Queia la tarda quan ens aturàvem a la carretera prop de les runes del Monestir de Vallsanta, veníem de Guimerà, el Tomás Irigary i López i l’Antonio Mora Vergés, desprès d’una de les reunions ordinàries de l’associació
http://www.guimera.info/ ; justament a l’edifici de la Cort del Batlle, s’hi pot veure encara una magnifica exposició dels treballs de neteja i recuperació dutes en terme en aquest indret. Les actuacions s’han fet tard – això és de justícia deixar-ho escrit – com reconèixer – també - en la línia de la saviesa popular, que més val tard que mai, oi ?
El Tomàs aprofitant les darreres hores de claror, fa les magnifiques fotografies que acompanyen el reportatge que podreu veure a
http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya ; esperem publicar-ho també a
http://coneixercatalunya.blogspot.com/Quan a dades històriques de Santa Maria de Vallsanta, sense perjudici de suggerir-vos ampliar-les fent una consulta a la pàgina
http://www.guimera.info/, vegeu aquesta succinta explicació :
L’ any 1235 es començà a bastir el monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallsanta. El 7 de març del 1237, el papa Gregori IX envia un rescripte a l’abat de Citeaux per tal que envií religioses del cenobi de la Bovera al nou monestir de Vallsanta, a fi d’implantar-hi la regla de sant Benet i els costums del Cister. La millor situació de Vallsanta, , amb més aigua, millors i més fàcils comunicacions , que Santa Maria de la Bovera, facilità el progressiu trasllat de les monges d’un cenobi a l’altre. Així definitivament l’any 1246 deixava d’existir la comunitat de la Bovera, i la major part de religioses passaren a viure la vida cistercenca dins el recinte de Vallsanta.
En aquell mateix any de 1246 Vallsanta era una comunitat de 23 religioses, amb una abadessa al capdavant (Agnès de Guimerà), i també amb una priora, una infermera, una preceptora, una cambrera i una cantora. A mitjans de segle XIII, Vallsanta, doncs, ja tenia una vida completament consolidada, amb edificis aixecats, i amb una esplendor que duraria tota la resta del segle XIII i bona part del segle XIV, amb el lapsus de la pesta negra del 1348, que delmà la comunitat.
Les monges de Vallsanta, semblantment a com es feia a Santa Maria de Vallbona, vivien en cases particulars, i només es reunien comunitàriament a l’església, al capítol i al refetor. Aquest costum explica i justifica el fet habitual en ambdós monestirs, de la venda d’habitacions pertanyents a les religioses traspassades, per part de l’abadessa, a alguna nova novícia.
Cal dir també que l’església ja existia a finals del segle XIII, car Geraldona de Timor, en el seu testament de 15 de juny de 1279, hi estableix una capellania.
Un altre testimoni documental important és el llegat de l’any 1272 del rei Jaume 1, consistent en 200 morabatins d’or per a la construcció del claustre de Vallsanta. Aquesta és una edificació lògica en un cenobi cistercenc, però fins avui dia no n’ha quedat cap rastre documental, monumental o arqueològic.
Les actuals restes de Vallsanta corresponen al segon temple del monestir, construït en estil gòtic durant el període aproximat de 1345-1350. El bastiment de l’església fou fet efectiu gràcies a les donacions d’importants famílies nobiliàries de la comarca, com els Llorac, els Guimerà, els Alemany, els Boixadors i els Josa. Efectivament, la priora Sibil•la de Boixadors féu l’encàrrec d’una capella a construir pel mestre d’obres Arnau Çaveila, segons les disposicions testamentàries del seu germà Bernat de Boixadors. El contracte de l’obra és del primer d’abril de 1345. A pocs anys de la construcció de l’església hi va haver una esllavissada que provocà que es fessin uns arranjaments a la nau del temple. Es conserva també el contracte de les obres, encarregades per l’abadessa Beatriu d’Arillo als arquitectes Pere de Cardona i Francesc d’Igualada, l’any 1367. L’any 1371 encara continuaven les obres, ara a càrrec del picapedrer Pere de Belló, veí de Conesa.
