament deuria passar prop de la riba del riu Corb, perquè en l’actual traçat s’adverteix el rebaixos fets per evitar justament la definitiva destrucció de Vallsanta.

Aquest Monestir no va tenir mai - com el seu homònim de Vallbona - una població al seu redós, i segons les cròniques històriques la seva existència bàsicament entre els anys 1235 i 1589 té més ombres que llums.

Sabem del Monestir del Pedregal al Talladell que les seves pedres van acabar majoritàriament a les muralles de Tàrrega, del Castell d’Arbeca s’explica que per eterna vergonya dels veïns i àdhuc de Catalunya [ a Espanya això ja li va anar bé] fou destinat a fer les llambordes que s’empraven en les primeres carreteres. De Vallsanta no se’n explica gaire res del destí de les seves pedres – sabem justament que la part que avui es conserva anava destinada a la construcció, i els veïns de Guimerà, posant en risc la seva vida i/o integritat física, van evitar-ho ].

La meva tesis respecte d’aquest Monestir, no va en la línia de l’equip de TV3, i respecte de la seva ‘reconstrucció virtual’, molt en la línia de Walter Elias Disney, dir que vindria a confirmar la deriva pel•liculera del programa Sota Terra. Cosa que val a dir lamento molt sincerament.

LA INNOMINADA CAPELLA DEL MAS BAGÀ DE LLINARS DEL VALLÈS ORIENTAL.

Quan érem menuts els que ara patim per la nostra pensió de jubilació, responíem a la pregunta del Catecisme :

On està Déu?

Déu està al cel, a la terra i a tot arreu.

Pensava en això mentre retratava la façana i l’absis de la que fou església del Mas Bagà, al cor mateix de la població de Llinars, a la comarca del Vallès Oriental, en terres de la dita nació catalana.

A la pregunta de l’advocació a que va ser dedicada quan es va sacralitzar [considerar com a sagrat] l’edifici, em responien en llengua castellana que no en tenien coneixement, insistint curiosament – sempre en la llengua de l’Imperi - en el caràcter de natural del lloc.

Feia la mateixa pregunta per e.mail a l’Ajuntament, i fins a dia d’avui rebia la callada per resposta. El mateix – i em dol deixar-ne constància - em succeïa amb l’església catòlica. Entenc – tot i que no comparteixo – que els particulars, cas de l’antic santuari de Nostra Senyora de Bellulla a Canovelles, no facilitin accés i/o informació; no certament quan això ho fa una Administració Pública, i/o la confessió religiosa a la que va pertànyer l’edifici abans de ser dessacralitzar [deixar de considerar com a sagrat ].

Aquests conceptes topen amb allò que ens ensenyaven de menuts; hem d’entendre doncs que les autoritats Civils i/o religioses han foragitat Déu de Llinars del Vallès ?.

Amb la meva fe senzilla penso que això no és possible, el que s’ha foragitat a Llinars del Vallès, i per arreu, és el gust per conservar les tradicions i els records del passat.

Això és el que hem guanyat amb l’adveniment de la modernitat, els progrés, la sostenibilitat,...

Com sempre des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavin ) , situat al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes,a la Comarca de la Noguera, m’arribava la resposta ;

Hola Antoni, la capella del Mas Bagà era dedicada a la Santíssima Trinitat.

La Capella del Castell, suposo vols dir la del Palau dels Ayerbe, Castellnou de Llinars, es dedicada a la Puríssima Concepció.

La Capella del Castell, que es en ruïnes, estava dedicada a Santa Maria de Castell-Vell.

Salutacions,

Josep Sansalvador
Arxiu Gavín
Monestir de les Avellanes
25612 - Os de Balaguer - Lleida
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78

CAMPANAR DE L’ESGLESIA DE SANT FERRAN DELS CAPUTXINS DE MARTORELL

CAMPANAR DE L’ESGLESIA DE SANT FERRAN DELS CAPUTXINS DE MARTORELL

Quan en virtut de la sanció a ‘peatge perpetu’ que establien contra Catalunya les forces de Felip V l’any 1714, circules per la A-7 a l’alçada de la ‘vila màrtir’ de Martorell, sobresurt fugaçment un campanar d’espadanya sense campana, quina pertinença em prometia esbrinar algun dia.

Pels seus passos comptats tot acabava arribant, i el dissabte 17.03.2012 , m’arribava fins a Martorell, aturava el meu vehicle passat el museu Vicenç Ros , i retratava el campanar.

L’edifici va pertànyer a l’ordre dels Caputxins, i l’església dedicada a Sant Ferran, per acontentar al Marquès de los Vélez, Fernando Joaquin Fajardo de Recasens, es va consagrar l’any 1700.

Entre 1820 i 1823hi hagué una exclaustració ‘provisional’ , que ‘ancha es Castilla’, esdevindrà definitiva l’any 1835 amb la desamortització, l’any 1842 l’ajuntament rebrà l’edifici en donació. A partir de 1861 va ser convertit en escola, tot conservant-hi l'estructura conventual. L'ampliació de les escoles l’any 1935 va malmetre el refectori i el claustre, mentre que l'església no va sofrir modificacions.

No podíem accedir a l’interior per visitar l’església de Sant Ferran, que segons llegim és de nau única, coberta amb volta de canó amb llunetes i capelles laterals intercomunicades.

L’any 1945 amb la donació de Vicenç Ros i Batllevell (1883-1970) de la seva important col•lecció de ceràmica, entre d'altres, va ser inaugurat el Museu Vicenç Ros. Amb els anys, gràcies a l'activitat de Vicenç Ros, director i d'Isidre Clopas i Batlle (1913-2001), conservador, i a les donacions de molts martorellencs, s'han anat configurant i ampliant els diferents fons del museu: l'etnològic, amb tallers complets d'espardenyer, cadiraire, boter, baster, terrisser, terrissaire, ; l'arqueològic, amb materials procedents de diversos jaciments; el d'art, amb obres de Lluís, Pau i Agustí Rigalt; el documental, la biblioteca i l'hemeroteca. El fons de ceràmica es va incrementar el 1972 amb l'adquisició de la col•lecció de Joaquim Mir, instal•lada en un principi al Memorial Museu Vicenç Ros, a la plaça de la Mina, que actualment serveix com a sala d'exposicions temporals.

