El Vicent Miralles Tortes, publica una fotografia, “la Font Freda d'Urús i
l'antic safareig del poble”, per als que no en tenien coneixement la font Freda d'Urús, El brollador més usat a la
comarca, I un dels principals reclams del poble.
L’aigua més freda a l'estiu que a l'hivern, té tradició de ser bona pel
ronyó.
Si el món torna a voltar rodó – que o veig molt difícil, amb el “ bestiar”
que pretesament ens mena – poseu Urús, la Cerdanya, Catalunya a la vostra
agenda.
Poc a poc, massa lent per al meu gust, anem afegint edificis escolars anteriors
a la dictadura franquista. En aquesta
ocasió l’Escola de les Vedrunes de Ripoll.
Llegia que l’any 1880 el senyor Luis
Fernando de Alós Martin (Madrid, 15.02.1839 + Barcelona, 27.12.1904) , I Marquès de Dou, títol pontifici, atorgat pel
Papa Lleó XIII, encomana a l’arquitecte Josep
Artigas Ramoneda (Barcelona - 02.08.1839
+ Barcelona - 29.12.1911 ) el disseny d’un edifici que reuneixi les condicions
com a escola, i on viure la Congregació de les Germanes Carmelites de la
Caritat-Vedruna i que sigui digne per a la vila de Ripoll, en uns terrenys seus
de la carretera de Ribes, lloc on encara està emplaçat el centre.
https://www.vedrunaripoll.org/historia/
No trobava cap dada a la llista de monuments:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Ripoll
Tampoc, tampoc, de l’autor de la reforma de l’edifici, ens agradarà
tenir-ne coneixement a l’email castellardiari@gmail.com
L’església abans de la dictadura franquista, exercia una gran tasca en l’àmbit de l’educació, la gestió mal destra del cardenal primat d'Espanya , Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp, 19 d'agost de 1869 - Toledo, 22 d'agost de 1940), recolzant als revoltats feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, ensorrava – potser de forma definitiva – les expectatives d’aquesta confessió religiosa.
El Lluís Cuspinera Font (la Garriga, 1942) publicava LA GARRIGA. CRÒNICA D’UNA DESTRUCCIÓ, en el que trobava a la pàgina 41, 1951
Enderroc de les edificacions destinades a Escola Pública, RAMON DACHS I DACHS, (la
Garriga, 1909 - Barcelona, 1983) era l’alcalde en aquelles dates.
http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/ficha.php?id_alcalde=463
Es desconeix l’autor de l’edifici de les escoles, que son atribuïdes a l’Ignasi
Conrado Agustí , l’any 1879 . No trobava
cap dada d’aquest Ignasi Conrado Agustí, i deixo aquí la pregunta, era
arquitecte?. Mestre d’obres?
Havíem publicat de les escoles de la Garriga anteriors a la dictadura franquista
:
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/08/in-memoriam-de-les-franciscanes.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/12/escola-sant-lluis-goncaga-la-garriga-el.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2020/08/can-sala-havia-estat-escola-abans-de-la.html
https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2022/05/in-memoriam-escola-dels-maristes-la.html
Agrairem la tramesa d’imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com , recuperar
la memòria històrica és feina de TOTS
els catalans , i NOMÉS dels catalans.
Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon - el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al seu ensenyament, a mi en té revoltat.
A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “ a por ellos “; s’han acostumat a fer les seves maleses amb plena consciència de la seva immunitat.
Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?
En la infinita confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.
Crisant Palau publica fotografies de Sant Martí del Fai, al terme de Biguesi Riells, a la comarca del Vallès Oriental.
Sant Martí del Fai es troba 800 metres al sud-oest del monestir de Sant
Miquel des d'on surt l'únic camí que hi mena.
És un edifici de nau única, amb absis semicircular.
L'actual ermita és una reedificació del segle XII que aprofita la planta i
part dels murs anteriors. Coberta amb una volta apuntada que està descentrada.
A l'absis té una finestra de doble esqueixada. La porta d'arc de mig punt es
situa a migdia. Hi ha una finestra en forma e creu al mur de ponent. Del
campanar d'espadanya només en queden restes de la base que s'alcen entre la nau
i l'absis.
Jordi Contijoch Boada. Vista
interior de l'església.