Com veiem, el segle XIV es viu a Vallsanta una febre constructora, aprofitant la bona conjuntura de deixes testamentàries de la noblesa. Així, el procurador de Vallsanta, Ponç Canyot, canonge de la canònica de Solsona, féu complir la voluntat de na Mateua, vídua de Romeu de Moncortès, carlà de Guimerà, per la qual es deixaven 1200 sous per a la construcció d’un dormitori comú a Vallsanta. Tanmateix, aquest dormitori, igual que el claustre, no es troba consignat a en cap altra documentació o inventari del monestir, i, per tant, no havent quedat cap rastre, és dubtosa la seva construcció
Entrats en el segle XV, es conserva un inventari del monestir de Vallsanta de 1436. Aquest inventari fou ordenat a Pere Giner, batlle de Guimerà, per part de la senyoria de Guimerà, i en concret per Magdalena i Elionor de Castre. Aquest inventari ens documenta que al segle XV a Vallsanta hi havia l’església, la cuina, el porxo, una sala, i pujant una escala major, la cambra major i una recambra. També es citen el rebost, el pati del forn, el pastador, el celler i el galliner. Per tant, no s’esmenten ni el dormitori comú, ni les cases particulars de les religioses, ni tampoc el claustre amb les seves dependències, com el capítol. Per testimonis posteriors, sabem que sí hi havia a Vallsanta la sala capitular, però sense especificar la seva ubicació.
Sabem molt poca cosa de les activitats socioeconòmiques de Vallsanta, i d’on provenien les seves rendes. Sabem, tanmateix, que al segle XV (any 1408) el cenobi percebia diners en concepte d’alguns censals, i també l’arrendament d’algunes terres propietat de Vallsanta, a la vall del Corb. També és plausible deduir que cada religiosa participava de manera particular de les rendes del monestir, per tal de subsistir en les seves despeses personals. Això ho podem saber per un contracte d’arrendament que data ja del segle XVI, concretament de l’any 1547, on s’indiquen les quantitats que percebien cadascuna de les religioses, començant per l’abadessa.
Les capellanies estan també documentades a Vallsanta. Estaven ubicades a les capelles radials de l’absis de l’església major, i eren dedicades a Santa Maria de la Mercè, Santa Agnès, Sant Martí, Sant Bernat i a Sant Honorat. Com totes les capellanies, eren dotades d’una assignació per al sacerdot que hi celebrés les corresponents misses. Aquestes assignacions estan documentades en disposicions testamentàries de les religioses des del 1279 fins al testament de l’abadessa Anna de Trilla de l’any 1583, és a dir, durant tots els temps de l’existència del cenobi de Vallsanta.
Com tots els monestirs de l’orde, els benefactors de Vallsanta elegien el cenobi com a lloc per a rebre sepultura. A canvi de les deixes, s’asseguraven les oracions, misses i aniversaris resades pels capellans i les religioses de Vallsanta, per al repòs i a salvació eterna de les seves animes. D’entre els llinatges que es troben documentats hi trobem, des del segle XIII, els Timor, els Alemany, o bé la disposició de Sibil•la de Castellet, del 1405.
Quant al seguiment estricte de la regla de Sant Benet i dels Costums del Cister per part dels cenobis, s’observa, ja al segle XIV, motius de preocupació per un cent relaxament de costums i de la disciplina monàstica. Així, durant el capítol general de l’orde del Cistell celebrat a Citeaux l’any 1392, fou nomenat reformador dels monestirs de la Corona d’Aragó l’abat Ot de Càller, el qual va visitar el monestir de Vallsanta el 20 d’abril del 1393, per tal d’aprovar l’elecció de l’abadessa Aldonça de Castre. El visitador trobà el monestir encara amb una bona observança de les regles monàstiques.
Per les notícies que coneixem del segle XV, és evident que el declivi de Vallsanta ja començava a concretar-se. Amb motiu d’una epidèmia de l’any 1403, les religioses fugiren a l’abandonat cenobi de la Bovera, però moriren algunes monges, quedant reduïda la comunitat a l’abadessa Aldonça de Castre, una priora, una sagristana i dues religioses més, d’entre els quals hi havia la germana cantora. A mitjan segle XV, el monestir de Vallsanta ja deuria patir una misèria considerable. Els deutes s’acumulaven ja el 1461, durant l’abadiat d’Eulàlia Ollera, i la comunitat seguia essent de nombre molt reduït.
La decadència de Vallsanta al segle XVI era ja un fet. Un testimoni excepcional ens el dóna Claude de Bronseval, visitador general del Cister, durant el seu viatge a la península Ibérica, inspeccionant els monestirs cistercencs. El 9 d’abril del 1532 arribà a Vallsanta. Li sortiren a l’encontre l’abadessa i set monges més. El visitador passà per l’oratori i el capítol, i allà va llegir les regles de la visita. Va visitar també el con, i d’altres llocs del monestir (malauradament, no els especifica la crònica de la visita). La misèria de Vallsanta resta palesa quan el visitador i els seus acompanyants no es poden quedar a l’hostatgeria de Vallsanta, i han de cercar allotjament a la vila de Guimerà. El cronista especifica textualment la gran pobresa d’aquestes ternes. L’endemà, 10 d’abril, molt de matí, el visitador retorna a Vallsanta. Va celebrar la missa. Novament es reuní amb la comunitat a la sala capitular, i les monges li prometeren obediència. Tot seguit, Bronseval manxà de Vallsanta, en direcció a Verdú i el seu castell pobletà, amb la intenció de visitar el proper monestir cistercenc femení de Santa Maria del Pedregal.