El fons també comprèn elements arquitectònics de procedència diversa, com les gàrgoles de l'església parroquial de Santa Maria, destruïda durant la guerra civil, capitells, claus de volta, piles d'aigua beneita, escuts, sarcòfags i làpides sepulcrals, a més d'un relleu gòtic procedent del convent de les monges jerònimes de Barcelona i altres elements de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.

Us deixo uns enllaços interessants :

http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-2814-cat museu_municipal_vicen%C3%A7_ros_de_martorell.htm
http://www.diba.cat/museuslocals/nouwebmuseus/Buscar/Fichas.asp?TipoFicha=3&Codigo=34
http://www.monestirs.cat/monst/ballo/bl12capu.htm

Ah!, feu com jo, veniu a Martorell.

ELS CELLERS MODERNISTES DE L’ESPLUGA DE FRANCOLI

Teníem hora per visitar la que anomenaria més tard com LA COVA DE WALT DISNEY DE L’ESPLUGA DE FRANCOLI, m’ho recordaven quan m’aturava a retratar alhora, el Celler Cooperatiu de Baix o dels Rics, dit també Celler del Sindicat Agrícola de l'Espluga de Francolí, projectat per Lluís Domènech i Montaner i que dugué a terme l'any 1913 el seu fill, també arquitecte, Pere Domènech i Roure; i el Celler Cooperatiu de Dalt o dels Pobres, o Celler de l'Espluga, l'autor del qual va ser el mestre d'obres de Montblanc Josep Antoni Miró; no serà fins l’any 1961 que s'unifiquen els dos sindicats.

Aquesta dicotomia Rics/Pobres la trobem quasi per arreu, i explicita clarament les causes del nostre fracàs col•lectiu.

Certament som ‘més que un club’, però estem lluny – molt lluny, encara – d’assolir els ‘mini’ns exigibles’ per a ser una Nació.

L’espluguí Josep Maria Rendé i Ventosa, (1877-1925), "l’apòstol del cooperativisme a Catalunya", va tenir ocasió de comprovar-ho en el seu mateix poble.

La Vanguardia és feia ressò del deteriorament irreversible d’aquestes joies del patrimoni arquitectònic mundial, com a conseqüència de la política de ‘ terra cremada’, que contra Catalunya i els catalans, s’ha vingut practicant d’ençà de 1714. Trobava també un blog on el tema es tracta abastament.

Properament s’organitzarà una Marató contra la ‘pobresa’ - encara que l'enunciat sembli dir el contrari - ; quan sigui possible Catalunya s’ha de plantejar accions semblants per salvar el seu/nostre Patrimoni Històric i Artístic.

Demanar ajuda als japonesos, fora una de les possibles solucions.

SANT MARTÍ DE PUIGBÒ . GOMBRÈN. EL RIPOLLÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens expliquen la seva visita l’ enrunada església de Sant Martí de Puigbò, al terme de Gombrèn, als límits quasi de les comarques del Ripollès i el Berguedà sobirà.

Per accedir-hi ; a l’entrar a Gombrèn venint de la Pobla de Lillet, poc abans de la plaça de l’església hi ha una bifurcació senyalitzada amb els noms d’Els Cortals i Puigbò. Girar el cotxe a la plaça i reprendre el camí per poder entrar en la cruïlla. Al cap de cinc km. de pista alquitranada, cimentada i de terra, de tot una mica, arribem davant del rètol que diu PUIGBÒ. Uns quants metres més enllà una gran CTR molt ferma. Davant nostre l’església de Sant Martí de Puigbò.

La primera impressió, diuen que la bona, va ser de sorpresa. Les fulles de les heures que cobreixen el campanar de doble cadireta reflectien al sol i brillaven com si fos una il•luminació nadalenca. Tota la construcció és envoltada per l’enfiladissa planta i ens queda per saber si l’església suporta el vegetal o aquest a l’envoltar l’edifici aguanta, com un regal, en el seu lloc les cansades pedres.

El clos tancat del cementiri envolta la construcció i els matolls cobreixen la superfície i amaguen tot el que pugui haver-hi a sota. Per tant les fotografies són des de fora el mur.

La nau és situada a 1120 metres d’alçada, a la vall del torrent de Puigbò, afluent de la riera de Merdàs.

Segons dades de la Llista de monument del Ripollès. És una església de planta rectangular amb dues capelles laterals a la zona del presbiteri i queden restes del cor a la part oposada de la nau. La teulada és de cabirons de fusta i teula àrab. A l’interior aquesta teulada està amagada per una falsa volta de mig punt feta de maons. Les parets conserven restes de pintures, molt degradada, d’època neoclàssica.

La porta s’obre al sud i dóna sobre el cementiri i a una eixida tancada per un mur que la separa dels camps. Les heures han esfondrat la coberta i de retruc la falsa volta de canó.

Aquesta església va ser construïda al 1736 o 1737. La pedra de la llinda diu 1736 en substitució de l’antiga església romànica per continuar les funcions de parròquia del veïnat. Val la pena notar que damunt de la pedra superior del portal sembla dibuixar-se les restes d’un arc de mig punt. També hi ha la data de 1806 gravada en el portal que deu correspondre a una reestructuració o modernització de l’edifici.

Les pintures de l’interior, motius figuratius i arquitectònics també sembla ser de la mateixa època. La parròquia va caure en decadència pel despoblament dels masos veïns i ha arribat fins ara en estat de quasi ruïna total. No té culte des de 1939.

Sant Martí aixecada primerament a tocar d’aquest indret – anomenat aleshores Puigmal - pels soldats francs que participaven en la reconquesta als àrabs, va patir un primer abandó, en aixecar-se aquesta segona església; les conseqüències terribles de la ‘pax franquista’, més fins i tot que la mateixa guerra genocida, van comportar la fugida vers les zones urbanes i industrials, de les persones que vivien en aquestes contrades.

Sant Martí es partí la capa amb els pobres, i el bon Déu feu lluir un sol tardoral per agrair-li; Catalunya que s’ha buidat en benefici d’Espanya, no rebrà mai cap escalf.