Està documentada des del 878, en una confirmació de possessions al monestir
de Sant Cugat del Vallès: domum Sancti Genesii et Sancti Martini situm in rivo
Tenesi. L'advocació de sant Genís s'alternà, amb el pas del temps, amb la de
sant Feliu, ja que el 986 apareix com a Sancti Martini et Sancti Fellicis qui
sunt ab ipsum Fallium. Les dues expressions es repeteixen en butlles papals del
1002 i el 1120. A més, en les delimitacions del bisbat de Vic del 987 i del 1038
se cita la Roca de Sant Genís com a límit del bisbat. La Roca de Sant Genís és
la cinglera que es dreça damunt de Sant Martí del Fai, és a dir, el Cingle del
Fitó.
Pel cartulari de Sant Cugat sabem que l’església, aleshores parroquial , en
va formar part durant molt de temps.
Fou, als segles XIII i XIV , el temple parroquial de set o vuit masos de la
rodalia, tributaris del monestir de Sant Miquel. La despoblació de la zona
afeblí la parròquia (el 1413 només hi quedaven els masos Serrà i Sa Verdera),
que fou traslladada de primer a Sant Miquel del Fai mateix, i Sant Martí quedà
com a simple ermita del monestir.
Tingué culte fins al 1936, després
de la seva profanació però, ja no es
restaurà ni la capella ni el seu culte.
Una restauració del 1967 va permetre
de trobar-hi restes de pintures de transició del romànic al gòtic
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=28414
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Mart%C3%AD_del_Fai
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-marti-del-fai-bigues-i-riells
L’enciclopèdia està en fase de
proves, per moure’s pel país cal demanar cita prèvia, tot fa pensar que el món
s’acaba, oi?.
Entre els anys 1927 i 1931 ,
Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols, Baix
Empordà, 8 de maig de 1872 - Ginebra, Suïssa, 8 de gener de 1964) feu construir
a Mosqueroles per l’arquitecte Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Olot, 1955)
la Masia Mariona, casa d'estiueig de la
família, dita així en record de la filla Maria Patxot Rabell.
Escrivia Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 8 de
maig de 1872 - Ginebra, Suïssa, 8 de gener de 1964) ; la nostra filla Maria, morta en flor de
jovenesa, retreia sovint una il·lusió seva: el desig de tenir un estatge lluny
de ciutat, a muntanya... després de la seva mort, nosaltres alçarem el Casal de
la Masia Mariona no pas amb cap pretença de cara als vivents, sinó que
volguérem inscriure en la muntanya, el testimoni durador de recordança i
d’enyor d’una ànima i d’un bell ideal esvanits; un monument que, al mateix
temps, arredossés la nostra vellesa. Aquells aplegaments de xiprers que vàrem
plantar-hi, proclamen la vera significança del Casal.
En els dies foscos que seguien a l’alçament armat dels miliars feixistes
encapçalats pel general Franco contra el
govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República – l’únic en tota la història que
es pot reivindicar com a tal -, milicians anarquistes van fer accions hostils
contra Rafael Patxot i Jubert i la seva família, això els obligaria a refugiar-se al Montseny.
Posteriorment, gràcies a l'ajuda del
conseller de Cultura de la Generalitat, Bonaventura Gassol i Rovira, més conegut com a Ventura
Gassol, (La Selva del Camp, 6 d'octubre de 1893[2] - Tarragona, 19 de setembre
de 1980) sortirien de Catalunya , des de
Barcelona, embarcaren al torpediner de la Marina Francesa Brestois, fins a
exiliar-se a Suïssa.
Abans de fugir a l'exili, Patxot va fer gravar a les dovelles del portal:
"Hostes vindran que de casa us trauran - 3 d' agost de 1936 -
Adéu-siau".
No va tornar a Catalunya per la seva posició irreductible en contra del
règim franquista,[ tot i l'oferiment de la Sociedad Meteorològica Española de
reprendre els seus estudis científics a Espanya.
https://www.naciodigital.cat/ecodiari/noticia/5883/inauguren/fogars/nou/equipament/parc/montseny
https://www.catorze.cat/biblioteca/rafael-patxot-mecenes-oblidat-97890/
Tot fa pensar que contra tota lògica els “ dies foscos “ tornaran.
Aquest país ha de fer un esforç per eliminar organismes
administratius, els recursos que generem
son del tot insuficients per a mantenir-los.
Si algun dia els combustibles tornen a tenir un preu “ suportable “, poseu
Fogars de Montclús, les seves parròquies i masies a la vostra agenda.
Ja fa uns anyets que fem recerca de edificis escolars anteriors a la
dictadura franquista, hem demanat per activa i per passiva la col·laboració
dels lectors, i val a dir que amb alguna honrosíssima excepció, l’interès dels
catalans per Catalunya, i la seva historia és, per dir-ho de forma políticament
correcta, manifestament millorable.