L’any 1589 la comunitat de Vallsanta es reduïa a tres religioses, i sense abadessa. En aquell any visità el cenobi fra Francesc Oliver de Boteller, abat de Santa Maria de Poblet, però en qualitat de visitador general de l’orde del Cister. Oliver de Boteller, veient la situació de gran penúria de Vallsanta, va ordenar l’extinció i tancament del monestir, i el trasllat de les tres religioses al veí monestir del Pedregal. El cenobi de la vall del Corb, ja sense vida monàstica, fou encomanat a un altre frare de Poblet, per tal de recollir els censals i les rendes, i per tenir cura de l’església i d’altres estances de la casa. Sens dubte que també degué influir en la decisió de l’abat de Poblet les recents disposicions del concili de Trento, que prohibien l’existència de monestirs femenins aïllats. Recordem que al segle XVI és quan neix la vila de Vallbona de les Monges, tot envoltant el monestir, aspecte que també és fruit de les disposicions d’aquest transcendental concili.
Acabava així, penosament, l’existència del monestir de Santa Maria de Vallsanta, que, en honor a la veritat, va coneixen pocs moments d’esplendor. La comunitat mai fou nombrosa, i les rendes i propietats, escasses. La inicial protecció de la noblesa local s’anà diluint amb el temps, i Vallsanta no escapà a les crisis de la baixa edat mitjana. Finalment, el 1594, la senyora de Guimerà, Anna d’Aragó, vescomtessa d’Évol, encomanà Vallsanta, en arrendament, a Joan Gavaldà, a condició de conservar els edificis monàstics i guarden el entaula de l’església i els ornaments litúrgics de l’altar. Tanmateix, sense comunitat religiosa que l’habités, els edificis i béns de Vallsanta estaven destinats a una segura ruïna. Les monges d’aquest monestir passaren, com hem dit, al monestir del Pedregal, prop de Tàrrega, però els dies d’aquest monestir aïllat també, estaven comptats, pels mateixos canons de Trento, Així, les poques monges que s’estaven al Pedregal vivien penosament, fins que l’any 1604, s’acordà, en capítol, traslladar-se a Sant Hilari, a Lleida, la qual cosa va satisfer la inquietud de l’abat de Poblet, fra Simó Trilla, que actuà com a subdelegat del vicari general de l’orde cistercenc. Trilla digué que aquest abandonament del Pedregal «seria molt útil per ser en servei de Déu i augment de la religió».
Fins aquí hem descuit tot el que coneixem sobre la història del monestir de Santa Maria de Vallsanta. Com veiem, ben poca cosa. Resta encara per explorar a fons l’arxiu del cenobi, avui conservat als arxius parroquial i municipal de Tamarit de Llitera. Hem volgut, però, establir un estat de la qüestió, i així adonar-nos de les llacunes existents, que futures recerques arxivístiques han d’omplir.
NOTA. Els problemes no s’acabaren a Sant Hilari, car el monestir fou enderrocat el 1706 per les tropes filipistes, durant la Guerra de Successió, i les religioses es refugiaren temporalment a Vallbona. El 12 de gener de 1718, aquestes monges van instaurar una nova vida monàstica al cenobi del Patrocini, a Tamarit de Llitera. Aquest fet explica que part dels arxius dels monestirs cistercencs femenins de l’Urgell es conservin avui dia en aquesta vila de la comarca de la Llitera
Aniríem el Tomàs i jo fins a Vallbona de les Monges, on arribàvem a temps de seguir les Vespres. Ens confirmen que continuen les obres al refectori, i ens fan saber que en el millor dels casos, es trigaran no menys de 18 mesos en tenir-les acabades. Aquesta circumstància ha fet reduir notablement el nombre d’estades a la hostatgeria, sobretot per part de persones d’una certa edat, que viuen com una distorsió el fet d’haver de sortir del recinte per a fer els àpats.
Amic lector, no deixis de visitar Vallsanta, Guimerà i els entorns deliciosos de la Vall del Corb. Trobaràs aquí un espai de pau, de natura, i també si valores encara aquesta opció, una bona oferta de productes d’alimentació fets a la manera tradicional, que constitueixen un regal per als paladars més exigents.
Aquesta zona coneguda històricament com la Baixa Segarra, actualment Comarca d’Urgell, guarda gelosament els seus tresors , per oferir-los només als qui conserven encara vives; la curiositat, l’afany de conèixer i l’amor a Catalunya.
© Antonio Mora Vergés