Les alegries i penes de l’esperit ens eleven al cel, desgraciadament aquesta església, com la nostra Nació, davalla a terra.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

FASSINA BALANYÀ DE L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ. CONCA DE BARBERA

Catalunya és la terra dels ‘herois anònims’; persones que s’aixequen cada dia per fer ‘anar el país’; de la majoria l’enciclopèdia de ‘Barcelona’ no en dirà mai res. Per això demanava el nom del darrer propietari de la Destil•leria dita ara ‘ Fassina Balanya’ ; d’aquest - per a mi curiós- nom trobava al Diccionari de l’Instituí d’estudis Catalans :

FESSINA f.

Fàbrica antiga o alambí on es destil•la esperit i es fan begudes alcohòliques (Ll., Urgell, Lluçanès, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); cast. alambique, destileria.
Fon.: fəsínə (or.); fasínɛ (occ.).
Etim.: probablement del llatí offĭcīna, ‘fàbrica’.

Del propietari en trobava dades als llocs dels que els ‘mortals’ no ens podem escapolir; Hisenda i les Notes Necrològiques de la Vanguardia :

Dels comptes d’explotació de la Destil•leria de Josep Arbós Civit, se’n conserven als arxius corresponents als exercicis 1945-1952 a la Delegació d’Hisenda de Tarragona.

A la Vanguardia del dia 13 de març de 1976 apareix la necrològica de Josep Arbós Civit, que lliurava l’ànima al Senyor a la població de Vallirana a l’edat de 80, les seves despulles varen rebre terra en aquell indret del Baix Llobregat.

A l’església Parroquial de l’Espluga de Francolí es varen celebrar els seus funerals.

A la Fassina Balanyà de l'Espluga de Francolí ens explicaven que produïa aiguardent a partir de la brisa del raïm, és a dir una massa formada per la pell, els pinyols i les rapes del raïm - era, per tant, el residu del raïm- un cop se n'havia extret el most.

El procés era el següent : A la brisa se li afegia aigua i començava un procés que manualment es controlava per evitar l'ebullició; s'obtenia així l'alcohol per un procés de destil•lació.

Un cop duta a terme la destil•lació , la brisa es premsava i se n'obtenien altres derivats per a la indústria farmacèutica (àcid tartàric).

A la part exterior de la fassina es deixava assecar la brisa premsada i en acabat s'utilitzava com a combustible per a la caldera que feia funcionar la màquina de vapor de la mateixa fàbrica.

La Fassina Balanyà - hores d’ara – ,per la seva situació en una de les zones més importants de producció de vins i alcohols de Catalunya, és l’exemple palès d’una activitat, que havia tingut un gran abast a tot el territori, Bages, Vallès, Penedès, Camp de Tarragona,.... i que té avui només un caràcter quasi residual.

El tancament del negoci per part de Josep Arbós Civit, i la fortuna que va fer possible el manteniment de l’edifici, davant la dificultat de trobar-li un ús alternatiu posterior, ha permès que quaranta anys més tard, la Fassina Balanyà es mantinguí pràcticament igual al darrer dia de la seva activitat.

Acabava d’escriure aquest text, a la taula de casa, la tarda del dia que sortíem del Balneari de Rocallaura; i decidia incloure’l, juntament amb la resta dels escrits i/o viscuts en aquests dies, sota l’epígraf ‘ Escrits del Balneari’; que son fins al moment :

L’URGELL
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/balneari-de-rocallaura-el-somni-de.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/04/nostra-senyora-del-tallat-sant-llorenc.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/visitava-el-recinte-privat-on-flueix.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/el-corral-romanic-de-sant-andreu-i-sant.html

LA CONCA DE BARBERÀ
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/els-cellers-modernistes-de-lespluga-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/sant-josep-sabater-de-montblanc.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/pont-medieval-de-montblanc.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/la-cova-de-walt-disney-de-lespluga-de.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/santuari-de-la-comunitat-mercedaria-de.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/castell-de-solivella-dit-tambe-de-la.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/04/mas-la-sabatera-de-prenafeta-la-conca.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/castell-de-barbera-de-la-conca.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/sant-salvador-de-prenafeta-conca-de.html
http://portal.bibliotecasvirtuales.com/foros/celler-dels-rics-de-barber%C3%A0-de-la-conca

Uns i altres – i els que aniran sortint properament - seran tramesos amb prec de publicació als mitjans de la premsa comarcal corresponent.

EL CASTELL ‘NOU’ DE LLINARS DEL VALLÈS

Inútilment maldava per obtenir alguna imatge, i això que comptava amb la màquina ‘màgica’ la OLIMPUS FE-100 [ espero que la casa me’n faciliti una nova perquè està lliurant l’ànima – el sensor – al Senyor ] ; l’edifici està literalment encerclat de vegetació per evitar que sigui visible des dels carrers adjacents.

Privacitat ?. Prudència ?. Por ?.

Tenim en compte que els senyors feudals van demanar als llinassencs que els ajudessin a construir un castell nou, a canvi de disculpar-los de pagar durant dues generacions el tribut anomenat d'obres del castell.

Potser l’hauríem de poder veure, oi ?.

Ah!, La pagesia hi va aportar mil lliures. I és que son tant bona gent, oi ?.

Del lloc diu l’enciclopèdia :

El dia 1 de juliol de 1548 Riambau de Corbera i de Sant Climent convocà una reunió de prohoms de la baronia de Llinars a l'església de Santa Maria i, al•legant que les cases en què vivia a la pobla de Llinars eren velles i ruïnoses, els va demanar una ajuda de mil lliures per a edificar un nou castell prop de Llinars. Aquests, a canvi de certes prestacions, li concediren l'ajuda, que van prometre donar en l'espai de deu anys. Així es va edificar el Castellnou de Llinars, a l'E de la població, un magnífic edifici renaixentista de planta quadrada, amb pati central, amb una elegant galeria i unes defenses angulars als quatre costats, abans protegits també per torrelles, que es van desmuntar al segle XIX.

Trobava per Internet una imatge del Josep Salvany Blanch, i una fotografia més actualitzada, que ens permetran fer-nos una idea d’aquest edifici, elegant i sever a la vegada, que es manté amb tota la seva puresa de línies i ornamentació, a destacar la porta principal, ornada d'un escut amb cinc corbs, dels Corbera, entre dos lleons, i la data del 1558, que és quan es devia concloure l'edifici, començat després del 1448.