El Valentí Pons Toujouse, feia una feina excel·lent, tant, tant, tant, que
en un país “ normal” això el feria
mereixedor d’un reconeixement públic.
La Congregació de les Germanes de la Doctrina Cristiana és una congregació
religiosa de germanes dedicada a l'ensenyament, fundada en 1880 a Molins de Rei
(Baix Llobregat). Les germanes fan servir les sigles H.D.C.
L’autor de l’edifici fou l’arquitecte Joan Baptista Serra de Martínez (Barcelona
- 09.01.1888 + Barcelona - 11.02.1962)
https://www.arquitecturamodernista.cat/autors/joan-baptista-serra-de-martinez
L'any 2012 fou suprimida la comunitat i l'escola de Xirivella "a causa
de l'escassetat de vocacions", com abans havien estat suprimides las de
Molins de Rei i de Sant Vicenç dels Horts.
Benvolguts/des, un reiterem – si cal de genolls – la petició, quasi d’auxili,
per documentar el màxim d’edificis escolars anteriors a la dictadura
franquista, l’especulació urbanística, la corrupció política endèmica i sistèmica,
i el transcurs inexorable del temps, ens ho posen cada dia més difícil, esperem
les vostres imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.
Quan visitava Sant Esteve d’en Bas, no sabia trobar la casa que havia estat
residencia dels marquesos de Galtero, retratava
i documentava però, el fossar on reposen les restes de María de Vallés y de
Mas, filla del XIII baró de la Puebla de Tornesa (Fausto de Vallés i Ferrer de
Pegamans), esposa de D. Eduardo de Casanova de Gartero de Mir y Desprat de
Savasona.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/05/capella-del-sant-crist-del-cementiri-de.html
A l’Estudi de la Masia Catalana, trobava
: Porta, finestra i escala
decorades a l'entrada de Casa del Marquès de Galtero, feta en els dies en que
traspassava el primer marquès , Eduardo de Casanova i de Galtero, de Mir i
Desprat de Savasona (Barcelona, 1840 - Barcelona, 16 de març de 1916), I
marquès de Galtero, Caballero de l'Hàbit de Santiago, Director del Banc de
Barcelona i de la Caixa d'Estalvis i vocal de les Juntes d'Obra de Santa
Mónica, del F.C. d'Olot i del Banc Vitalici d'Espanya, i el succeïa el seu fill Guillermo de Casanova
i de Vallés, de Galtero i de Mas († 10 de juny de 1941), II marquès de Galtero,
Mastrant de València, Cavaller del Cos de la Noblesa de Catalunya, i gentilhome
de cambra amb exercici.
.jpg)
M’emprenya, deixeu-me ho dir així,
el mal costum de NO FER ESMENT de l’autor de les fotografies.
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/4647/rec/85
Fins que no fent esmena – entre molts altres – d’aquest mal costum, no
serem gaire cosa més que Club de pòtols.
Llegia que l'edifici destinat a les escoles de nens, les escoles de les nenes, i els habitatges pels mestres varen ser
bastits l'any 1918.
la seva construcció va tenir lloc
pel sistema de prestació de jornals dels veïns de Molló.
Anys més tard l'edifici va acollir també les oficines de l'Ajuntament.
Actualment no hi ha escola a Molló i tot l'edifici és ocupat per les
dependències municipals.
COMPARTIU “ URBI ET ORBE “
Ens agradaria molt poder “ recuperar” , a l’email castellardiari@gmail.com
les imatges dels edificis escolars que per intermediació del Dr. Valentí
Carulla i Margenat (Sarrià, 5 d'agost de 1864 - Barcelona, 22 d'octubre de
1923) s’aixecaven a tot Catalunya i les Illes Balears , pensem que envoltats
com estem de “ persones prescindibles “ Catalunya li ha de retre un homenatge
en ocasió del centenari del seu traspàs a aquest català universal, que sens
dubte s’ho mereixia a la seva època i s’ho mereix avui .
El Matias En Mais Castanyer, publica una fotografia datada el 17-05-1936,
poc abans de l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco
contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, acte criminal que ens retrotrauria a l’edat mitjana.
No en cita la font. En tot cas però, no la trobava al catàleg de la Masia
Catalana:
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Montagut%20i%20oix/page/2
En l’actualitat, la casa és una absoluta ruïna de la que ens diu la fitxade patrimoni de data desconeguda :
La Quera, situada al costat del camí que mena a Sant Aniol d’Aguja des de
Talaixà i passant pel salt de la Núvia, a mig faldar de la serra de Talaixà,
permet contemplar i vigilar tota la vall del riu.