Entre les moltes coses notables de l'edifici, cal remarcar la gran sala de la part davantera, de 14,7 m, amb un notable teginat i un fris pintat amb 32 òvals separats per pilastres simulades, on hi ha escuts nobiliaris, els dotze mesos de l'any, amb signes zodiacals i feines agrícoles de cada mes, els set planetes i les tres virtuts teologals i les quatre cardinals. En conjunt, és un dels millors palaus renaixentistes del país.

L'edifici és conegut també pel palau dels Ayerbe, perquè al segle XVIII la família Corbera-Santcliment s'entroncà amb la família aragonesa dels Urries, marquesos d'Ayerbe i barons de Llinars, que el tingueren fins el 1908.

El 1983 va ser declarat monument historicoartístic nacional.

M’agradaria veure’l.

També voldria saber l’advocació de la Capella neoromànica de Can Mas Bagà, ...

Llinars del Vallès té molt més patrimoni d’interès del que es publicita des de la pàgina web de l’ajuntament.

SANTA CECILIA DE VOLTREGÀ. OSONA. CATALUNYA

Fent camí vers l’ermita de Santa Perpetua, m `aturava retratar l’església de Santa Cecilia de Voltregà, l’edifici actual té poc a veure amb aquella església que fou – segons les cròniques - renovada i consagrada pels volts del 1095. Hi subsisteix encara – més en els materials, que en l’estructura - una part de l'edifici aixecat a la fi del segle XI.

L’edifici inicialment d'una nau amb tres absis i cúpula o cimbori, patí la transformació barroca que ara se’ns fa visible,a causa de les reformes efectuades cap a la fi del segle XVII, i en el curs del segle XVIII, quan el terme constava de 26 masies, i la població creixeria fins a les 300 persones a començament del segle XIX; aleshores calgué modificar completament l’edifici, especialment els absis i la nau; s'hi obriren capelles, s'arrebossà totalment, i adquirí la forma ‘habitual’ d’aquella època.

El terme de Santa Cecília és documentat des del 997, i la seva parròquia és anomenada al segle XI Santa Cecília de Moixons (de mocones), i cap al 1150 Santa Cecília de Galligants, noms d'antigues vil•les o grans propietats rurals, la darrera encara subsistent; però va prevaler el nom de Voltregà, és a dir, del castell que dominava sobre el terme.

Són pocs els trets característics del passat de Santa Cecília de Voltregà, petit terme governat sempre pels batlles del terme del castell, o baronia de Voltregà, el qual, després d'uns temps inicials de freqüents canvis de senyor, es va convertir definitivament, a partir del 1379, en una baronia de la mitra de Vic. Entre aquest any i el 1812 tots els batlles i administradors del terme foren designats pels bisbes de Vic.

El principi de la seva autonomia municipal data del 1782, quan la parròquia de Santa Cecília obtingué del rei i dels bisbes de Vic el privilegi de tenir un batlle propi, independent del batlle general de la baronia, que residia a la vila de Sant Hipòlit.

Em donava la sensació que el terme de 9 km 2 , està desproveït de locals i/o comerços on es poden adquirir els ben més bàsics, pa, queviures, bar,... sou pregats de confirmar-m’ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com , això és dissortadament freqüent en molts indrets del ‘forat negre’, però certament no pensava trobar-ho al Voltreganès.

NOSTRA SENYORA DEL TALLAT A SANT LLORENÇ DE ROCALLAURA

Oficiava Mossèn Joan Costa Pregonas, a l’església parroquial de Rocallaura , dedicada a Sant Llorenç Màrtir i aixopluc per qüestions de seguretat de la imatge de Nostra Senyora del Tallat.

Quan acabava la funció litúrgica la germana de Família Llum i Vida, Maria Magdalena traslladava al rector el meu interès per retratar dalt del seu cambril la imatge.

Trobava un seguit de pintures que evoquen clarament l’abast de la devoció que suscita, i que va més enllà de l’Urgell, la Segarra, la Conca de Barberà i les Garrigues, comarques que envolten amorosament aquest indret.

M’aturava per reiterar davant Maria, la meva pregaria; Senyora, intercediu per nosaltres davant del vostre Fill, perquè assolim finalment la llibertat com a poble !

De la Capella del Sant Crist, em colpia la visió del Crucificat, que podria haver lluït en un relat ad hoc; adquiria també el llibre ‘ Coronació Pontifícia de la Mare de Déu del Tallat’, d’Eugeni Ferrer i Cabrer.

Des de la troballa feta pel pastor del Senyor del Castell de Lloraç , fins al dia d’avui ha passat molta aigua per la fondalada del Maldanell.

http://goigsdelignasi.jimdo.com/l-urgell/rocallaura/

M’enduia la pau que m’havien transmès en el decurs de la celebració litúrgica.

LLINARS DEL VALLÈS. EL POU DE GLAC DE CAN MORA

L’alçada sobre el nivell de mar de Llinars del Vallès és de 193 metres, això, i l’actual climatologia fan difícil imaginar-nos que en algun moment del passat, es feia gel en aquestes contrades; ho confirma però l’existència de pous de gel, per veure’n un seguia fidelment , les instruccions que ens deixa el Pere Bascones en el seu magnífic treball :

http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html

El pou de can Mora està dins la finca de la masia en el camí d'accés al restaurant. Es tracta d'un pou de glaç adossat al desnivell del terreny, la part nord-est queda recolzada al marge del camp i la resta exempta.

És de planta cilíndrica i coberta amb cúpula, pel costat sud està reforçat amb contraforts. El parament del murs estan fets amb pedra pissarrenca un xic escairada i còdols.

La cúpula que està feta amb maó està coronada per una esfera i havia estat recoberta amb teula àrab. Presenta dues obertures, un al nord a nivell del camp sembrat i l'altra a un nivell inferior més a prop del torrent, les dues estan obrades amb maó són d'arc carpanell i estan tapiades.

Us deixo més instruccions per accedir-hi :

Localització: Masia del Pou de Glaç. Ctra. C-251 Km.12. En el camí paral•lel a l'autopista A-7 en direcció a Girona, davant de l'antic seminari del maristes. Al peu de la nova porta d'accés.
Per Autopista C-32

Sortida enllaç C-60 direcció Granollers, Sortida La Roca – direcció Sta. Agnes de Malanyanes – Centre comercial La Roca.

Enllaç amb Variant C-35 direcció St. Celoni – Llinars del Valles. C-35 sortida no 45 (Llinars del Valles – Dosrius) en rotonda, direcció dosrius.

A 5 metres entrada camí de sorra a l’esquerra. Tot recte esta Masia del Pou de Glaç.

Per Autopista AP-7

Sortida de Cardedeu. Enllaç amb Variant C-35 direcció St. Celoni – Llinars del Valles. C- 35 sortida no 45 (Llinars del Valles – Dosrius) en rotonda, direcció dosrius.

A 5 metres entrada camí de sorra a l’esquerra. Tot recte esta Masia del Pou de Glaç.

Per Antiga Comarcal C-251 al Km 12 entrada de camí de sorra direcció Seminari del Maristes.

Venint de Cardedeu esta a 1 Km de la Benzinera Meroil passat la cruïlla de St. Antoni de Vilamajor.

Venint de St. Celoni, sortida de la variant per Llinars del Valles - Polígon Industrial i passat el Polígon de la Yorka, a ma esquerra entrada per illeta direcció Seminari del Maristes

SANT JOSEP ‘ SABATER’ DE MONTBLANC

Em cridava l’atenció entre l’aldarull de vianants i curiosos en ocasió de les festes de Sant Jordi a Montblanc, la botiga de venda de sabates situada al Carrer Major, cantonera amb el carrer de Sant Josep, on endevinava els trets d’un edifici religiós.

A la llinda figura la data del 1650.

Té planta rectangular i una façana senzilla, amb un òcul i un portal de llinda recta. Advertia malgrat la penombra de l’interior el sostre en bòveda ; volta (de construcció), obra de fàbrica de forma còncava que cobreix un espai situat entre dos murs o entre alguns pilars.

Se l’esmenta – de forma marginal – en el següent enllaç : http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/viewFile/15587/102905

Agrairé qualsevol informació addicional a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Llegia a : http://patrimoni.serviconca.org/Antiga-capella-de-Sant-Josep-Montblanc-1560

Antiga petita esglesiola, de reduïdes dimensions, està situada al carrer Major, al costat del carrer de Sant Josep. A l'àmplia llinda hi ha gravada la data de 1650. Té un ull de bou i una petita espadanya que havia estat el campanar, actualment no hi ha cap campana.

Fundada per Josep Sangenís amb l'advocació de Sant Josep i Santa Teresa.

El 1651 s'hi traslladà el Santisíssim des de l'església de Santa Maria amb motiu de la fortificació d'aquella.

SANTA MARGARIDA DE BIANYA. LA VALL DELS SENTITS

La Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs irigaray Lopez , ens envien una crònica de l’església de Santa Margarida de Bianya, que sortosament manté la seva condició de parròquia i regularment s'hi celebra culte.

No hi ha gaire informació pel que fa al topònim, i recollim la hipòtesis que defensa la seva procedència del llatí ‘amnis’ riu o torrent, i el prefix també llatí ‘bi’, dos; això té una clara relació amb el fet que la riera de Bianya, és formada per la de Sant Ponç d'Aulina i el torrent de Santa Llúcia de Puigmal. Agrairem com sempre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Es tenen notícies d'una edificació en aquest indret ja pel segle IX. Va ser donada l'any 858 al monestir de Riudaura per part del comte Guifré de Besalú, amb motiu de la consagració del temple monacal. Aquest document però, ha estat posat en dubte per alguns historiadors, i conseqüentment la primera aparició indubitada en un document públic serà l'acta de dedicació de Sant Andreu de Socarrats de l'any 1117.

A partir del segle XIII va passar a estar sota la tutela del monestir de Sant Joan les Fonts, fins que en el 1357 va ser annexionada a la Corona. Pocs anys després, Pere III es va vendre una part dels seus drets sobre ella, així com sobre altres temples, castells i pobles, per finançar la guerra de Sardenya.

Va patir molts desperfectes en els terratrèmols del segle XV. Per això la planta del segle XII va ser profundament modificada i costa identificar la fisonomia romànica original.

D'una sola nau, en època posterior s’obriren a banda i banda unes capelles laterals a manera de creuer. La capçalera és formada per un absis que té tres finestres amb arc de mig punt, una cornisa i un fris sostingut per mènsules. A la finestra central de l'absis podem veure la imatge gòtica d'alabastre policromat de Santa Margarida.

L'existència d'una petita àbsida al costat nord ha motivat la creença que l'església era al principi del planta basilical o bé d'una nau amb transsepte. La sagristia, afegida al costat sud, ocupa l'espai on se suposa que hi havia l'altra àbsida pariona.

En el mur sud, actualment protegida per un porxo de factura posterior, podem veure les restes d'una antiga porta, potser l'original del temple romànic. Si realment fos la porta original, aportaria llum sobre la possible estructura del segle XII, doncs ens trobaríem amb un temple de nau única, transsepte i tres absis. Incomprensiblement, l'arc de mig punt que la forma ha estat netejat i destacat, mentre que per la part exterior un plafó d'anuncis l'oculta parcialment.

El campanar, de torre, és bastit damunt la façana de ponent, on hi ha la portalada neoclàssica del segle XIX.

PONT MEDIEVAL DE MONTBLANC

M’aturava per retratar-lo des de la carretera superats escassament uns metres el restaurant Moli d’en Mallol; no s’escapen els montblanquins de la simplesa reduccionista nou/vell.

Desconeixem doncs a qui s’ha d’agrair la construcció i/o reconstrucció d’aquesta magnifica infraestructura del segle XII, que permetia superar el Francolí, i accedir a Montblanc [ aleshores Montblanch ] des del camí ral.

Hom tenint en compte la carta de poblament de febrer del 1163, per la qual s’ordenava a Pere Berenguer de Vilafranca, que traslladés el veïnat al tossal de Santa Bàrbara i que la nova vila portés el nom de Muntblanc. Fos aquest vilafranquí qui en decidís la reconstrucció.

Llegim que hi havia sengles arcs a cadascun dels extrems del pont, que van perdurar fins al segle XIX, quan van ser derruïts perquè dificultaven el pas dels carruatges.