Era un gran casal de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els
vessants vers les façanes principals, formada per diferents cossos, bastits
durant els segles XVIII-XIX.
L’accés al mas es realitza pel costat de tramuntana, amb un pas molt estret
i fàcilment defensable, entre el mas i la pallissa grossa. La porta principal,
feta de grans carreus tallats, té gravat a la llinda el nom del propietari i
l’any d’alguna de les remodelacions.
L’interior es troba distribuït a partir de la gran sala de convit. Un dels
elements més destacables de l’estructura arquitectònica són les grans sales
subterrànies, amb arcs de volta apuntada, la funció dels quals desconeixem, tot
i que podrien ser presons.
Fou el mas més important de Talaixà i les rodalies i malgrat que no
conservi elements defensius, per la seva estructura podria haver estat un casal
fortificat. A la banda de ponent de la casa hi ha una capella sense culte.
La Margarida, la darrera mestressa
va morir als cinquanta-nou anys, el 1976. El mas amb la capella dedicada
a la Mare de Déu del Roser, a la qual s’hi accedia des de dins de la casa, descuidat de tothom , va anar caient, i avui
presenta – per la nostra vergonya eterna- l’aspecte enderrocat i tristoi, que veure en
aquests enllaços :
http://www.novasenda.com/girona/la-garrotxa/talaixa-la-quera.php
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10071
La dictadura franquista està al darrera de bona part dels mals que ha
patit, pateix i patirà, aquest dissortat reialme on s’admiren els corruptes, i
es blasma als que viuen amb el seu treball honrat.
La Maria Luisa Arranz Berlanga, publica una fotografia de la façana de l’església
parroquial de Santa Teresa de l'Infant Jesús , que es troba ubicada al
districte de Gràcia i afronta amb la Via Augusta, i amb els carrers Sant Marc i
Benet Mercadé. Es tracta d'una església de tres naus i rectoria adossada.
La façana principal, que afronta a la Via Augusta, està recoberta totalment
de carreus de gres bicolor. Un gran campanar, que s'aixeca en el mateix pla que
la façana, i el portal d'entrada actuen com a eix de composició. En aquesta
composició són evidents les referències a l'arquitectura escandinava. La
portalada està formada per un gran arc de mig punt amb arquivoltes, flanquejada
per sengles ulls de bou on els vitralls i els remats perimetrals reprodueixen
la forma de creu grega. Per sobre, la façana es va esgraonant, estretint-se
cada cop més fins esser coronada per l'esvelt campanar, atorgant al conjunt
compositiu una forma amb tendència piramidal. Sobre la portalada un gran
finestral resolt amb arc de mig punt i arquivoltes perimetrals fa les funcions
de rosetó. El campanar pròpiament dit presenta en aquesta façana cinc estretes
obertures disposades a diferents nivells, fet que proporciona verticalitat al
conjunt. Al damunt s'hi troba una obertura en forma de creu grega i sota un
rellotge d'agulles molt simple.
La rectoria, adossada a la dreta de la façana principal de l'església, fent
cantonada amb el carrer Sant Marc, està construïda amb el mateix material. Les
seves petites obertures, resoltes amb arc de mig punt, atorguen a aquest
edifici reminiscències neoromàniques.
L'absis és semicircular però la façana absidal queda oculta a l'interior de
l'illa de cases. La teulada, a dos nivells, és a doble vessant, de teula àrab.
S'accedeix a l'interior per un petit vestíbul que dóna accés a una capella
lateral. Un cop dins es pot observar que de les tres naus laterals contenen
capelles. El temple està profusament decorat amb pintures policromes.
Fotografia de Josep Anton Pérez
L'absis semicircular està precedit
d'un estret arc presbiteral, similar a la resta dels arcs torals, que suporten
la coberta a doble vessant, recolzada sobre per bigues de fusta. Als laterals,
els arcs formers obren pas a les capelles laterals. Sobre la zona del vestíbul
hi trobem el cor.
La construcció es va dilatar molt en el temps:
1932: projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Mansana (Barcelona, 15
d'abril de 1885 - 7 d'octubre de 1973)
.jpg)
1936: aturada de les obres quan les parets tenien quatre metres l'alçada,
calia esmerçar els pocs recursos en defensar la II República de l’alçament dels
militars feixistes encapçalats pel general Franco.