Té quatre ulls d'arc rebaixat, els dos centrals de majors dimensions que els dos exteriors i contraforts, un dels quals ornat amb relleus escultòrics del segle XVII que, segons Josep M. Porta podrien ser rebutjos de la portalada de Santa Maria, i/o atès que l’esmenta’t edifici religiós no va conclòs segons el projecte inicial, part dels materials que hi anaven destinats foren col•locats al pont en una reparació del segle XVIII.

EL MENYSTINGUT SANT PERE DE PIEROLA

M’endinsava pel llit de la riera de Pierola, a la part central del terme, superava un petit grup de cases, i en la llunyania en veia d’altres esparses.

L'antiga església parroquial de Sant Pere de Pierola, està dalt d’un turó, amb un tancament perimetral de filferro per evitar-ne l’accés, i els més que possibles accidents i lesiones. Aquesta decisió no va ser però ben rebuda per tothom.

Se’m fa difícil trobar un adjectiu que descrigui la infinita desolació de l’indret.

L'església de Sant Pere de Pierola, esmentada el 1098, va aixecar-se en un lloc particularment desavinent i inapropiat, i això n’ha condicionat la seva existència.

El turó on està emplaçada l'església, molt abrupte, fou al llarg dels segles progressivament empetitit per l'acció erosiva de les aigües de la riera, fent avançar els barrancs fins arribar a amenaçar, al segle XVIII, amb l'enrunament de l'església romànica i comportant l'edificació a sobre de les ruïnes romàniques d'un nou temple d'estil barroc.

Aquest nou edifici, però, es mantingué poc temps en bones condicions: durant la guerra del francès patí molts atacs i saquejos que feren malbé tant l'església com la rectoria i els quals ens han arribat descrits amb detall, gràcies a les notes del rector Pere Solanllonch que es conserven a l'Arxiu Parroquial d'Hostalets de Pierola. Així doncs, a les destruccions patides durant la guerra del francès es vingueren a afegir, cent anys després de la construcció de la nova església, noves accions erosives provocades per les crescudes de la riera de Pierola que accentuaren els xaragalls que envoltaven el turó, fent-lo més i més petit.

El creixement humà del nucli dels Hostalets, es feu en detriment de Pierola, que alhora que anava minvant la seva població, contemplava com és succeeixen les sol•licituds dels habitants dels Hostalets al bisbat, demanant permís per edificar-hi una nova capella.

Com el peix que es mossega la cua, la pèssima localització i el mal estat de l'església i de la rectoria de Pierola, van fer aconsellable, que com demanaven els fidels , s’aixequés aquesta capella, que es construí al solar de Can Valls, finalitzant les obres l'any 1852.

Continuava però la degradació de l'església i de la rectoria de Pierola – orfes de tot manteniment - l'any 1865 el rector es dirigeix al bisbat demanant poder instal•lar als Hostalets pel mal estat de la casa rectoral.

Per disposició del bisbe de Barcelona Pantaleó Montserrat, el rector passa, , a viure als Hostalets i, l'any 1868 s'hi trasllada la parroquialitat de manera definitiva, passant a ser l'església de Sant Pere de Pierola, sufragània de la dels Hostalets de Pierola.

A partir d'aquest moment, Sant Pere caigué en l'abandó rebent visites puntuals en dies d'aplec o pel dia dels difunts, tota vegada que el fossar va continuar dalt del turó.

Des del pla intentava recollir una imatge menys patètica del indret

SANTA MARIA DE LLADURS. EL SOLSONÈS

Rebia un parell d’imatges del Josep Antoni Uriz que s’aturava al petit nucli de Lladurs per retratar el conjunt de l’església i la rectoria i el fossar que s’aixeca a l’altre costat del camí.

L’actual església parroquial de Santa Maria de Lladurs, també dita del Pla, és un edifici modern alçat l’any 1927 per indicació del bisbe Vidal i Barraquer que féu edificar el nou temple en el mateix indret on hi havia ja la capella de Santa Maria del Pla, de la que es conserva un tros de mur, dotant-la d’ una àmplia rectoria.

Hom pensa – atenen a la peculiar talla barroca de la Mare de Déu alletant el fill – que aquella esglesiola que va ser donada l’any 993 per l’abat de Tabèrnoles a Santa Maria de la Seu d’Urgell per l’ànima del comte Borrell i fills en un tracte típicament feudal, va ser modificada en el decurs dels segles XVIII i XVIII, exercint ‘ de facto’ funcions parroquials, malgrat tenir la condició de sufragània de Sant Martí del Castell de Lladurs. D’ençà de 1.928 assoli definitivament la categoria eclesiàstica de parròquia, mantenint l’advocació de Santa Maria, davant la de Sant Martí , Patró tradicional de Lladurs.

Les dimensions de Lladurs, 128,69 km2, amb només 197 habitants de dret, demanen per a tenir un mínim coneixement successives visites, de moment hem estat a :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/01/el-moli-de-la-ginebrosa-semblanca.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/la-ginebrosa-de-lladurs-casa-i-moli-el.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/el-pont-de-la-ginebrosa-lladurs-el.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/11/laqueducte-de-lladurs-el-solsones.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/lagulla-del-pont-del-clop-lladurs-el.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/11/montpolt-lladurs-el-solsones.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/sant-sadurni-de-la-llena-el-solsones.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/santa-eulalia-de-timoneda-el-solsones.html

D’algunes se’n feia ressò la premsa digital del Solsonès, a qui agraïm la seva ‘ complicitat’ en aquesta dèria nostra :

http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2567/santa/eulalia/timoneda
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2378/agulla/pont/clop/lladurs
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2194/pont/ginebrosa/lladurs

Seguiu el nostre consell, i arribeu-vos al Solsonès.

SANTA MARIA DE VILOBÍ. EL PENEDÈS SOBIRÀ

Sorprenen – sobretot en aquests temps nostres en que la pràctica religiosa assoleix percentatges escandalosament reduïts - les dimensions de Santa Maria de Vilobí.

Fou consagrada el vint-i-cinc de març de 1931 pel bisbe de Barcelona , Manuel Irurita Almandoz ; conegut principalment pel seu declarat anticatalanisme que el va portar el 25 de desembre de 1933, quan es va tenir coneixement de la mort del president de la Generalitat Francesc Macià i Llusà, a negar-se a enviar capellans a la vetlla, sinó anaven també capellans a l’enterrament ; a instàncies del Cardenal Arquebisbe de la Tarraconense , Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, finalment va accedir als desitjos de la família.

El terreny per a la construcció d’aquesta església fou cedit per Fèlix Mestre Notó. L'edifici construït en estil neoromànic, és obra de l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), marquès de Sagnier, que treballà a l'obra gratuïtament. La primera pedra es col•locà el sis de febrer de 1927 per l’ aleshores bisbe de Barcelona Josep Miralles i Sbert. La construcció es va dur a terme amb donatius, i jornals de prestació personal, per part dels feligresos.

En el període la guerra genocida contra Catalunya, sofrí diversos desperfectes, sobretot al seu interior.

A la dècada dels 40 – en els primers AÑOS TRIUNFALES - s'enllestí el pis de les campanes del cloquer (LLORAC, 1991: 134).

L’església de Santa Maria de Vallformosa, fins aleshores seu de la parròquia, va restar com a capella del cementiri municipal; sobten – val a dir-ho – les seves dimensions.

SANT RAMON NONAT DE LA COROMINA. CARDONA. EL BAGES. CATALUNYA

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz ,i l’Antonio Mora Vergés, a la benzinera que hi ha abans d’arribar a la Coromina, des d’allà hi ha un excel•lent mirador sobre aquest nucli , i al damunt seu, del Castell de Cardona.

El lloc és esmentat ja el 1150, i la seva església inicialment dedicada a sant Antoni – pensem que de Pàdua- des del 1371 , hom bastia però un nou temple el 1401; la església tenia dues capelles col•laterals dedicades a Sant Pelegrí a la de la part de la Epístola construïda per el canonge Corominés Mitjans, y a Sant Onofre a la de la part de l'Evangeli, edificada a principis de segle XVI per Joan Calvet, que era Abad de Perpinyà.

M’explicava un antic Escolà petit, així se’n deia dels noiets que ajudaven als serveis d'una església sota l'autoritat de l'escolà major o dels clergues, que es considerava a Sant Onofre com a Protector dels que – sense autorització - anaven a recollir sal.

L'any 1863 es va eixamplar el temple i es va construir el campanar.

Posteriorment es va fer la capella del Santíssim Sagrament i el seu altar. L'any 1897 el bisbe Ramon Riu i Cabanes va treure a Sant Antoni com a patró i va posar com titulat a Sant Ramon Nonat.

Discorre pel centre de la Coromina l'antic camí ral de Cardona a Manresa, que al segle X ja es coneixia com Strata Antiqua (carretera vella), hom defensa que aquesta denominació implica que la via deuria portar segles en servei, actualment és únicament un ramal que comunica Cardona amb aquest nucli.

La Coromina fou destruïda parcialment a la fi del 1836 pels carlins, i tornà a sofrir el foc el primer de gener de 1839 , i el 29 de juliol els carlins encara incendiaren cases de la muralla cardonina. El 1840 el coronel Prim era cap de la guarnició de Cardona.

Fins el 1848 el territori extramurs de Cardona formà un terme o municipi autònom anomenat el Veïnat de Cardona. El nucli més important era en aquella època el raval de la Coromina

Els carlins malgrat que no tingueren gaire suport a Cardona durant la tercera guerra Carlina, entraren a la Coromina el 31 d'octubre de 1872.

L’antic condomini [ origen del nom de lloc Coromina ] de l'abat de Cardona amb els vescomtes, comtes, marquesos i finalment Ducs – el primer nomenament a Catalunya - , s'anà industrialitzant per la proximitat del riu, i el 1926 hom hi instal•là la fàbrica de depuració de sals de la Unión Española de Explosivos, que donà lloc a la colònia del Salí de Cardona.

El desviament del Cardener com a conseqüència de les filtracions que es produïren en les mines, i l’aparició de bòfies, així anomenen els esfondraments sobtats de la terra entre llocs a , Cardona, Súria, Plana de Vic,... va comportat ultra el tancament d’una bona part del complex miner, la caiguda de valor de les finques i immobles d’aquest nucli, l’actual crisis econòmica a vingut a clavar la puntilla definitiva.

Cloíem un anterior article publicar el 27 de juny de 2007, amb paraules que aleshores podien semblar profètiques, però que son avui descarnada realitat. .... i una comarca arruïnada, amb la sensació de que finalment, s’obrirà una bòfia que l’engolirà definitivament.

Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ROMÀ DE LA CLUSA. CASTELL DE L’ARENY. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen la seva visita per les terres del Berguedà sobirà, en aquesta ocasió fins  al lloc de la Clusa, i la seva església dedicada a Sant Romà.

El diccionari en relació al mot  clusa,  té varies definicions ,  en aquest cas n’ hem preferit dues que corresponen: 1. Vall disposada transversalment a la direcció de les capes d’un terreny i l’altre: 2. Pas estret fortificat entre muntanyes. La primera per la direcció de les capes de la muntanya i la segona a l’observar la masia cal Comellas que sembla una casa forta per controlar el pas per la vall.

Per arribar-hi abans de sortir de Vilada, en direcció a Borredà, hi ha una bifurcació a mà esquerra amb l’ indicació de cal Xocolater, una CTR preciosa, i Sant Romà de la Clusa. Nosaltres seguirem una pista de terra un xic accidentada i revoltada (millor en 4X4) que ens permet travessa el congost d’impressionant davallada (Pas d’Escalell penjat sobre profunds precipicis solcats per la riera de la Clusa) i arribar fins a l’església de Sant Romà de la Clusa, refugi i casa de colònies. Proper hi ha també el molí de la Clusa un dels més septentrionals construït a finals del segle XVII o principis del XVIII i que va funcionar fins després de la Guerra Civil

Antigament era un petit poble i parròquia, actualment pertany al municipi de castell de l’Areny. El topònim de la Clusa es esmentat en l’AC de Sant Llorenç prop de Bagà l’any 983. El monestir posseïa en aquest lloc dos masos i les seves terres ( Et in ipsa Clusa masos .II. cum suas terras).

Apareix esmentada com una de les esglésies que formaven part del bisbal d’Urgell en l’ACCU document amb data aprox. de finals del segle X o inicis  del XI. L’església consta com parròquia en la visita l’any 1312 del prefecte del Seu d’Urgell.

L’any 1336 Pere de Fonollet vescomte d’Illa en nom de la seva muller Marquesa, senyora de la Portella i Lluçà cedeix als homes de la parròquia tot el bosc conegut amb el nom de la Clusa.