1939: reinici de les obres, malgrat
les pèssimes condicions econòmiques la dictadura – com a mostra d’agraïment –
va prioritzar la construcció i reconstrucció
de les esglésies, per davant de les escoles, o els hospitals.
1940: finalització obres de l'església
Fins a finals dels anys seixanta: obres complementàries i construcció de la
casa rectoral.
Ens explicaven que es desconeix l’autor original de la Font i l’Estàtua, que fou sufragada pels Comtes del Castell de Sant Martí de Centelles, i que patia la destrucció com a directa conseqüència de la sedició – exitosa – dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM de la II República.
Qui paga mana, oi?.
Llegia que Narcís Rigau Esparreguera ( Sarrià de Ter, 21.09.1869 + Barcelona, 26.01.1958) Bernat de Sarrià de Ter, en la vida religiosa, va ser l’autor de l’edifici de l’escola Leonor Yglesias Horta, dit això en honor i recordança de Leonor Yglesias Horta, (Canet de Mar , 8 de Juny de 1851 – Barcelona , 2 de Febrer de 1928)
https://www.coleyglesias.com/lescola/historia/
El Valentí Pons Toujouse , en un país “ normal” fa temps que hauria vist reconeguda la seva
tasca en l’àmbit del Patrimoni Històric, per endavant la meva personal impressió
de que aquest NO ÉS un país “ normal” – quan cal adjectivar una democràcia,
acostuma a ser perquè en realitat el sistema polític no funciona de forma
democràtica, encara recordo que al regim de la dictadura li deien DEMOCRÀCIA “
ORGÀNICA” , imagino que pel fortíssim olor que desprenia, oi? - Avui, li diuen DEMOCRÀCIA “ PLENA”, com diria
l’Ermessenda de Valrà, “Per a aquest viatge no necessitàvem alforges”.
https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/canet-de-mar/tots/col-legi-eleonor-yglesias
Poseu-vos l’obligació de retratar almenys un edifici escolar anterior a la
dictadura franquista durant la vostra vida, si ho feu, aconseguirem recuperar
la memòria històrica, i fins on és
possible en aquest dissortat reialme on la corrupció endèmica i sistèmica es la
norma i no l’excepció, la dignitat.
Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon - el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al seu ensenyament, a mi en té revoltat.
A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “ a por ellos “; s’han acostumat a fer les seves maleses amb plena consciència de la seva immunitat.
Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?
En la infinita confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.
El Valentí Pons Toujouse feia una feina es excepcional :
A la pàgina :
https://www.santfeliudecodines.cat/turisme/rutes/1990-ruta-modernista.html
En diuen; edifici entre parets mitgeres compost de planta soterrani, planta baixa i planta pis. Propietat de Joan Puigdomènech Mandi.
L’arquitecte Joan Rubió Bellver (Reus (Tarragona) - 24.04.1871 + Barcelona - 31.01.1952) és l’autor d’aquesta casa entre mitgeres. No sabia trobar cap dada del promotor Joan Puigdomènech Mandi, sou pregats de fer-nos-les saber a l’email castellardiari@gmail.com
En aquesta façana, l'arquitecte vol fer un element net, sense objectes que enfarfeguin la visió de conjunt, dominada per dos colors. Així, la totalitat de la façana es presenta estucada blanca (molt freqüent en l'obra de Rubió), jugant amb el verd dels porticons i de la ceràmica vidriada. Aquesta ceràmica és poc abundant, però col·locada de forma precisa, per trencar la monotonia del parament. Tot i la inexistència d'elements sortints, com ara balcons, Rubió juga amb l'impacte visual d'un element pla i sense joc amb les ombres. Aquí es pot veure la simplicitat dels escassos elements com llindes i medallons, explotats al màxim, per donar contrast amb la blancor del fons.
L'edifici es presenta amb quatre cossos visibles des de l'exterior, tots ells tancats amb voltes de maó de pla. Deixant de banda el cos de l'escala, que destaca perquè sobresurt més que els altres, es veu la simetria dels altres tres. També podem trobar dos esgrafiats, aparentment col·locats per omplir l’esvelt cos de l'escala. També és destacable la presència de la forja a les baranes de les finestres, element quasi indispensable en tot edifici modernista.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29384
Els crits del A POR ELLOS!!! Encara fa esglaiar, i sobta que els mateixos que excel·lien demanant repressió, demanin ara ; ¿Quien me presta una escalera para subir al madero?
Senyor, perdona’ls, perquè ni aleshores, ni ara, saben els que es fan.