L’església és d’una sola nau coberta amb volta de canó sense arcs torals de reforç, lleugerament apuntada i de poca alçaria. La nau és rematada amb un absis semicircular de dimensions més petites, orientat a llevant amb una finestra. La porta d’entrada situada al mur del sud és amb arc de mig punt adovellat i en la mateixa paret hi ha també una finestra. A ponent s’alça el campanar d’espadanya de dos ulls. La coberta a dos aigües és de teula àrab a la nau i teula romana a l’absis. Va ser restaurada entre els a. 1963 i 1965. Hi havia una bella imatge de majestat vestida i policromada destruïda l’a. 1936.

I aquí transcric el poema que hi ha a una placa al costat de la porta d’entrada i que diu així.

CANÇÓ DE SANT ROMÀ.

Al vell fossar

de Sant Romà

beneíem la terra,

beneíem el pa.

Els morts, llavor de vida,

En terra dormen esperant demà.

Ai el goig que venia

Ai el goig que se’n va!

Al vell fossar

 de Sant Romà,

si l’amor fa rotllana,

ja la boira es desfà.

Sota la terra pia

comparteixen els morts un mateix pa.

Ai l’amor que venia

Ai l’amor que se’n va!

Al vell fossar

De Sant Romà

Pomellet de centfulles

que el cor en guarirà.

Si la mort em prenia

No voldria altre indret per reposar.

Ai la mort que venia

Ai la mort que se’n va

Jordi Enjuanes- Mas.

La pista continua i ens hauria portat a Sant Julià de Cerdanyola o a Falgars si la presencia de neu i possiblement glaç en la part superior no ens hagués fet retrocedir el camí. Com sempre ens hem dit amb optimisme: Tornàrem un altre dia.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

SANT JAUME SESOLIVERES DE PIERA.

Entrava al petit nucli de Sant Jaume de Sesoliveres situat arran de la carretera que va de Piera a Sant Sadurní. Em portava fins allí, el meu desig de veure i retratar la seva església parroquial; l’edifici està absolutament fagocitat per les cases veïnes, fins a l’extrem que per accedir al temple s’ha habilitat un petit espai en forma d'U, envoltat per un banc de pedra, avui utilitzat com a jardí, inaccessible el dia de la meva visita perquè està tancat amb una porta de ferro.

Res a veure a l’església homònima situada al costat de la carretera que des de Igualada mena fins a Santa Coloma de Queralt.

Es troba documentada des de l'any 1063, formant part de l'antic terme del castell de Piera; i més endavant l'any 1184, en una carta de dotació a l'església de Piera, es diu que l'església de "Sant Jaime de Olivaris "era sufragaria de la de Santa Maria de Piera.

Al segle XVI (1569) s'hi feren reformes i es construeix el cor i la sagristia, i s'hi posa el retaule del Roser.

Al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - es feren de nou modificacions i reformes.

A començaments del segle XX s'inaugurà el campanar.

Intueixo – més que veig – que l’església de Sant Jaume, fou inicialment de petites dimensions, de planta rectangular amb un absis, que aconsegueixo retratar parcialment des d’un carrer lateral, i que il•lustrarà la brevíssima menció que d’aquest llogaret fa l’Enciclopèdia.

La porta és d'arc de mig punt i es troba al fons d'un porxo amb volta.

M’expliquen que el temple manté un bon estat de conservació, amb les parets interiors recobertes per una capa de calç i pintades. També que el conjunt modernament ha estat reformat.

El topònim amb l’article salat propi del català anterior al genocidi de 1714, descriu un paisatge que la realitat d’avui nega; vinyes i pinars, enlloc d’oliveres.

Aquí com a Santa Maria de Monistrol d’Anoia - dins dels límits del Penedès sobirà, en terme de Sant Sadurní d’Anoia, quin Ajuntament es postula a la menció ‘ Destralers de Catalunya’ per l’estat en que es troba l’ indret - , o a la propera Fortesa, i a Sant Nicolau de Freixe, que pertanyen ambdós al terme de Piera; es fa molt perceptible – quasi física- la sensació de precarietat.

ELS TESTIMONIS HISTÒRICS AL RIU DE LA SALADA. SARRAL. CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Rebia una crònica, acompanyada d’unes excel•lents imatges fotogràfiques de l’Enric Sànchez-Cid , en aquesta ocasió visitava les restes de la resclosa i del pont de la riera salada, al terme de Sarral; l’enciclopèdia el denomina riu de la Salada, UTM: 3526 x ; 45897 y ; Curs fluvial de la comarca de la Conca de Barberà.

Trobem l’accés a 1 quilòmetre del poble en direcció a Forés, a mà dreta, hi ha l’entrada al camí que mena al Pont de la Salada , tot seguint la indicació a la Resclosa de la Salada, i a 100 metres d’aquesta.

El pont construït per passar per sobre de la riera de la Salada, només conserva els dos pilars que iniciaven l’únic arc de mig punt que salvava el barranc i és el muntant de la riba dreta el que està amb més bon estat. Últimament han estat restaurats els dos muntants pel fet que s’anaven esmicolant.

Deuria tenir una llum de 18 metres per 25 metres de longitud i l’amplada era de més de tres metres. De les restes de l’arc es dedueix que les dovelles feien dos pams, els carreus eren allargats, col•locats en filades i units amb morter. Estan a la vista les opes en el muntant de llevant.

Prop, les restes de la resclosa assentada directament sobre el llit del riu, feta amb grans carreus de pedra, i que alguns autors daten a l'època romana; l’enciclopèdia en diu : en la dècada del 1980 es va trobar una resclosa romana, que, un cop restaurada, és de les millors conservades de Catalunya, i a la pàgina web de l’ajuntament llegim : cal visitar la resclosa romana del barranc de la "Solada", única construcció d'aquest tipus existent a Catalunya. Ens fem ressò d’estudis com els de Palau, 1994, Fontanals, 2000, que situen el seu origen a l'època medieval per la semblança de la seva tècnica constructiva amb la de molts molins dels segles XII al XIV.

Sarral, la Conca de Barberà, Tarragona,... aquest ‘petit país’ conserva sortosament encara, molts i valuosos testimonis del passat.

Us en recomanem la visita.